Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Mònica Batet ho té clar: «El paisatge et determina. El que veus cada dia fa, una mica, que siguis com ets». Aquestes paraules les deia en una entrevista publicada en aquest mitjà i això és precisament el que passa a la seva darrera novel·la, No et miris el Riu (Meteora). En ella, Batet se situa en una ciutat centreeuropea creuada per un riu que és protagonista insaciable de molts drames personals. Allà han acabat homes i dones amb destins tràgics: uns perquè voluntàriament han volgut dir prou, d’altres per pura casualitat, per un accident desafortunat. Tots ells formen part de la llegenda de la ciutat, de la seva crònica negra.
Els personatges d’aquestes històries independents però lligades per la presència del Riu –així, en majúscula- són Martina Tarr, la primera dona de la seva família que manifesta un fort isolament fruit d’una malaltia que sempre ha afectat només els homes; la Vera Kunzst és una jove nedadora que s’ha obsessionat amb el triomf i amb que ningú la superi; el Konrád Weszler és un professor universitari que ha perdut la seva filla i que a partir d’aquesta tragèdia se sent profundament desorientat. Aquests són els tres personatges visibles, però pel llibre desfilen altres anònims que nodreixen la llegenda del Riu.
Batet ha preferit no dir-nos quina ciutat és on passen els fets ni quin és el riu, però és fàcil sospitar que es tracta del Danubi, sobretot si tenim en compte que l’autora reconeix la influència que ha tingut el llibre de Claudio Magris que porta per títol precisament el nom d’aquest riu. La ciutat possiblement sigui alguna d’Hongria, però la veritat és que hi ha marge perquè cada lector escolli on vol situar les històries ja que no hi ha riu que no tingui els seus ofegats, les seves llegendes i els seus misteris. Aquest és un dels encerts de l’autora: no donar-ho tot mastegat, ni tan sols ens dóna tots els detalls sobre els personatges, cosa que requereix la implicació activa del lector per acabar de construir l’univers personal de cadascun d’ells.
No et miris el Riu és una novel·la d’aparença senzilla però poc a poc es transforma en un trencaclosques existencial on els personatges són peces que configuren el caràcter de l’autèntic protagonista del relat, el Riu, que és qui sempre guanya, qui ha estat testimoni d’alegries i tristeses durant segles. A sobre d’ell, un aliat: el pont. No hi ha riu que no tingui els seus ponts i des d’ells es on millor es pot veure la força de l’aigua, ens dota del poder de l’observació i moltes vegades també de la imaginació. Fins i tot pot esdevenir un punt on la fragilitat humana es posi a prova. Mònica Batet ha escrit una novel·la ambiciosa, europea, una autèntica joia.
