Andrés Pascual és advocat, escriptor i, com a ell li agrada assenyalar, també viatjant. Ha escrit El guardián de la flor de loto, El compositor de tormentas i El haiku de las palabras perdidas (tots publicats a Plaza & Janés). La seva darrera novel·la, El sol brilla por la noche en Cachemira (Planeta), explica la història de David Sandman, un executiu de Londres que, després de la mort de la seva filla, se’n va al Caixmir (Himàlaia) com a observador de les Nacions Unides. Però la regió està en guerra i el protagonista pateix un atemptat que el deixa moribund. Aurore, una infermera, s’ofereix a cuidar-lo en un hospital que es troba a pocs quilòmetres de la línia de foc. Conscients que poden ser les seves últimes hores amb vida, aprofiten per explicar-se les seves respectives històries i quedar en pau amb ells mateixos. La novel·la, a més d’explicar la redempció d’aquests dos personatges, barreja algunes rondalles i contes espirituals que atresoren ensenyaments mil·lenàris i que conviden a la reflexió sobre grans temes com la vida, l’amor, la mort o la pau.
Has declarat que escriure aquest llibre li ha costat ni més ni menys que 43 anys.
Això és perquè en aquest grapat de pàgines he bolcat tot el que he après en el viatge de la vida. He passat un any preparant-lo i redactant-lo, però tot va començar molt abans. Podria remuntar-me al meu primer viatge al Tibet, allà pel 2001. Vaig trobar tanta màgia i èpica que em vaig llançar sense xarxa a la meva primera aventura literària: El guardián de la flor de loto. Però potser hauria d’anar més enrere… El meu avi patern escrivia uns tractats d’ortografia anomenats “Mis dictados”, que van ser llibre de text a Espanya durant quaranta anys. Va ser ell qui, sent jo un nen, em va inculcar l’amor per la lectura i l’escriptura que m’han portat fins aquí.
Però imagino que l’empenta definitiva va sorgir després del teu viatge a l’Índia i al Pakistan…
Fa vuit anys que vaig viatjar al Caixmir, i des del primer moment vaig saber que algun dia faria servir aquest escenari per a un llibre. És al mateix temps infern i cel; guerra eterna i pau absoluta. Una bombolla d’energia per la qual caminen tants déus que han de cedir el pas en les cantonades. Vaig recórrer en jeep la línia de control demarcada per l’ONU i després amb moto els monestirs de Ladakh, el Caixmir tibetà. Va ser un viatge inoblidable, encara que en realitat tots els viatges ho són.
El sol brilla por la noche en Cachemira inclou alguns contes o faules que conviden a reflexionar sobre grans temes. ¿Podria considerar-se, en certa manera, una novel·la espiritual o de creixement personal?
És una història de dos éssers perduts que, junts, troben la llum al final del túnel. Té una història emocional principal i ensenyaments que discorren amb naturalitat per la trama. Sí que he escrit un llibre diferent als anteriors, però en absolut el qualificaria com un llibre d’autoajuda. La meva tercera novel·la, El haiku de las palabras perdidas, era una aventura que partia d’un viatge físic a l’univers nipó. En aquest cas, sense deixar de valer-me d’un escenari exòtic, he partit d’un viatge interior… però no crec que estigui mancat d’aventura, tot i que tot passi en l’interior d’una habitació. De fet, el viatge més difícil i apassionant és el que tard o d’hora hem de fer cap al fons del nostre cor.
En els agraïments esmentes a escriptors com Paulo Coelho, Jorge Bucay o Francesc Miralles, autors que també solen utilitzar aquest tipus de fórmules en les seves obres. ¿Sent que comparteixen una mateixa visió de la literatura?
Ells són escriptors fantàstics que han aconseguit demostrar que l’espiritualitat no està renyida amb l’entreteniment. Han convençut a milions de lectors que qualsevol de nosaltres pot accedir als ensenyaments de tradicions mil·lenàries i enriquir-se amb elles. He llegit molt d’aquests autors i he après molt, de manera que els estic molt agraït. Però no he tractat de fer un llibre similar. De fet, aquest és el meu treball més personal.
En situacions difícils com la crisi econòmica i de valors que patim actualment, ¿aquest tipus de llibres són més necessaris que mai?
Tots estem necessitats de noves alternatives, de noves finestres per les quals treure el cap per respirar fondo i contemplar la nostra vida des d’una altra perspectiva. No es tracta de trobar respostes en els llibres, ja que les respostes hem de crear-les nosaltres mateixos, sinó de contemplar nous sols que ens aportin la llum necessària per formular-nos preguntes. Jo vaig escriure El sol brilla por la noche en Cachemira sense pensar en el context social, sinó quan vaig sentir que estava preparat per bolcar tots els ensenyaments que portava acumulats a la motxilla després de vint anys de viatges per les geografies i les utopies. Però és cert que el moment no pot ser més propici, em dóna l’oportunitat de compartir amb els lectors pensaments i emocions que m’han fet créixer. És una forma de tornar tot el que he rebut en aquests últims anys.
El teu protagonista confessa sentir moltes coses que no sap traduir en paraules. ¿Per què en un món tecnològicament més preparat que mai per comunicar-nos segueix costant-nos tant fer-ho?
A vegades és difícil pronunciar amb paraules el que sentim. Bé sigui perquè no encertem a trobar les adequades o, la major part de les vegades, perquè no tenim el coratge suficient per fer-ho. Per això de vegades, en lloc d’utilitzar la veu per expressar el que sentim, convé escriure-ho. El bolígraf és una espècie de vareta màgica, serveix de pont directe entre l’ànima i el paper.
No obstant això, les paraules comencen a sorgir a poc a poc quan Aurore i David es troben. ¿Què uneix aquesta peculiar parella, el patiment que ha marcat les seves vides o l’esperança que encara tenen de prosperar?
Sens dubte l’esperança. L’amor amb majúscules, amb totes les seves manifestacions, és l’únic combustible del que podem servir-nos per avançar en aquesta ruta complicada que és la vida.
¿Quines sensacions et va produir la cançó Paradise de Coldplay com perquè adquireixi tant protagonisme en la teva història?
La lletra semblava escrita per als personatges. Els protagonistes, David i Aurore, han arribat a Caixmir fugint de si mateixos; però el que ells creuen que és un infern (que es mereixen pel sentiment de culpa que tenen) acabarà convertint-se en un paradís a la mida dels dos. Això és perquè el veritable infern i el veritable cel són dins nostre. A més, la cançó Paradise és preciosa, està plena de llum. Si representéssim les harmonies i la melodia d’aquesta cançó sobre un quadre, seria tan lluminós que gairebé no el podríem mirar. Almenys, així la sento jo.
¿Creus, com diu un dels teus personatges, que la vida és una muntanya russa?
Sí, ens puja al capdamunt per, a l’instant, llançar-nos al pou més profund. El llibre parteix d’una situació tràgica de tots dos personatges, però això és per demostrar que al final de cada pou, per cec que sembli, sempre hi ha una llum il·luminant una infinitat de senders nous per caminar. I també hi ha una porta després de la qual tornem a néixer. Igual que tornem a néixer després de cada minut, de cada segon.
Una de les cites que inclous és la de Confuci preguntant: “si encara no sabem el que és la vida, com pot inquietar-nos conèixer l’essència de la mort?”. Quina resposta li donaries?
Ens preocupa perquè ens fa molta por, perquè considerem la vida com una possessió i temem perdre-la. No és així. La vida no és un dret, és un privilegi i hem d’estar a l’altura de tanta fortuna i saber que el temps és una creació absurda a escala humana. Hem d’aprendre a acomiadar-nos sense ser esclaus del rellotge, de si se’ns concedeix més o menys temps. Aprendre a acomiadar-nos dels llocs, de les persones, a alliberar-nos dels nostres afeccions per afrontar amb naturalitat la pèrdua i la mort. Només així aconseguirem la pau i la serenitat que ens conduirà a un estat de felicitat.
Tu també imparteixes conferències en diferents països. ¿De quins temes t’agrada parlar?
Faig diferents conferències en les quals barrejo la part més romàntica de la literatura amb el creixement personal. Algunes versen sobre la creació d’universos propis per a la consecució dels teus objectius, que és el mateix que hem de fer els escriptors amb cada novel·la. Altres tenen el viatge com a punt de partida. La veritat és que m’agrada fer xerrades, m’encanta compartir els meus temors, somnis, frustracions, il·lusions… Surto reforçat de cadascuna, i a més a vegades visito llocs nous. Últimament he donat a Lisboa i a Tel Aviv una xerrada anomenada “Viatjar, 10 ensenyaments per millorar la teva vida”.
De fet, assegures amb rotunditat que els teus viatges han millorat la teva vida en molts aspectes…
Viatjar, amb independència de la destinació, és una font inesgotable de creixement. Obtens ensenyaments que pots aplicar a la teva vida quotidiana i a tots els teus projectes, mercantils o emocionals: aprens a no jutjar, a calibrar les teves pors, a contemplar la teva vida amb perspectiva… Si a més viatges a llocs com Caixmir, on conflueixen tradicions espirituals com la sufí, la tibetana tàntrica i la hindú, aprens una cosa fonamental per a suportar el nostre dia a dia: obrir-te a l’espiritualitat. I no parlo de practicar una religió de forma ritual, sinó de transcendir la nostra existència individual.
Quin país t’agradaria que fos la teva propera destinació?
Hauries de preguntar-me a quin país no m’agradaria viatjar. I possiblement aquesta sigui l’única pregunta per a la qual no existeix resposta.
