La figura de Lev Tolstói, reconegut i admirat novel·lista, pensador i intel·lectual rus, no requereix presentació. Encara diríem més: llegir el seu nom en una portada ja suposa un esperó per comprar o llegir aquest llibre que, d’entre tots els que es publiquen, té la sort d’anar acompanyat d’una figura de tanta popularitat. Cal matisar, però, que, si bé el públic de llengua hispana coneix, almenys de sentides, els grans títols de l’excel·lent narrativa tolstoiana, no es pot dir el mateix de les seves múltiples i viscerals incursions en l’assaig o el text filosòfic. És per aquesta raó que agraïm iniciatives com la dels editors de Errata Naturae, que han fet una immersió en la ingent obra de l’escriptor rus per apropar-nos textos no traduïts al castellà fins al moment.
Aquest Contra aquellos que nos gobiernan, de títol provocador i voluntat revolucionària, explora i desenvolupa molts dels temes que resultaran familiars als lectors de Guerra i pau o Anna Karenina. ¿Quines lleis són les que regeixen les nostres societats? ¿Com es forgen i a causa de què? ¿Es pot justificar l’existència de l’esclavitud i el mal? Més important encara: ¿Podríem, si ens ho proposéssim, escapar al jou del capitalisme i els seus costums? ¿Hi ha, de fet, una opció alternativa a aquesta font de desgràcies? I on podem trobar-la?
L’impressionant discurs de Tolstói parteix d’una simple anècdota que semblaria gairebé irrellevant en comparació amb el poder de les pàgines que la succeiran: algú li explica les terribles condicions en què es treballa en una estació de tren, en una fàbrica de sedes o al port. A partir d’una visita del comte Tolstói als escenaris de la injustícia, d’aquest crim que es repeteix cada dia, i a través dels temps, en moltes parts del món, l’escriptor es proposa analitzar els perquès d’aquesta situació, a la qual considera simple i pura esclavitud tot i anar guarnits amb els més vistosos vestits de la modernitat.
Opina el rus que, contra el que podria semblar, la invenció del mercat, la subjugació de les persones a la llei de l’oferta i la demanda, i l’allunyament de les persones del món natural (¿i innocent?) a favor del treball en una fàbrica o una mina, no són sinó maneres culturalment acceptades de disfressar l’explotació de molts per a benefici de pocs. Quan la llei divina o la voluntat dels reis ja no serveixen per convèncer les classes treballadores que el que predomina és l’únic estat possible de la realitat, els nous amos se serveixen de teories econòmiques complicadíssimes i de raons inamovibles per justificar la necessitat de guanyar-se la vida treballant.
Així per exemple, diu Tolstói, se sosté l’equilibri entre els desitjos i els luxes dels rics i la misèria dels altres, obligats a proveir als seus senyors del que necessiten. Més encara: una gran part de la cultura tal com la coneixem (Tolstói parla de la Torre Eiffel, de les orquestres i els jardins, o de la invenció del telègraf) sorgeix d’aquest estat de salvatge explotació i li sembla, doncs, tacada de sang.
¿Es pot gaudir dels grans invents de la humanitat sabent d’on han sorgit? ¿Es pot seguir defensant una cultura aixecada sobre les espatlles, l’esquena i els crits de milions de persones? Tolstói, turmentat, presenta i analitza altres opcions que podrien competir amb i substituir el capitalisme; però ni tan sols el socialisme o el marxisme li resulten convincents. El problema es troba, segons ens diu, en la mateixa arrel del que és i fa la humanitat: es va anar perdent i esclavitzant quan es va servir de les raons teòrica i pràctica per a subjugar-se a si mateixa amb sistemes teòrics artificials. Es va acomiadar d’una existència natural, innocent i autosatisfactòria en el treball a la terra per llançar-se en braços de la impostura.
Ara bé, en el moment en què el propi Tolstói vol organitzar un sistema intel·lectual que expliqui i proposi un nou estat de coses, quan ell mateix cau en la pretensió de donar sentit al que viu a través de la raó, s’enfronta cara a cara amb les contradiccions del seu pensament. No se li escapen les dificultats de fugir o superar aquesta situació en què ell, i tants d’altres, pateixen sota un jou invisible. És en aquest punt que el seu discurs es converteix en un atac despietat a la cultura en qualsevol de les seves formes (l’educació, els ritus socials, el treball i l’economia, per exemple) i el seu interès no rau tant en el que proposa, en les solucions que ofereix (valents, contradictòries, impossibles moltes d’elles) sinó en com s’esmicola el funcionament de la seva realitat i el converteix en matèria, ja no de discussió, sinó de bellesa poètica.
Tota l’obra del novel·lista està recorreguda per un hàlit de rebel·lia i incomoditat innegables. És un home que es nega a acceptar el que veu i viu. I, en el cas de Tolstói, la culpabilitat i el dolor van superar amb escreix els límits de la seva obra per omplir cada racó de la seva existència. Aquest Contra aquellos que ens gobiernan és un document imprescindible per comprendre les motivacions, les preocupacions i els dubtes que van assaltar a un dels grans exponents de la cultura russa.
A ell podríem referir-nos amb les següents paraules, escrites per un altre intel·lectual rus, molt menys conegut encara que igual d’imprescindible, Vladímir Soloviev: «Des que vaig començar a tenir ús de raó em vaig adonar que l’ordre de coses existent (…) no és en absolut tal com ha de ser, perquè no està fundat en la raó i la veritat, sinó que, per contra, es basa en la majoria dels casos en una casualitat sense sentit, en una força cega, en l’egoisme i la submissió violenta.. O, com diria Philip K. Dick, un altre escriptor boig, revolucionari i violent, molt més tard, en ple segle XX, en la seva novel·la Valis: “L’Imperi mai va caure.»
Hay que superar a los manuales de historia de la literatura; a los profesores que solo nos hablaron de ‘Ana Karenina’ o ‘Guerra y paz’; a la industria cinematográfica que adapta mil veces la misma novela, pero se olvida de que hay vida más allá de los títulos más conocidos… Cuando nos gusta un autor hay que darle la oportunidad de conocerlo más a fondo. Por esa razón, volúmenes como este de Errata Naturae o cuando una editorial publica determinados epistolarios son grandes noticias.