Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
L’any 2012, l’editorial labutxaca publicava un volum de Teatre escollit de Josep Maria de Sagarra, amb un pròleg del professor Miquel M. Gibert, que aplegava quatre de les obres més populars de la seva etapa de dramaturg entre 1930 i 1935: La corona d’espines, L’hostal de la Glòria, El cafè de la Marina i La rambla de les floristes. Per sort per als lectors, aquest volum es completa ara amb la publicació recent sota el títol de Teatre de postguerra de la trilogia composta per Ocells i llops, Galatea i L’alcova vermella, tres de les obres teatrals més desconegudes i ignorades de l’obra dramàtica de Josep Maria de Sagarra, escrites en el seu segon exili francès, que ens ofereixen un contrapunt amb les anteriors i permeten veure l’evolució i actualització de la seva carrera de dramaturg amb la incorporació de noves propostes en l’àmbit teatral europeu com les de Cocteau, O’Neill o Sartre. Per entendre la importància i, de passada, oblit imperdonable que pesa sobre aquestes obres, resulta imprescindible la lectura del pròleg de Xavier Albertí, actual director artístic del TNC, perquè defineix exactament un dels drames del teatre català: «Quan programem un determinat tipus de clàssic teatral, estem programant també una tradició de representació que l’ha legitimat. D’aquesta manera, quan aquesta tradició de representació s’estronca, determinades obres que mereixen ser clàssics deixen de ser-ho […] molts dels grans textos del patrimoni dramatúrgic català no han gaudit de la possibilitat de tenir a l’esquena una tradició escènica que els legitimés i els fes perdurar a sobre els escenaris.»
Les tres peces dramàtiques que es publiquen en aquest volum, amb arguments diversos, tracten en comú el tema fonamental de l’obra de Sagarra: la dissolució i l’esfondrament irreparable d’un món. L’autor, d’altre banda, hi presenta simbòlicament els conflictes i el trauma, la ferida en termes sagarrians, causats per les guerres, l’espanyola a Ocells i llops i l’europea a la Galatea. En la primera obra situa l’acció en un espai tancat, un reducte familiar on la mare, Lucrècia, nom d’una famosa matrona romana, malda per preservar incontaminat el seu petit reducte familiar on desitjaria que el món i les seves turbulències no hi entressin per desballestar-lo. Per això, i per amor als seus fills, fingeix no saber res de tots els assumptes escabrosos, de les disputes entre germans i creure’s les seves hipòcrites i interessades mentides. I mentre tothom la creu innocent i superficial, el seu cor es trenca en silenci, en la seva simbòlica gàbia d’ocells, en la seva casa de nines. La Galatea probablement sigui una de les obres més dures de Sagarra. Els personatges són ombres que campen a la deriva en la misèria material i moral de l’exili que ha causat la guerra europea: Galatea, la protagonista, una domadora de foques; el pallasso Jeremies, Diògenes el poeta, Ganímedes, l’actor; Aquiles, un aventurer aprofitat; Blum, empresari de cabaret; Eugènia, la filla desconsiderada, i Samsó el carnisser enriquit amb l’estraperlo. Tota una galeria de personatges que amb els seus noms plens d’una cruel càrrega simbòlica exemplifiquen un món d’atmosfera irrespirable i absurda que forçosament obliga a una reflexió profunda.
La tercera de les obres, l’Alcova vermella, significa potser un pas enrera amb la voluntat de trobar refugi de nou per part de Sagarra en fòrmules dramàtiques com el vers, i en temes tan familiars com el de la descripció de caire més pròxim al costumisme del món de les velles famílies de la Barcelona antiga que havia constituït el seu propi món. De nou, un espai clos, la cambra, aquesta cambra vermella reducte d’intimitat i de passions. De nou, la manca d’escrúpols i l’interès material es deixen sentir en l’argument de la pubilla rica, Eulària, a qui el pare, per tal de seguir aprofitant-se de la fortuna heretada de la mare, vol casar contra la seva voluntat amb un noble arruïnat i mesell, Tristany de Lloberola. Un conflicte de passions en el qual la mà del traductor de Shakespare hi és present. Novament hi trobem també la ironia amb què juga Sagarra amb els noms dels personatges i la complicitat que vol establir amb el lector de la seva obra. De Lloberola és precisament el cognom de la família aristocràtica vinguda a menys protagonista de la seva novel·la Vida Privada.
Qui hagi llegit i gaudit amb Vida Privada trobarà molts punts de contacte amb aquestes peces teatrals, des de l’escepticisme i la hipocresia que hi planen, fins als escenaris i els personatges, amb una caracterització que li seran familiars. De la mateixa manera que qui hagi llegit les Memòries hi descobrirà molts detalls que convenientment transformats en la ficció literària pertanyen al món personal de l’escriptor, com ara l’afecció als ocells i la col·lecció d’aus de la mare de Sagarra en Ocells i llops; o l’ambient dels casalots de les famílies més ràncies de la Barcelona antiga, o bé aquesta pubilla riquíssima que porta el nom d’Eulària i protagonitza l’Alcova vermella. Josep Maria de Sagarra és sempre un autor en eterna reivindicació. Més en aquest cas en què es tracta d’obres que foren molt criticades en el seu moment per l’aspecte moral, amb una recepció molt problemàtica, i d’una brevíssima i desgraciada fortuna en el seu pas pels escenaris abans de caure en un injust oblit, sobretot perquè com destaca Albertí «aquesta preciosa trilogia conforma un autèntic nucli ideològic de l’obra de Sagarra i tant de bo els esforços que puguem fer per restaurar-ne el diàleg amb el nostre imaginari col·lectiu serveixin per fer-nos entendre millor aquest autor gràcies al que ell mateix considerava les seves obres més personals.»
