Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
La nova proposta de la Fundació Tàpies es defineix, a través i a propòsit de l’obra d’Allan Kaprow (1927-2006), com un qüestionament sobre els límits: els de l’art en oposició al (o conjuntament amb el) quotidià; els del propi museu com a espai de creació i de reflexió, més enllà de la seva estructura en vitrines; els de l’esfera pública a Barcelona en particular i al país en general; i els de la vigència d’unes pràctiques artístiques que segons Soledad Gutiérrez, comissària de l’exposició, cal recuperar i reivindicar des d’altres perspectives, des d’aquestes altres maneres que ja defensava el propi Kaprow fa mig segle. Per a aconseguir-ho, i al llarg dels mesos de març, abril i maig, es portaran a terme algunes de les performances (o activitats) més famoses de l’artista de Nova Jersey en emplaçaments del territori català i espanyol.
Tothom (i cal subratllar aquest tothom) està convidat a participar d’aquests esdeveniments, que posen èmfasi en l’experiència, en el compartir i en la posada en comú d’opinions i vivències abans que en els objectes en sí, amb la voluntat potser d’allunyar-se de l’estructura clàssica d’exposició i també d’un fetitxisme que potser no serien la manera més adequada de recuperar el pensament de Kaprow. Alumne, amic i col·lega de John Cage, i professor a la University of California durant quasi vint anys, Allan Kaprow sempre buscà la manera d’expandir les possibilitats de l’art, un camí que el portà a inaugurar el terme happening al 1958 i a desenvolupar unes importants i influents teories sobre les relacions entre Art i Vida. Per a Kaprow no hi havia, de fet, cap diferència entre una cosa i altra, i a través de la realització de les seves activitats, sempre fugisseres, sempre caduques, volia relacionar i qüestionar el valor artístic d’allò diari i la capacitat de transformar allò quotidià pròpia de les activitats artístiques.
Sens dubte hi ha una valentia innegable en la manera en què s’ha organitzat aquesta aventura, que és casi casi una performance de la pròpia Fundació i que arrossega a Kaprow de Barcelona a La Junquera i de Càceres a Bilbao, des de les classes de primària d’algunes escoles de Barcelona fins a les recluses del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, i tot amb l’ajuda puntual d’un grup d’estudiants de belles arts arribats de Ginebra. No només això: també es permet al públic ser testimoni del procés d’organització i creació de l’exposició, assistir als assajos, consultar els documents i la paperassa que deixà Kaprow i, en definitiva, entendre en primera persona què implicà aquesta obra ingent i revolucionària.
Si la idea era anar més enllà del límit sens dubte semblaria que ho han aconseguit, encara que potser fins i tot ho hagin fet d’una manera massa literal. Gràcies a aquesta concepció més innovadora del mètode expositiu es converteixen les performances en un espectacle de caire nacional, fugisser i puntual, però en cap cas revolucionari en el sentit propi del terme. Més aviat al contrari, es tracta de recuperar un fet històric i ser-ne fidel fins al punt de perdre de vista el que va suposar en un moment determinat. En aquesta exposició potser es posarà l’obra del Kaprow al bell mig de Barcelona, davant la mirada de centenars de persones, i potser hi haurà un miler de nens i nenes que passaran un dia entretingut preguntant-se què és l’art i què és el quotidià, però tot sota la vigilància i la supervisió d’una institució que ha organitzat fins i tot un calendari d’activitats per a reduir-ho tot a un simple programa. I de la mateixa manera que les recluses del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona podran participar de l’art de Kaprow sense veure que el seu espai o la seva rutina es vegi en cap cas modificada, així seguirem nosaltres amb les nostres vides després d’assistir, en ple segle XXI, al popular 18 happenings in 6 parts. La idea em sembla molt bona i molt entretinguda, però crec que les reflexions haurien d’anar per una altra banda.
