Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
“Lo foc que esta nit se à disparat tant a la plaça com dels enemichs es cosa que pasma, (…). Lo estrago no’s pot dir, però de vuy a 300 anys se’n recorderà”. Aquesta citació del Llibre d’Òbits de religiosos del frare Manuel Soler del convent de Sant Josep, Barcelona 1714, serveix de pòrtic a l’exposició 300 onzes de setembre. 1714-2014 que fins el 28 de setembre es pot veure al Museu d’Història de Catalunya. Miquel Calçada, comissari del Tricentenari, destaca que l’objectiu era trobar un relat diferent per presentar la història i per recordar plegats, perquè, com es pot llegir en el catàleg: “La memòria és un exercici necessari. La memòria d’un poble és l’essència de la seva ànima”.
L’exposició explica, d’una manera impactant gràfica i visual, com al llarg de 300 anys s’ha anat construint la memòria dels fets històrics des de facetes diferents: historiogràfica, iconogràfica, literària, popular i política. Els 1.000 metres quadrats d’exposició s’articulen en un marc escenogràfic creat per Ignasi Cristià que no constitueix un simple escenari, sinó que per si mateix explica el recorregut històric i crea sensacions i expectatives en el visitant. El contingut de la mostra es distribueix en diversos àmbits temàtics.
El primer, Derrota i repressió, és el de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i el de la brutalitat de la repressió desfermada per Felip V que se’n seguí, ja que els catalans, com es pot llegir en els documents, eren considerats uns rebels als quals s’havia d’aplicar un càstig exemplar. “La imposició del règim borbònic per “justo derecho de conquista”, acabada la Guerra de Successió, va comportar una dura i llarga repressió, a més de l’anorreament de l’Estat català i del sistema polític representatiu que l’havia caracteritzat. En el seu lloc s’instaurà la Nova Planta borbònica, absolutista i militaritzada, fonamentada en el principi que “la autoridad real quede por encima de la ley”, es pot llegir en el catàleg de l’exposició. El visitant és introduït en un marc escenogràfic que simbolitza l’esfondrament de les estructures d’estat pròpies de Catalunya, i que li ofreix l’oportunitat de veure alguns objectes materials de gran interès com un autògraf del Decret de Nova Planta signat pel propi Felip V.
La persistència de la memòria és el segon dels àmbits i explica com des del mateix moment de la guerra queden recollits testimonis historiogràfics, és el cas de les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, escrites en castellà, en el seu exili a Viena. Un dels volums autògrafs de l’obra de Castellví, procedent de Viena, s’exhibeix en la mostra, així com el Memorial de Greuges de 1760, entre d’altres documents. Segueix un espai dedicat a La dimensió internacional que tingué la guerra de Successió i la repercussió arreu d’Europa de la resistència final de Barcelona que el mateix Voltaire admirà.
La dimensió popular de l’11 de setembre, en clau de reivindicació, s’inicia en el segle XIX i és fruit de la Renaixença. Sota el títol d’El despertar de la consciència nacional s’hi examina la contribució de la literatura a aquest despertar, on els Jocs Florals i figures com Verdaguer, Guimerà o Antoni de Bofarull hi tenen un paper fonamental. En particular, es destaca la contribució decisiva de Víctor Balaguer que institueix el nomenclator dels carrers de Barcelona que reprodueixen els noms clau de la història (Diputació, Consell de Cent, Muntaner, Villarroel, Casanova…), fet importantíssim perquè és un dels primers actes de la recuperació de la memòria col·lectiva. També trobem en aquest espai l’enderroc de la Ciutadella, símbol de repressió i opressió, dut a terme entre 1868 i 1878, que havia estat llargament reclamat i fou aplaudit popularment amb entusiasme.
La commemoració d’una diada presenta, mitjançant fotografies i altres elements, l’evolució i consolidació des del 1886, i sobretot a partir de 1901, de la celebració de la diada com una iniciativa de la mateixa societat civil catalana. Aquest procés s’articula en uns espais concrets de la memòria a l’entorn de la figura i l’estàtua de Rafael de Casanova. S’inicia també la lògica d’acció/repressió, així la primera de les prohibicions de celebrar ofrenes florals i manifestacions es produieix durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930). L’àmbit següent, Una represa esplendorosa, correspon al de la instauració de la Generalitat republicana i dóna pas a l’eufòria col·lectiva en el caire reivindicatiu de la diada, al qual segueix el període de guerra civil. La de 1938 fou la més trista i la darrera que se celebrà en la Catalunya republicana.
Un impactant joc de miralls ens introdueix en L’època més difícil, el malson de la dictadura del general Franco i el seu intent declarat de genocidi identitari, malgrat el qual les accions clandestines de commemoració no deixaren de seguir endavant i d’anar consolidant-se fins al final del franquisme. La diada nacional és l’àmbit que recull les grans manifestacions des de la de 1976, prohibida a Barcelona i celebrada a Sant Boi de Llobregat, i la multitudinària del 1977 pels carrers de Barcelona en un clam en demanda d’autogovern; tot plegat culmina en les diades més majoritàries de la història de Catalunya, la de Barcelona el 2012 i la massiva i sense precedents Via Catalana el 2013.
En la part final del recorregut el visitant trobarà L’11 de setembre i l’art, que recull la contribució d’artistes a la celebració de la diada des del camp del cartellisme i les arts plàstiques, i un emotiu documental a manera de cloenda. En suma, es tracta d’una exposició on cal destacar, a més del rigor històric i del suggestiu ambient que crea el marc escenogràfic que per si sol ja explica la història, l’interès d’algunes peces estrella de l’exposició com ara l’esmentat document autògraf del Decret de Nova Planta, o la restauració d’objectes inèdits com l’estelada que hauria onejat l’11 de setembre de 1915 i va ser lliurada a un grup de voluntaris catalans a l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, o altres testimonis de la història d’aquests 300 onzes de setembre que enguany es commemoran.
Una exposició per a tots els públics, imprescindible, de visita obligada per conèixer millor una història que ens ha estat escamotejada sistemàticament, per retre homenatge a la memòria dels que ens han precedit en la lluita per la llibertat de Catalunya, i per comprendre que és reivindicant el passat que es pot entendre el present i construir el futur.
________
300 Onzes de setembre. 1714-2014 / Museu d’Història de Catalunya (Palau de Mar, Plaça de Pau Vila, 3, Barcelona) / Fins el 28 de setembre / Preu: 4 euros / www.es.mhcat.cat
