Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
Abans de començar a ressenyar The Host and the Cloud, pel·lícula que es projectarà al MACBA fins el 12 de maig (molt poc temps, com podeu veure), i que va presentar el propi artista, Pierre Huyghe, a l’Auditori del museu, us vull advertir dues coses: a) sí, us recomano que l’aneu a veure, sobretot si esteu familiaritzats amb obres com el cicle Cremaster de Matthew Barney o pel·lícules com Deux de Werner Schröter, i 2) si teniu intenció de veure-la no seguiu llegint. Llargmetratges com aquest del Huyghe més val rebre’ls sense cap tipus d’idea preconcebuda.
The Host and the Cloud és d’aquestes obres que intenten recollir en sí mateixes tots els continguts possibles, haguts i per haver. Dit d’una altra manera: aprofiten cada nivell de significació, cada pla, cada detall, per a construir el significat de la cinta, i són de fet aquestes miques d’informació, per petites que siguin, les que ajuden a desxifrar d’alguna manera què és el que està passant en el film i quines són les repercussions que se’n deriven. Un exemple: a diferència de la majoria de productes cinematogràfics, Huyghe dóna importància al lloc i al moment en què es realitza la producció, per la qual cosa no s’intenten eliminar les petjades que evidencien que aquesta pel·lícula va ser rodada, i que per tant és artifici, sinó que s’exploten les marques de facturació per a què sumin en contingut, càrrega semàntica i discurs al producte final. És en aquests aspectes que, per exemple, podem dir que la pel·lícula de Huyghe és, sobretot, un producte propi dels cercles artístics, i preferiblement consumit en l’auditori d’un museu, abans que en una sala de cinema. No espereu, aleshores, ni una narració clara ni una estructura convencional. Perquè només hi trobareu discurs.
Per altra banda, The Host and the Cloud no és una representació de res, en el sentit més teatral o mimètic del terme, sinó que parteix del rodatge de quelcom que no fou sinó una performance per a després muntar una cinta. Persones tancades, en dies significatius (Halloween, Sant Valentí, Dia del Treballador) dins d’un entorn significatiu (un museu etnològic abandonat), i amb materials, disfresses i unes coordenades poc o molt nombroses, però en tot cas determinades. A partir aquí, abans, durant i després de l’esdeveniment, Huyghe construeix una pel·lícula que pot dir i ser moltes coses, però que s’eleva, en primer lloc, com un repte per a l’espectador/a i com una proposta de descodificació. Què està passant? Què estan fent? I, què significa això que fan? On és el discurs? Qui crea el significat, no ja de la cinta, sinó de les nostres vides?
Aquest, i no altre, crec que és el principal tema de la cinta: la dimensió habitable, performativa, en última instància caduca i absurda dels rituals del nostre dia a dia. Però encara diria més: The Host and the Cloud també parla de la manera subreptícia i perversa en què discursos totalment aliens a nosaltres (la música pop, el cinema de Hollywood, els prototips de bellesa, les promeses d’amor…) ens posseeixen, a vegades sense saber-ho nosaltres, a vegades amb el nostre consentiment, per a fer-nos fer coses i creure en coses que no sabem el que són, ni si existeixen. Així doncs, qui sap si per curiositat, per enveja o per avorriment, les persones volen imitar allò que veuen en els mitjans de comunicació, i es vesteixen de Ronald McDonald, es sotmeten a rituals satànics o a sessions d’hipnosi, es converteixen en reis, en acusats d’un judici, o en celebradors solitaris d’una festa d’aniversari on només hi són ells, simplement perquè abans han vist que algú ho feia.
A través de recursos visuals i sonors que remeten al cinema de David Lynch (a qui es fa referència directa a la banda sonora), es passa d’una mostra més o menys simple i bidimensional d’aquest procés d’imitació a una visió múltiple del procés de possessió dels personatges per part dels discursos. Ja no és només que els personatges facin tal o qual cosa perquè ho han vist, sinó que a més se’ns mostra com nien els discursos dins del seu inconscient mitjançant sentiments viscerals com la passió, l’amor o la mort. Per tant, atrapats en una acció que ja no és lliure, sinó que ve imposada per necessitats internes, acaben sent víctimes, per rutina, d’allò que no són ells mateixos sinó que, com una amenaça alienígena, els ve donat de fora. En un últim gest molt meta, i que també m’ha fet pensar en Lynch, una de les criatures creades per Huyghe acaba devorant els propis subtítols de la cinta, qui sap si per advertir-nos de que això que veiem en la pantalla és real i que les pors dels personatges estan totalment justificades.
Hi ha alguns símbols i alguns detalls que m’han semblat previsibles. Tota la part més de crítica de la cultura de masses (el Thriller de Michael Jackson, la mascota de McDonald’s) m’ha semblat una mica caduca, encara que manté part del seu poder de suggestió. A més a més, com si tingués por de no impactar prou a l’audiència, Huyghe abusa de les pujades de volum pròpies de les pel·lícules de terror en moments que a priori no ho justificarien, per a crear potser aquella sensació de desconfort i alienació que altres films aconsegueixen amb molta més precisió. En última instància, el producte en sí m’ha semblat un pèl retòric de més i potser un pèl desdibuixat, com si volent no deixar-ho tot mastegat al públic l’Huyghe caigués en l’error de creure que tot el que passa en pantalla és significatiu, interessant i rellevant.
Ara bé, val la pena veure-la? Sens dubte. Potser no és una obra rodona o del tot innovadora, però permet pensar-hi i reflexionar-hi una bona estona. Jo, com a mínim, m’ho he passat força bé. A més qui sap quan tindrem de nou la possibilitat de veure-la en pantalla gran (o en qualsevol pantalla) al nostre país. Jo aprofitaria l’oportunitat. I, finalment, potser us passi com a nosaltres: la pel·lícula ha començat a projectar-se malament i semblava en sí un quadre en moviment de Gerhardt Richter on no es podia entendre res de res, ni tan sols els subtítols. Reconec que, per un moment, m’he cregut que The Host and the Cloud era una cinta tan abstracta que ni tan sols permetia reconèixer què passava en pantalla. I tot i que poc després ja han rectificat i reiniciat la projecció correctament, al meu cap ja havia començat a interpretar amb gran interès coses que s’ha vist que no tenien cap mena de sentit. No sé si això diu alguna cosa de la cinta. Potser digui més de mi, no?
___________
The Host and the Cloud / Pierre Huyghe / Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Plaça dels Àngels, 1) / Fins el 12 de maig / www.macba.cat
