Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused
Larga és un municipi al nord de Moldàvia. Per arribar a Itàlia des d’allà cal anar primer a Chişinău, seguir la ruta aèria a Bucarest, prosseguir fins a Budapest, travessar Eslovènia i llavors el destí queda a tocar. Això, si es viatja en tractor volador amb disseny de biplà. La idea és d’uns moldaus. Tothom que apareix en l’escena de Para llegar al otro lado de Vladímir Lórchenkov (Ediciones Nevsky amb traducció d’Enrique Moya Carrión) sembla entestat a abandonar Moldàvia i instal·lar-se a la fèrtil i pròspera Itàlia, aquesta terra promesa en la qual els presidents poden ser pizzers, sempre llueix el sol i tots són feliços i guanyen molts diners. Tan idíl·lica es presenta la terra de Da Vinci, que molts a Larga asseveren que no existeix. Deu ser la influència atea dels països excomunistes, i per això a molts moldaus d’aquesta obra els costa creure en el paradís. Encara que la definició sigui ben simple: Itàlia és el paradís.
Els cònsols neguen el visat a qualsevol ciutadà moldau que vulgui entrar a la península Itàlica per la via legal, encara que estigui citat amb el mateix Berlusconi o li esperin en una competició esportiva. No obstant això, les prohibicions aguditzen l’enginy, i el poble de Larga no està mancat d’idees: alguns confien en els traficants de persones (poc efectius en aquest cas, ja que només ofereixen un tour clandestí en autocar per la Moldàvia profunda, a 4000€ en condicions francament insalubres). Després de l’intent fallit de volar en un avió de construcció casolana, els camarades Vasili Lungu i Serafim Botezatu ho intenten amb un submarí a pedals, fet amb les restes d’un vell tractor. Nikita Tkach crea un equip de curling per anar a competir a Itàlia, encara que al final, la cosa acaba a Noruega. El pare Paisii tira de la fe més intensa i instiga no una sinó dues Croades. Ho han llegit bé: un pelegrinatge insòlit, carregat de fe i de ganes, que tindrà conseqüències dramàtiques i moments d’èpica a les portes de la frontera de la Unió Europea.
Demostrant que Moldàvia està més a prop del mar Negre que l’Adriàtic, Lórchenkov signa una sàtira al més pur estil eslau: bruta i amb certa truculència (les dones es pengen i els avis es volen trasplantar ells mateixos un ronyó); amb un elenc de personatges ben variat, amb un gir inesperat cada dos per tres, quan ja creus que l’escriptor està a punt de dir prou i deixar-nos respirar. Per descomptat, tampoc falta l’oda a la naturalesa de fons, i de sobte, el Dniéster i el camp treuen el cap per saludar. O el passat comunista i les velles institucions que encara descompostes segueixen ben anquilosades en els costums de la gent senzilla. Senzilla en l’estil de vida, s’entén, ja que la imaginació moldava no té límits, com es veu en cada pàgina d’aquesta història.
Hi ha certes ocurrències que només poden originar-se en l’Est. Aquest Est mordaç que et fa riure amb ganes i, de tant en tant, exclamar: «Però quina barbaritat!». És el bagatge, la imatgeria col·lectiva dels eslaus, que essencialment és absurda, sense manies ètiques, encara que de forma implacable, amb totes les comes al seu lloc, i més enrevessada o menys, la narrativa desprèn aquesta fragància de tenir ofici i classe gairebé concedida de forma divina. Llegint Para llegar al otro lado no he pogut evitar recordar-me d’aquell valent soldat que guarda amb zel part d’un avió estavellat en un poblet remot, l’estimat Iván de Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin de Vladímir Voinóvich. Sens dubte ja venia predisposada per gaudir de l’obra de Lórchenkov, perquè sóc molt reincident. Però per als neòfits en la literatura eslava, que no es preocupin si el primer contacte produeix sorpresa i certa incomprensió. Aquí allò rar, estrany, és allò habitual. Vilipendiar el personatge a la primera de canvi també. I després abraçar-se. O plorar de pura emoció davant un record bonic.
No obstant això, degustin poc a poc aquestes escasses dues-centes pàgines en la nostra llengua, aquesta povesti fantàstica com per allí anomenen les novel·les curtes. Deixin que aquest jove escriptor moldau planti una llavor en els seus cors. Potser Itàlia no existeix. I per això Serafim Botezatu i els seus camarades són incapaços d’aconseguir-la. El paradís és una invenció. Però aquest tros de Moldàvia en tot el seu esplendor és un àpat de déus.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
