Jennifer Camacho. Barcelona / @garymused
En aquestes últimes setmanes he descobert en el poeta romàntic P.B. Shelley a tot un revolucionari. M’encantaria poder rescatar-lo del repòs etern per formular-li algunes preguntes sobre la seva filosofia de vida i, de passada, oferir-li la meva amistat sincera. Per exemple, m’agradaria saber si s’hauria unit a l’efervescència comunista del segle XX o la indignació d’aquests últims anys. M’encantaria saber què és el que ha de dir sobre com ha estat recordat. Casat amb Mary Shelley en segones núpcies i amic de Lord Byron, no podria resistir-me a interrogar-lo sobre aquella famosa soirée en què van néixer Frankenstein i el primer vampir de la literatura. Li preguntaria per què ell mai va voler o poder acabar la seva història. I li expressaria la meva sorpresa al descobrir que ja a principis de segle XIX sostingués que el matrimoni era una institució caduca que hauria de desaparèixer. També que adoptés la dieta vegetariana el 1812 i estigués en contra de la pena de mort, ja que l’Estat no havia de caure en la ignomínia de la venjança. Li retria homenatge per defensar amb tanta passió les seves idees republicanes i declarar-se ateu sense complexos en una època en què això es pagava amb l’ostracisme. Per moments, he sentit que érem ànimes bessones.
Gran part dels seus escrits versen sobre les injustícies socials, de tal manera que Shelley sembla voler provocar als seus compatriotes de forma constant. L’antologia de l’editorial Pepitas de Calabaza no podia tenir un títol més encertat: La necesidad del ateísmo y otros escritos de combate. Aquesta acurada edició va a càrrec de Julio Monteverde, que a més signa un magnífic pròleg, la traducció i les notes. S’aprèn molt sobre Shelley en escasses 300 pàgines que aconsello llegir a poc a poc, amb la màxima concentració. Vint textos que ens revelen el Shelley més polititzat. Part d’aquesta selecció mai s’havia editat en castellà, i encara que queda molt per descobrir del poeta, representa molt bé el seu esperit i ideals.
S’inclouen assajos, poemes, escrits pamfletaris que Shelley ficava en ampolles i després llançava al mar (sent el seu favorit per a tal acció El paseo del Diablo). El que dóna títol a l’antologia, La necesidad del ateísmo, li va valer al costat de Hogg l’expulsió de la Universitat d’Oxford. Més tard renunciaria als títols nobiliaris i s’escaparia a Escòcia per casar-se amb Harriet, la seva primera dona, perquè era una unió totalment lliure. Com explica Monteverde, en essència, el Romanticisme va ser un moviment instigat pel rebuig a l’ordre social que neix amb la Revolució Industrial. Aquesta compilació reuneix tot allò injust que Shelley rebutjava: la monarquia i el deure dels súbdits de finançar-la; la religió com a explicació de tot el que l’home no pot comprendre, com a única salvació de l’ànima; enclaustrar l’amor lliure en vots que només la mort pot trencar, i totes aquestes calamitats modernes que tan bé es resumeixen amb el concepte “lluita de classes”.
Que poc li agradaria a Shelley despertar al nostre segle i comprovar que la monarquia segueix aquí, exigint austeritat des d’un tron d’or. Per això, d’haver-se publicat avui, amb les degudes correccions, Aviso al pueblo sobre la muerte de la princesa Charlotte, un dels textos imprescindibles d’aquesta antologia, el missatge no hauria perdut gens de sentit, ni de perspicàcia. Imagino que Shelley s’alegraria de veure tot el que hem avançat respecte al que denuncia a Ensayo sobre el matrimonio. La majoria podem declarar ufanament que només estarem units a la persona estimada, legalment o no, fins que l’amor s’acabi. M’encantaria preguntar-li al poeta, però, quina solució pot donar-nos quan se li acabi només a una de les parts.
També m’atreveixo a assegurar que es complauria al veure quants defensen la dieta natural, sobretot al seu país. Encara que potser no compartim amb el poeta la convicció que el vegetarianisme ens regalarà el privilegi d’una vida longeva. Imagino que igual que en el seu moment va donar suport als ludites que lluitaven contra el món mecanitzat, Shelley es posicionaria en contra de la sobreproducció i l’abús de la vida virtual. I fantasio pensant que seria molt probablement un ecologista afiliat a Greenpeace. Alegria màxima sentiria al veure com molts hem abandonat la recerca de la Divinitat per donar-li un altre sentit a les nostres vides. La cirereta d’aquesta antologia el posa el famós text En defensa de la poesía, que exposa una veritat que no hem d’oblidar pel bé de la nostra ànima: «La poesia és el testimoni dels millors i més feliços moments dels millors i més feliços esperits». Vaig més enllà i declaro: només la poesia pot salvar-nos de tanta infàmia. Deixeu als poetes legislar.
A la Universitat Shelley es va guanyar el sobrenom Mad Shelley. L’adjectiu “boig”, en realitat, el va dur sempre a sobre, ja que la societat sempre ha considerat els lliures de pensament uns excèntrics als que millor observar i escoltar amb recel. Crec que Shelley miraria avui al seu voltant i somriuria davant algunes coses i algunes obres, per després arrufar el nas davant moltes altres. Conclouria -potser component algun poema genial- que el nostre progrés és massa lent. La lluita continua fins que alguna cosa l’aturi. Però res l’aturarà.
