Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Alberto San Juan ha aterrat, per pocs dies, al Teatre Goya de Barcelona amb un monòleg que ha escrit, que dirigeix i interpreta i que porta de gira per Espanya. Autorretrato de un joven capitalista español es va estrenar a Madrid, al Teatro Alfil, per passar després pel Teatro del Barrio, un espai propi gestionat en forma de cooperativa. Explica l’actor que es trobava sense feina i volia fer alguna cosa diferent. Sant Joan és un actor tot terreny que ha demostrat la seva força actoral al cinema però també i sobretot en el teatre encara que a Barcelona no hem tingut masses ocasions de veure-ho.
L’actor ironitza amb la seva pròpia situació i amb els problemes dels actors, sobretot quan arriben a aquesta edat en la qual ja no ets jove per fer de galant i tampoc ets tan gran com per fer de pare del protagonista. A aquesta edat en la qual has de tenyir-te els cabells i amagar la panxa si vols obtenir determinats papers. Es depèn de l’atzar que et cridin per algun paper en una pel·lícula o per a alguns capítols de sèrie de sobretaula mentre sorgeixen nous joves ambiciosos i de bon veure que ocupen l’espai que et va pertànyer. I en aquesta situació de crisi professional, personal i econòmica, és quan es comença a reflexionar sobre una realitat que afecta el ciutadà mitjà i que està relacionada amb la política de consum que hem vingut acceptant com a bona i fins i tot desitjable durant anys.
A partir d’aquest inici suposadament autobiogràfic l’autor ens passeja, de manera informal i desenfadada, amb tocs freqüents d’ironia amarga, pel que ha estat la història del país des que l’era un nen, ja que va néixer l’any seixanta-vuit, un temps mític i ple d’esperances, fins al present. L’època de la transició ens revela a través de les referències de l’actor totes les seves misèries, l’ascens preparat i consensuat de Felipe González, les circumstàncies de la seva arribada al poder, les misèries d’una monarquia que se’ns va vendre com avançada i el acomodament d’aquest personatge tèrbol i espavilat que va ser Santiago Carrillo. Si San Juan fos català també podia haver-se estès en aspectes locals com l’entronització de Tarradellas.
Fins i tot els sindicats es van fer oficials i funcionarials i com el bo és enemic del millor es van acceptar les contradiccions d’un partit que era anti-OTAN i, a més, partidari de nacionalitzar la banca, i que va canviar aviat d’opinió, a canvi d’un estat del benestar que ha demostrat, a la llarga, la seva fragilitat. Com cantava Krahe sobre aquell PSOE: ni socialista ni obrer, és espanyol només. Es va aconseguir desmobilitzar el personal i deixar-lo content i enganyat. No es va tocar el franquisme per a res, ni es va intentar una recuperació de la República ni es va incidir a fons en el tema de la guerra civil ja que suposadament havia funcionat allò de la reconciliació nacional.
San Juan no només opina, ens ofereix dades, dates, noms, consulta documents i responsabilitza els grans banquers, polítics, empresaris i també a uns mitjans de comunicació que ja pertanyen als grans i que en alguns casos, com en del diari El País, havíem celebrat com a portaveus de la modernitat progre. El ciutadà, encara que sigui una víctima, també és còmplice de la situació, de vegades de forma fins i tot inconscient o resignada.
L’actor, a través de la seva valent crítica, mostra certa esperança en el present, alguna cosa es mou o sembla moure a la fi, tot i que no podem abandonar la suspicàcia davant d’una realitat incòmoda i que sembla irreversible. Es dirigeix al públic amb desimboltura informal, consulta els seus papers per seguir el guió, ensopega de tant en tant amb les paraules, consulta el rellotge, i en aquesta sòbria posada en escena al nu aconsegueix que ens sentim còmplices de tot el que ens explica i recorda.
Si el context fos un altre, més formal, el monòleg de San Juan podria ser una conferència, seriosa i documentada, sobre la història real dels últims quaranta anys. Però probablement no tindria la mateixa força, l’excessiva serietat a vegades fa mal a la informació, la crítica. No es tracta d’un gran muntatge, ni ho pretén. Li sobren alguns minuts i algunes reiteracions però el conjunt té un interès indiscutible, encara més, m’imagino, per a la gent de la seva generació i de les posteriors (vaig observar com els joves s’entusiasmaven molt més que els grans, en el teatre). Quan ets jove creus que va ser fàcil enganyar els vells i que amb tu no hi podran, afortunadament així és la vida.
I és que la transició va ser tot això que ens explica San Juan, però també va ser molt més, la possibilitat de passar del pitjor al dolent o a allò que és políticament suportable. No tot és possible en política, una ciència que algú va definir, precisament, com la d’allò que és possible. San Juan evoca alguna cosa que fa pensar, però el seu discurs no pretén ser exhaustiu i és d’agrair que ens recordin i facin evidents tantes coses, en un moment en el qual la política pot donar lloc a canvis imprevisibles i una certa mobilització ciutadana sembla ressuscitar amb força. L’Espanya crítica i progressista de San Juan també existeix i és important tenir-la en compte ara i aquí.
___________
Autorretrato de un joven capitalista español / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Autoria, direcció i interpretació d’Alberto San Juan / 1 hora i 25 minuts / Fins el 11 de octubre / 24 euros / www.teatregoya.cat
