Salman Rushdie: “No em puc penedir de la vida que he tingut”

L'autor indi publica 'Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits'

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Sempre he pensat que l’escriptor indi Salman Rushdie havia de ser un tipus amb caràcter. Diguem-ho sense eufemismes: un espècimen amb males puces. Prejudicis, sens dubte, ja que d’ell només coneixia el que havia llegit sobre les conseqüències d’haver publicat Els versos satànics i que era un etern candidat al Premi Nobel de Literatura. Però en les fotografies llueix sovint un rostre sever, una mica desafiant, que m’indicava que era d’aquests homes de “no em parlis si no et pregunto jo abans”. Ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), l’escriptor i director de la institució, Vicenç Villatoro, avisava abans de començar el diàleg entre Rushdie i Rodrigo Fresán: “no hi haurà torn de preguntes, encara que sí signatura de llibres sempre que sigui un exemplar per persona”. Això d’un llibre per cap és normal, ja que els assistents a les trobades del cicle Kosmopolis del CCCB no són quatre gats i si no fos així i haguéssim de sumar els llibres propis, els del veí, les fotografies amb l’autor i els comentaris de “com em va agradar Els fills de la mitjanit“, doncs que resultaria que l’últim dels lectors interessats en endur-se una dedicatòria sortiria d’allà quan el sol ensenyés els seus primers rajos. Però, vaja, que les meves reserves tenia.

Anava jo armat amb el meu exemplar de la seva darrera novel·la, Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits, que ha publicat en castellà Seix Barral i en català Proa. Poc abans havia estat a la llibreria La Central del Raval, on havia consultat quin llibre de Rushdie em recomanaven. No ho nego: anava disposat a comprar Els versos satànics, però el llibreter em va confessar que el va començar i va haver de deixar-lo per llegir-se primer l’Alcorà i després reprendre’l per entendre-ho del tot. Massa feina per als propers dies! No obstant això, va mostrar un profund entusiasme per Els fills de la mitjanit (és clar, sempre Els fills de la mitjanit), una recomanació que es va veure secundada per la seva companya de llibreria. Vaig sortir com havia entrat, amb el meu exemplar de Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits a la motxilla, però amb tres llibres a la wishlist: els versos, els fills i l’Alcorà.

Segons Fresán, Rushdie és en la seva última novel·la el mateix de sempre, però “elevat a la milionèsima potència, ple d’efectes especials i molt afecte, perquè la novel·la, a més de fantasia, es revela com una història d’amor i l’amor supera qualsevol desgràcia”. El diàleg entre tots dos va avançar pels camins del realisme màgic i Rushdie va fer broma quan va dir que molts lectors, en sentir “realisme màgic” només es queden amb la paraula “màgic”. Però Rushdie, encara que li agradi deixar volar la seva imaginació més enllà d’allò terrenal, va explicar el seu interès pel realisme i la seva admiració per Charles Dickens, perquè “fa una recreació de Londres plena de detalls complexos”. L’escriptor nascut a Bombai (1947) va reconèixer que les seves obres o agraden molt o no agraden gens (“o em donen un onze sobre deu, o un menys u sobre deu”) i va confessar que intenta no llegir tot el que es publica sobre ell.

Salman Rushdie no es penedeix del que ha viscut, encara que no dubti a afirmar que l’experiència de publicar Els versos satànics va ser dura: “vaig pensar a escriure sobre el que m’havia passat, però necessitava que passés més temps, tot i que era conscient que a mesura que avancessin els anys, la meva memòria aniria perdent precisió”. En tractar la “naturalesa demoníaca de déu” a Els versos satànics, va ser acusat d’apostasia, de blasfemar contra el profeta Mahoma i la novel·la va ser prohibida a l’Índia, Sud-àfrica, Aràbia Saudita, el Pakistan, Egipte, Somàlia, Bangla Desh, el Sudan, Malàisia, Indonèsia i Qatar. Des de l’Iran fins i tot es va arribar a oferir una recompensa per la seva mort. Una persecució aquesta que el va portar a amagar-se al Regne Unit. Rushdie -ha explicat en alguna ocasió- només parla d’aquests temes quan li pregunten els periodistes i al CCCB es va passar molt de puntetes sobre el tema, com si fos alguna cosa sobre el que no era necessari tornar. Però no hi ha penediment: “no et pots penedir de la vida que has tingut, perquè llavors t’estàs penedint dels llibres que has escrit i dels fills que has tingut”.

A Rushdie, que ara viu a Manhattan, se’l va veure un home tranquil, bromista, i un ho escoltava amb un somriure dibuixat a la cara. Feia estona que havia aparcat les meves sospites de què podia ser un tipus amb caràcter: és més fàcil veure en ell a un home corrent amb qui tenir una conversa desenfadada sobre qualsevol aspecte banal que a un gegant candidat al Nobel (com si hi hagués un patró de comportament per guanyar el premi gros d’Estocolm!). Ja saben, són aquestes vegades en què un se sent una mica estúpid en descobrir que els ídols són també de carn i ossos. Va reconèixer Salman que és fal·lible, que té por de repetir-se en els seus llibres i que alguna vegada algun traductor l’hi ha fet notar. Però Rushdie no va deixar de fer broma, per exemple amb el fet que no recordava el cognom de la recentment guanyadora del Nobel, Svetlana Aleksiévich, i va fer broma dient que el seu únic desig era tenir més pèl. Li va dir a Fresán: “és divertit que tu no tinguis pèl, però no ho és que jo no el tingui”. I Fresán li va preguntar: “i per què vols més pèl?”. I ell va respondre, entre rialles: “per poder pentinar-me’l!”.

Bromes a banda, Rushdie creu que és millor no tenir desitjos: “si tens desitjos, has de tenir en compte que poden sortir malament, així com també cal tenir en compte en què o qui et vols convertir, perquè pots aconseguir-ho i quan això passa, t’adones que ja no t’interessa”. Rushdie, però, va somiar sempre amb ser escriptor, encara que no pensés en l’esfera mediàtica: “quan de petit arribava a casa i em posava a llegir, pensava que volia ser escriptor, però no parava atenció en el que això implicava, de la dimensió que adquiria, i sens dubte aquest nen estaria molt sorprès de saber el que he viscut des de llavors”. Però la literatura és passió i entrega: va reconèixer que li agrada pensar que cada llibre que escriu pot ser l’últim, perquè “és una manera de donar-ho tot, de buidar-se i de saber que als lectors els valdrà la pena llegir-lo”.

Després d’una mica més d’una hora de conversa, abans de passar a la signatura de llibres, Salman Rushdie es va acomiadar amb una anècdota. Va explicar que una escriptora britànica va deixar d’escriure novel·les perquè va descobrir que els seus lectors no li queien bé. Ell va ironitzar i es va imaginar el moment en què aquesta escriptora de sobte es va veure davant dels seus lectors i va decidir que deixaria d’escriure perquè no li agradaven. I, amb un somriure, es va dirigir al públic del CCCB: “així que vosaltres sou els meus lectors, no?”.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES