Manel Haro / @manelhc
L’escriptor britànic, d’origen indi, Salman Rusdhie va passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per presentar el seu llibre Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits (Proa/Seix Barral) en una conversa amb el també escriptor Rodrigo Fresán. Segons l’autor argentí, Rushdie és en la seva última novel·la el mateix de sempre, però «elevat a la milionèsima potència, ple d’efectes especials i molt afecte, perquè la novel·la, a més de fantasia, es revela com una història d’amor i l’amor supera qualsevol desgràcia.»
El diàleg entre tots dos va avançar pels camins del realisme màgic i Rushdie va fer broma quan va dir que molts lectors, en sentir «realisme màgic» només es queden amb la paraula «màgic.» Però Rushdie, encara que li agradi deixar volar la seva imaginació, va explicar el seu interès pel realisme i la seva admiració per Charles Dickens, perquè «fa una recreació de Londres plena de detalls complexos”. L’escriptor nascut a Bombai (1947) va reconèixer que les seves obres o agraden molt o no agraden gens («o em donen un onze sobre deu, o un menys u sobre deu”) i va confessar que intenta no llegir tot el que es publica sobre ell.
Salman Rushdie no es penedeix del que ha viscut, encara que no dubti a afirmar que l’experiència de publicar Els versos satànics va ser dura: «vaig pensar a escriure sobre el que m’havia passat, però necessitava que passés més temps, tot i que era conscient que a mesura que avancessin els anys, la meva memòria aniria perdent precisió.» En tractar «la naturalesa demoníaca de déu» a Els versos satànics, va ser acusat d’apostasia, de blasfemar contra el profeta Mahoma i la novel·la va ser prohibida a l’Índia, Sud-àfrica, Aràbia Saudita, el Pakistan, Egipte, Somàlia, Bangla Desh, el Sudan, Malàisia, Indonèsia i Qatar.
Des de l’Iran fins i tot es va arribar a oferir una recompensa per la seva mort. Una persecució aquesta que el va portar a amagar-se al Regne Unit. Rushdie -ha explicat en alguna ocasió- només parla d’aquests temes quan li pregunten els periodistes i al CCCB s’hi va passar molt per sobre. Però no hi ha penediment en ell: «no em puc penedir de la vida que he tingut, perquè llavors m’estaria penedint dels llibres que he escrit i dels fills que he tingut.»
A Rushdie, que ara viu a Manhattan, se’l va veure tranquil, amb sentit de l’humor. Va reconèixer que és fal·lible, que té por de repetir-se en els seus llibres i que alguna vegada algun traductor l’hi ha fet notar. L’autor va parlar també dels desitjos, i va dir que és millor no tenir-ne: «si tens desitjos, has de tenir en compte que poden sortir malament, així com també cal tenir en compte en què o qui et vols convertir, perquè pots aconseguir-ho i quan això passa, t’adones que ja no t’interessa.»
Rushdie, però, va somiar sempre amb ser escriptor, encara que no pensés en l’esfera mediàtica: «quan de petit arribava a casa i em posava a llegir, pensava que volia ser escriptor, però no parava atenció en el que això implicava, en la dimensió que adquiria, i sens dubte aquest nen estaria molt sorprès de saber el que he viscut des de llavors.» Però la literatura és passió i entrega: va reconèixer que li agrada pensar que cada llibre que escriu pot ser l’últim, perquè «és una manera de donar-ho tot, de buidar-se i de saber que als lectors els valdrà la pena llegir-lo.»
Després d’una mica més d’una hora de conversa, abans de passar a la signatura de llibres, Salman Rushdie es va acomiadar amb una anècdota. Va explicar que una escriptora britànica va deixar d’escriure novel·les perquè va descobrir que els seus lectors no li queien bé. Ell va ironitzar i es va imaginar el moment en què aquesta escriptora de sobte es va veure davant dels seus lectors i va decidir que deixaria d’escriure perquè no li agradaven. I, amb un somriure, es va dirigir al públic del CCCB: «així que vosaltres sou els meus lectors, no?»
