Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Després del seu èxit a Madrid tenim la sort de poder assistir al Teatre Romea a aquest llarg viatge familiar cap al dolor i l’autodestrucció. O’Neill va acabar el text el 1941, el va dedicar a la seva esposa i va reflectir en aquesta història la seva pròpia vida familiar, dramàtica i complicada. La lucidesa i la comprensió cap als seus dimonis familiars no van ser suficients com perquè l’autor aconseguís algun tipus de felicitat duradora, malgrat el seu èxit; els seus propis fills homes van acabar autodestruint-se amb l’excepció d’Oona, que va escapar del seu pare, sent gairebé una adolescent, amb Chaplin. O’Neill va morir el 1953 i malgrat haver indicat que l’obra no havia de sortir a la llum fins vint anys després la seva esposa la va revisar i la va publicar. La primera representació va ser el 1956, a Suècia, i posteriorment a Broadway, amb un repartiment de luxe: Fredrich March en el paper del pare i sota la direcció de José Quintero, un gran home de teatre panameny que va dirigir en moltes ocasions obres d’O’Neill.
L’autor es reflecteix a si mateix en Edmund, aquest germà petit malalt i alcoholitzat, aficionat a la poesia trista i que ha intentat fugir de la seva tragèdia personal recorrent el món fins veure’s forçat a tornar a aquesta llar d’estiu d’un actor enriquit de vida nòmada. No hem tingut massa ocasions de veure aquesta obra, que ja és un clàssic, a Espanya encara que als seixanta es va estrenar a Madrid, es va recuperar tres vegades més i per Barcelona va passar en alguna ocasió de forma breu. L’obra es va portar al cinema a principis dels seixanta, amb Katharine Hepburn i Ralph Richardson, dirigida per Sidney Lumet, tampoc es tracta d’una pel·lícula massa coneguda ni fàcil de veure.
La versió del Romea es va estrenar al Marquina madrileny l’any passat, amb la mateixa direcció i el mateix repartiment, només ha canviat l’actriu que fa el paper de Cathleen, aquesta serventa primària i sincera, vital i aparentment vulgar. Portar al teatre una obra així requereix valentia i coratge, és trist i desesperançadora. A més la versió original és molt llarga, el doble d’aquestes generoses dues hores i una mica més del Romea. L’adaptació de Borja Ortiz de Gondra és respectuosa i eficaç, no perdem en aquesta reducció cap matís i la fa més adequada al públic del present. La dirigeix Juan José Alfonso i els actors principals són Mario Gas i Vicky Peña, extraordinaris en els seus personatges, gent de teatre tot terreny, que dominen la seva professió i la porten a nivells d’excel·lència quan el text possibilita el seu lluïment.
Crec que Peña és la millor actriu de teatre del present encara que no sempre se li ha reconegut aquesta gran categoria professional. De teatre, de cinema o de televisió, fins i tot en una sèrie actual banal i d’entreteniment com és Seis hermanas, el seu paper de governanta en una casa rica vinguda a menys mereix punt i a part. A El largo viaje del día hacia la noche mostra tota una gamma de matisos que van des de la fragilitat a la manipulació i la crueltat. Conscient del que ha perdut al llarg de la vida, de la irreversibilitat del seu destí, es refugia en una droga que va començar a provar per culpa d’un metge ignorant. La boira exterior i la seva boira interior la porten a aquest final terrible, profundament trist, a un desenllaç obert i inquietant, quan ja ha oblidat fins i tot la necessitat de tenir cura del seu aspecte. El marit i els fills li retreuen el seu recurs al passat però només en aquest passat va ser feliç durant un temps breu i fràgil, el del seu enamorament d’aquest actor que va ser també ambiciós, atractiu i desitjat.
Mario Gas està excel·lent en el paper d’aquest pare rígid i garrepa, però humà i tendre en el fons, que coneix els seus defectes i limitacions i enyora un temps en el qual va ser un actor de categoria a qui un èxit inesperat va portar a la rutina i a la repetició. Estima la seva dona, els seus fills, però és incapaç d’actuar d’una altra manera a com ho fa, de deixar de beure, de ser més generós. Alberto Iglesias i Juan Díaz no es queden enrere, Iglesias ens ofereix un Jamie turmentat i autodestructiu; Díaz un Edmund malalt, derrotat, resignat a una probable mort propera, més preocupat per la seva mare que per si mateix, enutjat amb aquest pare mesquí, amb aquesta mare que li ha fallat, amb un germà que l’estima i l’odia alhora, els dos amb aquesta ombra constant d’un germà mort de petit al qual Edmund sent que ha substituït i Jamie que de forma inconscient va contribuir a la seva prematura mort. Maria Miguel, en el paper més breu de la serventa, posa un contrapunt de realitat vital i quotidiana al conjunt.
L’acció se situa en un dia, des del matí fins a la mitjanit, a la primera dècada del segle XX i en la casa d’estiu de la família Tyrone, a la costa de Connecticut. L’escenografia és sòbria, mínima i una mica claustrofòbica, aquest mar proper se’ns fa present a través de projeccions. El preciós vestuari accentua la bellesa de la tragèdia, una d’aquestes grans tragèdies familiars modernes, amb grans exemples en el context dels grans autors americans de l’època: Miller, Tennessee Williams. Els personatges són tots addictes, els tres homes a l’alcohol, la mare a la morfina. Retreuen a la mare la seva actitud quan ells també estan enfonsats en la dependència. No són bons ni per a ells mateixos, s’amaguen rere mentides diverses, entenen els seus problemes però són incapaços de reaccionar de forma positiva davant la realitat.
El largo viaje del día hacia la noche és una obra imprescindible, un exemple de teatre de gran categoria fet de forma intel·ligent i profunda. El millor que podem veure avui a la ciutat, encara que existeix una bona oferta aquesta tardor. Una obra d’aquelles que deixen empremta i es recorden al llarg de la vida perquè el temps, diuen, és un bon crític encara que sigui també un corruptor implacable per a aquests personatges, tan propers, tan profundament humans, tan desgraciats i tan literàriament teatrals en el millor sentit del terme.
__________
El largo viaje del día hacia la noche / Teatre Romea (Hospital, ) / Text d’Eugene O’Neill / Direcció de Juan José Afonso / Adaptació de Borja Ortiz de Gondra / 2 hores i 20 minuts / De 22 a 28 euros / Fins el 8 de novembre / www.teatreromea.com
