Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La passió, el desig, l’amor són mots que es poden definir de moltes maneres, ja que responen a l’experiència de cadascú. Així, gairebé podríem dir que hi ha tantes definicions possibles com persones. Més encara, hi ha tantes definicions com moments de la nostra vida han estat protagonitzats per algun d’aquests sentiments. L’amor no pinta igual si és unidireccional o si és bidireccional; la passió té una cara si la sentim satisfeta o només si és somiada, si li deixem camí per recórrer o la posem davant d’un mur; el desig, en canvi, ja és una altra cosa, perquè com diu Manuel Forcano en un dels poemes d’Estàtues sense cap (Proa, 2013), “el desig només vol / deixar de ser-ho”. El desig sempre vol ser consumat, només pot desaparèixer quan hagi estat satisfet, quan s’ha materialitzat, encara que moltes vegades succeeix que el desig torna a créixer tan ràpid com semblava haver desaparegut. Què dir d’aquella sensació quan surts per la porta i enfilant el carrer, en només unes passes, el desig torna a reproduir-se acompanyat del neguit de què potser hi ha desitjos que només queden resolts una vegada. Quin mal tràngol ens pot deparar, llavors, la memòria.
Al llarg de la seva vida, Manuel Forcano (Barcelona, 1968) ha fet molts viatges, ha assolit moltes coneixences, ha enllestit moltes lectures, ha viscut experiències, històries íntimes gaudides i d’altres frustrades. Amb tot aquest bagatge, l’autor comparteix amb nosaltres com entén ell la passió, el desig i l’amor. La poesia de Forcano és extraordinàriament rica en matisos, en referències multiculturals i humanistes que fan de l’ésser humà un subjecte que va més enllà d’èpoques, societats i fronteres. Tot evoluciona en la vida, però hi ha quelcom inalterable que fa que allò que ens neguiteja, que ens apassiona, que ens desanima, que ens il·lusiona ja ha estat viscut molt abans i moltes vegades al llarg dels segles: “Reconforta saber / que no tenen cronologia els sentiments / i que la pell sent el mateix desig ara / que fa vint-i-cinc segles. // O no tant saber que les decepcions / -en l’alfabet que sigui- / s’expressen amb els mateixos mots. // Que res no canvia. / Que som exactament iguals / que quan els perses eren senyors d’Egipte.” En aquests sentit la universalitat i l’humanisme de la poesia de Forcano són inqüestionables.
En els versos d’aquest poemari, com en els altres de l’autor, tenim situacions en les quals ens hi podem veure reflectits. Algunes les haurem viscut en la nostra pell de forma breu, gairebé de manera inapreciable, escenes que un cop acabades, són oblidades, però que diuen molt de nosaltres mateixos. Com aquelles vegades que al carrer, al metro o en un aeroport et creues amb alguna persona que t’enlluerna, que et colpeix, que sense conèixer-la, t’hipnotitza i el teu cap comença a imaginar contes de fades. Ens ho explica Forcano en el poema A l’aeroport: “Hi ha històries d’amor tan breus / i vols tan llargs per lamentar-se’n.” És el benefici de perdre el cap, la bona salut espiritual de sentir-se arrossegat per una història d’amor tan breu que ni tan sols ha existit. Quantes vides no viscudes has imaginat tenir?
El títol d’aquest poemari és eloqüent: Estàtues sense cap. Dintre ens trobem amb aquests versos: “Quantes vegades en un museu / t’has identificat amb les antigues estàtues / sense cap.” Tornem aquí, doncs, a aquella sensació d’haver perdut el cap per amor, per desig, per passió, aquelles estones que hem sentit que tocàvem el cel: “Que humil i exuberant alhora / pot arribar a ser el Paradís”. La pregunta seria si una vegada sortim d’aquest paradís (quan el llit torna a ser massa ample, quan en la cafeteria de sempre ja no entres acompanyat, quan aquells carrers que trepitjaves ara semblen massa buits…), ens espera l’infern o el purgatori. En els poemes de Forcano no hi ha infern, tot i que veiem molta natura morta: “Ara imagines i prejutges / què s’hauria fet de nosaltres / si aquell amor hagués tingut més dies / com un tren al qual afegeixen més vagons, / si aquella tarda ara no l’hagués convertit / en aquest poema, bandera hissada / que sense vent / no oneja.”
El fet poètic en Forcano respon en part a una manera de recordar, de mantenir hissades certes banderes, tot i que –com va escriure en un altre poemari, El tren de Bagdad (Proa, 2004)- la memòria perd color “com una bandera massa temps al vent”. I en Estàtues sense cap diu: “Només una certesa em queda: / corro sempre endavant / mirant enrere.” Així doncs, podríem dir que fora del paradís, el que ens deparen els versos de Forcano és un constant purgatori? Potser sí, potser la seva poesia reflecteix un existencialisme mai acabat de satisfer del tot, sempre a la recerca d’un mateix, de completar-se (“som sempre una meitat”). Mira al passat perquè allà és on ha viscut tota la seva vida i allà és on pot trobar les respostes, encara que “el passat és un pou begut”. Trobar-les en el passat o en el seu interior (que, a fi de comptes, és també fruit del que ha viscut). Forcano inclou uns versos de Soló d’Atenes reveladors: “Cerca dins teu, dins el teu cap, / i allà ho trobaràs tot.”
Però com que la memòria és fonedissa, queda el poema (“sí sé que se n’ha fet de tu: / poema”). El seus versos són el seu llegat vital: “Només he estat un cop a Alger, / però amb tu cada cop que algú llegeix / aquest poema.” Així doncs, els poemes de Manuel Forcano són una invitació a projectar-nos, a viatjar, a reconèixer-nos, a mirar-nos d’una manera diferent, però sobretot són un estímul per viure, per estimar, per perdre el cap, per deslliurar-nos de tots els artificis amb els quals hem carregat al llarg dels anys i quedar-nos despullats, vestits només amb la nostra pròpia essència i comprovar que no som els únics que sabem que “sovint l’amor és provar de retenir aigua / amb els dits d’una mà oberta.”
_________
Altres poemaris de l’autor:
