Maria Nunes / @mnunesal
Després dels epicentres de les dues temporades passades dedicats a Pitarra i al període 1946-1959 (“L’origen de l’oblit”), el Teatre Nacional de Catalunya reprèn aquesta temporada el fil iniciat amb Pitarra en el procés de recuperació del teatre català modern amb la figura d’Àngel Guimerà, en la mesura en què el seu teatre i el seu activisme cultural van relacionar-se amb les tensions ideològiques de la seva època i van dotar la cultura catalana d’uns referents simbòlics identitaris. El sentit dels epicentres és entendre que la memòria, com afirma la directora d’escena Anne Bogart, té un paper enorme en el procés artístic, i que el teatre tracta sobre la memòria: “Si som capaços de veure’ns a nosaltres mateixos en relació amb els nostres predecessors i el impulsos que els van motivar, el nostre teatre es tornarà necessariament més intens, més poètic, metafòric, humà i expressiu.”
En aquest sentit, la importància de la figura d’Àngel Guimerà és inqüestionable i si fóssim una cultura normal i desacomplexada no caldria anar reivindicant a cada moment un patrimoni reconegut internacionalment, ni justificar noves visions i relectures del tot necessàries en qualsevol corpus cultural viu i en evolució. “L’èxit mundial que va gaudir Àngel Guimerà no va ser cap casualitat, ell no va ser el llepafils estereotipat que tant de temps ens han volgut vendre uns senyors que o bé no coneixien la seva obra o bé no van saber llegir-la”, afirmà Josep Maria Benet i Jornet.
No hi ha dubte que Maria Rosa (1894), juntament amb Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), componen la trilogia de drames en prosa del període més interessant en l’evolució de l’obra d’Àngel Guimerà pel fet que mostren l’original síntesi personal entre el romanticisme inicial de la seva obra i l’actualització que suposa una aproximació al realisme i al naturalisme vigent a l’època. Totes tres obres presenten el conjunt de temes recurrents i de personatges més potents del teatre català que caracteritzen la figura mítica de l’heroi guimeranià amb les seves tensions personals i amb el medi social i el marc històric. Com diu Ramon Bacardit, és la tensió “entre el temps mític i ahistòric i la realitat històrica que pateixen els herois guimeranians el que propicia sovint el nus tràgic. Aquest conflicte té com a correlat una relació amorosa que expressa una forta tensió sexual. L’àmbit de les relacions de poder que s’estén sobre la vida col·lectiva abasta també l’espai de la passió i es tradueix en termes clarament sadomasoquistes. Bona part de la vigència que puguin tenir les obres guimeranianes procedeix de la seva capacitat de teatralitzar aquests conflictes essencials en un marc simbòlicament operant”. Crec que aquestes raons són les que expliquen la vigència de Maria Rosa. No hi ha dubte que la dramatúrgia de Carlota Subirós, en aquesta mirada actual a aquest gran tresor del nostre patrimoni teatral, ha sabut posar de manifest amb gran encert la dramatització d’aquests conflictes de poder i psicològics -passions ocultes, assassinat, venjances, tensió sexual, desarrelament, precarietat i injustícia social- que configuren una de les peces més potents de l’obra de Guimerà.
D’aquesta versió actual que ens ofereix el TNC cal remarcar la qualitat de la dramatúrgia i la direcció de Carlota Subirós, l’escenografia de Max Glaenzel i el vestuari de Marta Rafa, i sobretot l’alt voltatge de les actuacions del conjunt del repartiment d’actors on destaquen Lluïsa Castell (Tomasa), Manel Sans (Quirze) ,i molt especialment, Mar del Hoyo i Borja Espinosa que interpreten una Maria Rosa i un Marçal d’una intensitat dramàtica inusual com ho és la inversió de rols de la parella que planteja l’obra.
Activitats de l’Epicentre Guimerà
Maria Rosa es podrà veure fins el 28 de febrer a la Sala Petita del TNC, i tindrà una gira pel circuit de Teatres en Xarxa. El muntatge anirà acompanyat de tot un seguit d’activitats paral·leles fruit de la col·laboració amb diverses institucions culturals. En primer lloc, una exposició al vestíbul Sala Gran del TNC mostrarà un recorregut per la figura de Guimerà i les contradiccions entre el Guimerà personatge públic i la seva complexa individualitat. La mostra s’il·lustrarà amb plafons de fotografies d’actors i actrius de l’època que provenen del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre amb la col·laboració de la Biblioteca de Catalunya. L’exposició es podrà visitar fins el 12 de juny.
Per altra banda, s’ha programat la recuperació de l’òpera Titaina del mestre Enric Morera amb llibret d’Àngel Guimerà. Titaina va ser estrenada al Liceu el gener de 1912, i és una de les obres més brillants del compositor. Cent anys després té una lectura actual que reforça la posada en escena de Maria Rosa. Se’n farà una única representació el 25 de gener a la Sala Petita i és una coproducció de l’Escola Superior de Música de Catalunya i del TNC. Paral·lelament, tot un seguit de conferències tractaran aspectes diversos de la figura de Guimerà. A l’Ateneu Barcelonès, Lluís Reales parlarà d’Àngel Guimerà periodista: una veu del vell catalanisme exigent i mestís, el 21 de gener. El professor Enric Gallèn dictarà una conferència sobre Guimerà i el Premi Nobel, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’11 de febrer. I en diverses biblioteques públiques, Xavier Albertí i Albert Arribas tractaran el tema de Guimerà: violència i llibertat.
També a l’Ateneu Barcelonès, del 18 al 20 de febrer. es podrà veure l’espectacle Vergonya eterna, basat en el polèmic discurs de Guimerà a l’Ateneu. La Filmoteca de Catalunya s’hi suma i oferirà el 23 de febrer, amb el títol de Guimerà i el cinema, una projecció de la pel·lícula Tiefland, basada en l’òpera homonima sobre l’obra Terra Baixa de Guimerà, de la controvertida realitzadora Leni Riefenstahl. Cal destacar també la ruta literària “La Barcelona de Guimerà”, a càrrec de les responsables de la Casa Museu Àngel Guimerà del Vendrell, que permetrà recórrer espais de la ciutat relacionats amb la figura de Guimerà, el 21 de febrer.
Finalment, completarà aquest panorama d’activitats la publicació del llibre Guimerà: home símbol (Edicions 62), del qual en són autors Xavier Albertí i Albert Arribas, i el qual s’endinsa en el tabú de la sexualitat oculta de Guimerà i aporta noves claus per rellegir la seva obra i la seva figura. En el seu conjunt, l’Epicentre Guimerà vol rellegir l’obra i la figura d’Àngel Guimerà, les seves fascinants contradiccions personals i reivindicar el Guimerà polític i el seu discurs ideològic que són, en certa manera, un mirall de “les ferides originals de la nostra construcció nacional”.
________
Maria Rosa / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Text d’Àngel Guimerà / Direcció de Carlota Subirós / 1 hora i 45 minuts / Fins el 28 de febrer / Entre 11,5 i 23 euros / www.tnc.cat
