Albert Mena. Barcelona
Ens trobem dins l’avantguarda turbulenta de la segona dècada del segle XX. L’artista francès Francis Picabia és portador d’un ideal provocador: la noció segons la qual l’artista és un “negador dandesc“, és a dir, un dandi que nega la necessitat de pompa, dubta sistemàticament de la rellevància de les institucions, i es mostra sempre irònic envers la impetuositat de la poesia i la serietat de la filosofia. Davant d’un aspirant a escriptor i filòsof, dirà: “Ja no sé què estic menjant. Fixi’s, m’acabo de menjar els escuradents d’aquest pot. M’he menjat també el mocador. Això reforça les seves teories”. Ningú no hauria de fer-se pesat amb coses que no són serioses, i menys encara amb l’art i la literatura. L’aspirant, Claude Lareincay, rebrà els atacs del protagonista de l’obra (representant del propi Picabia) sense prendre’n tampoc gaire constància: per a ell, que creu que canviarà el món, tot és bo; qualsevol obstacle, una pedra necessària però irrellevant en el camí cap a la glòria; tot és seriós i rellevant quan només es té el Paradís en el camp de mira.
A mesura que passa el temps i perd la joventut, però, Lareincay modificarà la seva opinió. Picabia ho veurà, satisfet, tot i que no és la victòria sobre la serietat ni sobre els aspirants allò que ell busca: com a dandi, ell és un heroi defensor dels innumerables plaers de la vida; és, per tant, un vividor, i el protagonista de Pandemonio ho recordarà sempre que pot, a tothom i en qualsevol instant, sigui pertinent o no. Al llarg de l’obra es faran constants referències al menjar, a la beguda, al sexe, a la droga, als costums que ell considera positius versus els que no ho són… tota una construcció hilarant i desmesurada de referències, comentaris, insults i bromes que fan embadalir el lector, l’arrosseguen en una espiral d’excessos sense principi ni fi. El seguit de personatges que desfilen, burgesos, nobles, artistes… també esdevindran ítems, conceptes, valors que circulen pel caos vital de la prosa de Picabia, i que mereixeran insults o elogis en funció de la posició que mantinguin dins la jerarquia metafísica de l’autor.
Els personatges de l’obra també reaccionaran davant les declaracions del propi artista (Berthe Bocage, amiga del protagonista, l’anomenarà “home víctima d’estralls i cínic que ha viscut totes les vides en tors els entorns”, fent referència clara a la necessitat de Picabia de jutjar-ho tot), però això ho prendrà l’autor com a una nova oportunitat per a respondre i criticar, amb to vigorós i incisiu, tots els membres de l’escena artística parisenca. No se n’escaparà cap, ni Picasso, ni Cézanne, ni el surrealisme de Breton i els seus seguidors. Un dels perdonats serà, com no podia d’altra manera, Marcel Duchamp, membre també de la (segons Picabia) veritable revolució artística, el dadaisme, que s’allunya de discursos, de modes, d’allò pintoresc. El definirà a Pandemonio (que publica Malpaso Ediciones) de la següent manera: “Dadà és l’armistici, és la pau, és el concentrat que s’evapora o el seu contrario”. Tota una provocació, plena de contingut i alhora ben buida. Poc després, el protagonista del llibre dirà: “Vostè sap bé que només sóc un bromista, res al cap i a la fi”. Així doncs, el vividor no es pren seriosament a si mateix, per a acabar perdent al final el respecte a l’altre: si jo caic, és perquè tots caiem.
Aquest joc constant dóna forma a l’obra i al seu estil. Quan es llegeix Pandemonio es té consciència de que se l’està vivint i llegint a una gran velocitat, que es devora com es faria amb un best-seller contemporani, perquè tot és un joc, una broma, amb reflexions exprés, d’enginy ancorat en el dia a dia, una reacció instantània a cada circumstància. No és aquesta una obra de profunditat thomas-manniana, ni d’absurds beckettians, ni de metaliteratura joyceana. Pandemonio té la virtut de ser una crònica novel·lada personalíssima, però de difícil rèplica. I és que això ja ho va veure Picabia després d’escriure l’obra, que sembla que no va quedar satisfet amb ella. Potser és l’excés de dependència amb el món exterior el que desfà l’encanteri del seu ritme vertiginós, o potser és un estil obligatòriament directe, poc elaborat, el que trenca la seva màgia. Si el que el dandi buscava era trobar una veu personal, no la va trobar en aquestes pàgines. Del seu intent fallit en va sortir, però, aquesta petita joia de la narrativa dadaista, única i divertida, que recomanem enfervoridament, plena d’energia i humor.
L’edició que publica Malpaso és fantàstica, elegant i senzilla però també provocadora, amb introducció a càrrec de Luc-Henri Mercié, editor de l’obra, que explica el procés de recuperació del manuscrit. Així doncs, no es perdin aquest Pandemonio, i sobretot no deixin passar l’oportunitat de conèixer l’obra escrita de Picabia, divertida i fresca, sibil·lina i sorprenent.
