Nur Costa / @nurcosta
Leslie Jamison és una escriptora nord-americana nascuda a Los Angeles. Després d’estudiar a Harvard, va fer el doctorat en Literatura Anglesa a la Universitat de Yale. La seva primera novel·la va ser The Gin Closet (Free Press, 2010) que recentment ha estat traduïda com El armario de la ginebra (Sexto Piso, 2013). El seu segon llibre és aquesta col·lecció d’assajos sobre l’empatia i el dolor, sota el títol de El anzuelo del diablo (Anagrama, 2015). Es tracta d’un assaig diferent, particular. L’autora descriu situacions de la seva vida personal: compara el seu dolor i patiment amb estudis que ha anat realitzant. De fet, en una entrevista penjada a YouTube, afirma que aquest llibre va començar amb la idea de convertir-se en una novel·la, però que la va integrar amb un conjunt de referències sobre l’empatia i el dolor, que inconscientment havia col·leccionat fins a aquest dia.
Dues de les reflexions més importants que vaig trobar en el llibre són aquestes: “La ferida pot esculpir la identitat personal d’una manera tal que la limita enlloc d’expandir-la, que obstaculitza la visió enlloc d’aguditzar la sensibilitat empàtica.” I “El dolor convertit en quelcom recurrent segueix sent dolor. Crec que les acusacions de tòpic i escenificació ofereixen massa coartades als nostres cors tancats, i vull que els nostres cors s’obrin. Això és el que acabo d’escriure. Vull que els nostres cors s’obrin. Ho dic de debò.”
Cap al final del llibre, el text es converteix en un conjunt de relats destinats a defensar el dolor femení, en els quals l’autora defensa amb força que, pel fet que les dones suportin més aquest dolor, no és menys legítim. A nivell general, no m’ha semblat un assaig gaire conclusiu. Els relats per separat potser tenen més pes, especialment el que es titula “En defensa de lo edulcorado” en què el motiu principal pel qual temem al dolor és per “la por a què els nostres sentiments s’assemblin als dels altres. Aquest és el motiu pel qual volem descartar el sentimentalisme i afirmar, per contra, que les nostres respostes emocionals són més sofisticades que les dels altres, que la nostra sensibilitat estètica, com a punta d’iceberg, dóna fe de tot un món interior dotat de gran profunditat.” La humilitat dóna pas a l’empatia. I l’empatia dóna pas a la pèrdua de por per ser cursi. Vaja, que ens deixem de ximpleries. Que no ens passa res per ser humans.
