Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Tot i la solidesa de l’obra de l’austríac Arthur Schnitzler (Viena, 1862-1931) i l’esforç d’algunes editorials com Acantilado per donar-la a conèixer, encara avui és un gran desconegut al nostre país. O, si més no, poc llegit, especialment si el comparem amb altres il·lustres vienesos de la seva època com Stefan Zweig, amb qui va compartir espai en la llista d’autors jueus prohibits per Goebbels, on també hi figurava Sigmund Freud, entre altres. La literatura que sorgia de l’Àustria d’aquell temps és profundament rica i val la pena explorar aquests i altres escriptors com Hermann Broch, Hugo von Hofmannsthal, Rainer Maria Rilke, Karl Kraus o Heimito von Doderer. Hem de celebrar, doncs, que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), aposti per portar a la sala gran una obra com El professor Bernhardi i ens introdueixi així en la literatura d’Schnitzler.
Diu Xavier Albertí, el director, que “Schnitzler va copsar amb una lucidesa insòlita el significat d’aquella mort de Déu proclamada per Nietzsche, que no era altra cosa que el col·lapse de les certeses que havien proporcionat seguretat a la societat occidental un cop s’anaven esfondrant tots els dogmes religiosos i polítics”. En aquest sentit, Déu mor en l’hospital que dirigeix el professor Bernhardi (Lluís Homar), quan aquest li barra el pas al capellà Franz Reder (Albert Prat), impedint així que aquest li doni l’extremunció a una jove que s’està morint. El metge explica que la pacient, que ja no té salvació, no és conscient de la gravetat de la seva malaltia, que es pensa que es curarà, i que per tant viu en un estat de felicitat del qual és millor no despertar-la, cosa que passaria si veiés entrar en la seva habitació a un capellà. Aquest fet desencadena un seguit de conseqüències legals que faran que la professionalitat del doctor quedi en entredit per qüestions que van més enllà de la medecina.
Bernhardi, que actua segons els seus principis, s’haurà d’enfrontar així a alguns col·legues de l’hospital que el volen suspendre de les seves funcions, a un ministre amic seu que no sembla tenir gaires escrúpols, a la justícia i a l’Església. Durant gairebé tres hores (amb entreacte), els espectadors assistim a un espectacle que és pur diàleg. Pot semblar una obvietat destacar això en una obra de teatre, però per explicar-ho d’una manera senzilla, direm que la tensió dramàtica rau en els discursos dels personatges, en com posen en joc els seus principis i com aquests es confonen amb ambicions personals, cinisme i hipocresia. Tota una societat i tota una època estan presents en les paraules dels personatges. Com dèiem abans, es tracta d’un temps que viu canvis transcendentals i això implica que hi hagi contrast i xoc de postures. En aquest sentit, el director, Xavier Albertí, no ha volgut que l’espectador es despistés amb una posada en escena carregada. Al contrari, sobre l’escenari del TNC tenim una cambra de vidre que actua com a espai fix i un minimalista mobiliari que va variant al llarg de l’espectacle. El més important és el text que ha adaptat Lluïsa Cunillé i ha traduït Feliu Formosa. Un fet destacable és que tot i que el text va ser escrit el 1912 i, per tant, ens parla d’una història pensada fa un segle, Albertí ha donat un aire modern a l’obra en quant a vestuari i posada en escena. Vaja, que els personatges van vestits de manera actual i utilitzen telèfon mòbil i portàtil. Aquestes llicències ja no han de sorprendre, donat que cada cop són més habituals, tant en teatre com en òpera. Per què ho fa així el director? Potser perquè Albertí la vol fer propera a l’espectador perquè aquest hi posi de la seva part.
El professor Bernhardi convida a la reflexió, és d’aquelles obres que interpel·len a la consciència del públic, que els anima a posicionar-se. Què faríem nosaltres en el cas del protagonista? Portaríem fins a les últimes conseqüències els nostres principis? Faríem marxa enrere en algun moment si això suposa facilitar les coses a la institució de la qual formem part? Fins on seríem capaços de defensar-nos d’una injustícia si la nostra defensa ens comporta encara més conseqüències negatives? En un moment de l’obra un dels personatges diu que si un dia ens llevéssim i decidíssim actuar de manera justa durant tot un dia, segurament acabaríem a la presó abans de sopar. És una reflexió que, com deia, interpel·la directament a l’espectador. Segur que tots, en algun moment de la nostra vida, hem hagut de decidir entre actuar de forma justa i assumir certes conseqüències o ser injustos si això ens facilita les coses.
La importància de la tensió dramàtica en el diàleg em recorda a la d’altres obres, com Dotze homes sense pietat, El dubte, Oleanna o El principi d’Arquímedes (el protagonista de la qual, Rubèn de Eguía, actua també a El professor Bernhardi). Són obres en les quals, utilitzant les paraules d’Albertí, “la veritat queda supeditada al llenguatge”. En algunes d’aquestes obres també hi juguen un paper important la justícia i la moral, allò que ens defineix com a persona i allò que ens defineix com a societat. I quan tenim un text tan potent i apostem per una posada en escena tan minimalista i despullada (com és el cas de l’obra que dirigeix Albertí), llavors és una condició sine qua non que els actors facin una feina inqüestionable. En aquest sentit, tot l’equip ho broda. El protagonista és un grandíssim Lluís Homar, però tenim altres intèrprets que fan una excel·lent tasca, com és el cas de Joel Joan (que es posa en la pell d’un metge ambiciós i fred) o Manel Barceló (que fa de ministre amb una manifesta falta d’escrúpols segurament perquè el càrrec que ocupa li ve massa gran). En definitiva, val la pena apropar-se al Teatre Nacional de Catalunya a veure aquest professor Bernhardi. És d’aquells espectacles que et fan gaudir i també pensar.
________
El professor Bernhardi / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Direcció de Xavier Albertí / Text d’Arthur Schnitzler / Adaptació de Lluïsa Cunillé / 2 hores i 50 minuts (20 minuts d’entreacte) / Fins el 20 de març / De 14 a 28 euros / www.tnc.cat
