Pol Avinyó. Barcelona / @polavinyo
S’acaba la tetralogia L’anell del nibelung de Wagner i ho fa de forma titànica igual que la seva música. És la segona vegada que gaudim de les quatre òperes al Liceu, desprès de la seva reconstrucció. Una fita que el teatre s’ha de proposar cada deu anys, ja que no podem oblidar que Barcelona és la ciutat més wagneriana del sud d’Europa. La producció de Robert Carsen amb una temàtica a l’estil Mad Max ens presenta un món devastat, on alhora hi barreja el nazisme i elements apocalíptics. Tot plegat a vegades resulta confós. Val a dir que també hi ha moments visualment impactants com la immolació de Brünhilde que tanca l’obra.
El Liceu es converteix així en una gran festa wagneriana, ja que tots els elements és van conjurar perquè així fos, des de l’orquestra fins als cantants passant per un públic entregadíssim. Des dels primers acords ja es va notar una orquestra molt millorada, res a veure amb la deficient presentació de fa dues temporades amb Die Walküre. El mestre Pons ha posat les bases per tenir una orquestra de nivell i aquesta és la prova, la seva millor direcció al teatre des de que n’és director musical de la casa.
Iréne Theorin és avui dia la millor Brünhilde que pot tenir qualsevol teatre al món, la seva entrega difícilment és pot superar. Dóna sentit a cada frase, passa des de la sensibilitat més captivadora fins a la fúria amb un cant wagnerià com feia anys que no escoltàvem. La seva immolació que tanca l’obra va deixar glaçat tot el teatre que la va ovacionar dempeus. L’heroi de l’obra, Siegfried, va estar en mans de Lance Ryan. Compleix en el rol, però no aporta gaire cosa, en alguns moments hi ha notes de dubtosa afinació, tot i així és un gran repte fer-se càrrec d’aquest paper.
La directora artística del teatre, Christina Schepelmann, a l’inici de la funció va sortir a l’escenari per avisar-nos d’un canvi, en el rol de Hagen. Del que se’n va fer càrrec Eric Halfvarson, i sens dubte vam sortir guanyant. La seva crida als Gibitxungs del segon acte va ser sensacional. Tot un luxe en aquest rol, que ja va interpretar al Liceu en la darrera tetralogia de Harry Kupfer. Ens va deixar una molt bona sensació també Jacquelyn Wagner en el rol de Gutrune que, tot i no ser una cantant wagneriana de pura raça, se’n va sortir sobradament.
Waltraute es un rol amb una gran càrrega d’energia, la mezzosoprano Michaela Schuster amb una veu imponent va crear moments electritzants en el duo amb la seva germana Brünhilde. En la resta de rols vam trobar un encertadíssim Samuel Youn fent de Gunther i Oskar Hillebrandt en la breu intervenció d’Alberich. Tant les tres Nornes que teixeixen el fil del destí com les filles del Rin van trobar unes joves cantants d’excel·lent qualitat tant vocalment com escènicament. En aquesta darrera òpera hi ha diverses intervencions del cor que, un cop més, ens demostrà la seva gran professionalitat de mans de Conxita Garcia, la seva directora. Un molt bon fi de festa, doncs, amb el que el Liceu diu adéu a una bona tetralogia que ha anat de menys a més. No podem desitjar un millor final als Déus del Walhalla i a tots els qui els han acompanyat en aquesta gran aventura de quatre anys.
__________
El capvespre dels déus / Richard Wagner / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Iréne Theorin, Lance Ryan, Samuel Youn, Eric Halfvarson, Oskar Hillebrandt, Jacquelyn Wagner, Michaela Schuster, Cristina Faus, Pilar Vázquez, Isabella Gaudí, Anna Alàs i Marina Pinchuk / 28 de febrer de 2016
