El miracle que calla: la poesia catalana i el silenci

Josep M. Sala-Valldaura publica 'La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla' (Premi Sant Miquel d’Engolasters)
La poesia catalana i el silenci

Sebastià Portell / @sportellclar


Que la poesia catalana es troba en un dels seus millors moments pel que fa a qualitat i a diversitat és una idea que comença a ser comuna entre autors, lectors i crítica [sic]. Que justament de lectors n’hi ha massa pocs és un fet: poca gent llegeix poesia, poca gent llegeix en català i encara menys són els que llegeixen poesia en català. Per això podríem qualificar d’autèntic miracle l’aparició del volum La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (Pagès Editors, 2015), de Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947), un estudi profund, exhaustiu i rigorós entorn d’un dels temes més constants i significatius de la poesia catalana —i universal— del darrer segle: vol dir que no només algú llegeix i escriu poesia, sinó que hi ha qui, fins i tot, es dedica a construir autèntics monuments entorn de l’anàlisi d’aquesta.

Cal remarcar, d’entrada, l’encert que ja insinua el títol de l’obra: no es tracta d’un estudi sobre la poesia del silenci —això és, la poesia amb el silenci com a tema o eix vertebrador— sinó d’un treball sobre la relació del silenci amb la poesia catalana des d’una perspectiva àmplia: com a tema, en efecte, però també com a condicionant històric, com a imposició, com a eina formal o “com a llengua abolida”. Es tracta, doncs, d’un treball amb múltiples vessants i que, precisament perquè toca diverses tecles, acaba arribant al bessó de la qüestió.

Així doncs, Sala-Valldaura es proposa com a objecte d’estudi la poesia catalana d’ençà de 1975, no sense abans reflexionar entorn del silenci com a concepte i com a part indissociable també de la literatura universal. Així doncs, i sobretot en els capítols inicials del text, l’autor fa un repàs per les diverses visions i concepcions que s’han tengut del silenci al llarg de la història i de la literatura: “No es fa estrany que, en una de les seves crisis, una cultura que considera que Déu va crear l’Univers per mitjà del Verb es plantegi el silenci com a prova del seu fracàs o com a desconfiança en el poder de la llengua divina o humana”, comença, i acaba dient també que “no solament durant les guerres, també en èpoques de pau un sector molt nombrós de ciutadans es manté en silenci i, sovint, és obligat a callar”. Visions de caire eminentment negatiu envers el silenci pertanyents sobretot a la cultura occidental, mentre que el silenci és més respectat, apreciat o fins i tot venerat Europa enllà. L’autor, emperò, defensa que en realitat “la veritat de la poesia s’escriu en minúscula” i que “la ciència sembla escriure l’univers en majúscules, mentre la poesia hi faria algunes faltes d’ortografia”. La poesia com a imperfecció buscada i genuïna, com part d’un tot dual, o polièdric, o plural, “cara i creu, llum i ombra, mot i silenci”.

Cal destacar, pel que fa a l’estudi específic de la poesia catalana i el silenci, el condicionament que va suposar el silenci durant els anys del feixisme, previs al període en què se centra aquest assaig: “Segurament perquè la llengua catalana i, doncs, els seus poetes han hagut de combatre un callament polític —per exemple, durant les dictadures de Primo de Rivera o de Franco—, no trobem entre nosaltres gaire gruix de reflexió sobre el silenci des d’una perspectiva estètica o filosòfica.”

Un condicionament que, altrament, no va impedir que florissin obres amb el silenci com a protagonista o com a element indissociable. És, doncs, cap a la meitat de l’estudi que l’autor comença a centrar-se en la presentació i en l’anàlisi d’aquells “autors que, d’una manera o d’una altra, han treballat figuradament el silenci a la seva poètica i la seva creació”, i també d’aquells que han viscut el silenci com una part important de la seva producció. Als dos capítols dedicats a “El silenci i la paraula” hi apareixen obres com les de Lluís Solà, Carles Camps Mundó, Víctor Sunyol, Pere Gimferrer, Anna Montero o Jaume Pont, entre molts altres, que són deixatades amb un sintetisme i un encert remarcables, que contribueixen a apropar el lector a les diverses —i molt!— poètiques de cadascun d’aquests autors i a entendre la seva relació amb el silenci.

Sortosament, l’estudi supera el període fosc dels anys de dictadura i parteix, justament, dels anys setanta, que l’autor considera que “testimonien una presència superior del tema del silenci” entre els nostres autors, amb el “replantejament dels límits del llenguatge”, que “forma part del rovell de l’ou de la modernitat”, sovint com a element principal. És en aquest àmbit que apareix el nom incontestable de Carles Hac Mor com a figura indispensable de la renovació formal i la introducció d’una autèntica revolució a les nostres lletres:

“POEMA HAC

AQUEST POEMA
NO VOL DIR RES,
I TANMATEIX
JA HA DIT MASSA.”

Per altra banda, i si es tracta de noms, si n’hi ha un que destaca per damunt dels altres en aquest assaig és el del poeta, traductor i editor Antoni Clapés, una de les veus més nítides i genuïnes de la poesia catalana contemporània: segons Sala-Valldaura, “hi ha ben pocs autors que hagin dedicat tants de pensaments i versos a la relació entre el silenci i la paraula poètica com Antoni Clapés”, i l’autor es dedica a demostrar-ho en un bell exercici que combina anàlisi, síntesi i interpretació. També apareixen, en diversos passatges del text, nombroses citacions del poeta de Sabadell, que ajuden a entendre millor bona part d’aquests comentaris: “Escriure és viure, confegir / un llenguatge on habitar”, sentencia Clapés, que ha treballat pràcticament al llarg de tota la seva obra amb el silenci com a tema i també com a ingredient o company de viatge dels seus versos.

Finalment, es poden esmentar també els apartats que clouen el llibre, no per això menys interessants o importants, ans al contrari, sobre la figura de l’aforisme, representada sobretot per Josep Ramon Bach, o bé el silenci com a llengua abolida, representat per Jaume Creus i, per descomptat, Maria Mercè Marçal. Dues mostres més de la voluntat polièdrica de l’estudi de Sala-Valldaura, que el legitimen encara més i el fan més enriquidor.

La poesia catalana i el silenci és, doncs, una aproximació diversa, àmplia, de caràcter obert, apta sobretot per al lector ja iniciat, que obre portes i tanca finestres i que les torna a obrir, conscient que allà on hi ha ombra és també perquè hi ha llum, que on hi ha paraula hi ha també silenci o que, allà on hi ha un estudi, sempre hi pot haver una contestació o continuació. Qui serà el valent que es decidirà a recollir el guant de l’autor a l’hora d’analitzar la poesia dels darrers anys? Tant se val, per ara, mentre puguem gaudir i tornar a aquest miracle que calla, però que sobretot diu molt, i molt bé: diu brillant.

Categories
Estudis literarisLLIBRES
Un comentari
  • Julia costa
    11 maig 2016 at
    Deixa una resposta

    No l’he llegit però m’hi jugo un peix a què hi ha més silenci femení que no pas masculí, àdhuc en un treball com aquest…

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES