Sobreviure a l’horror

‘Mendelssohn és a la teulada’, del txec Jiří Weil, és una mirada satírica a la vida quotidiana de la Praga ocupada pel nazisme

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Mendelssohn és a la teulada (Viena/Impedimenta) és un llibre d’un altre autor de l’Europa de l’est recuperat de l’oblit i ens ofereix una visió irònica, però inquietant i esgarrifosa, d’una de les moltes cares de l’horror nazi, la que van patir els txecs durant l’ocupació. Aquella zona d’Europa s’ha convertit, sobretot la ciutat de Praga, en destí turístic, tot i que durant anys van ser aquells països oblidats o gairebé desconeguts per a nosaltres. Les notícies que ens n’arribaven es movien entre la indiscriminada propaganda anticomunista franquista i la propaganda comunista alternativa, magnificada per una militància política que n’amagava les misèries. El final de la Segona Guerra Mundial va retornar una certa democràcia a alguns països que havia estat col·laboracionistes, com França o Itàlia, però va deixar llargues dictadures oportunistes, com ara la nostra, o les dels països que es trobaven en la zona d’influència de l’URSS a causa d’això que en diuen geoestratègia

Aquesta novel·la ens acosta a la terrible vida dels txecs en mans dels nazis a través d’un ventall de personatges que es mouen entre la irracionalitat surrealista i l’intent d’una supervivència gairebé instintiva. El galdós paper d’una Europa espantada davant de l’empenta alemanya, els francesos i anglesos, sobretot, va propiciar l’avanç imparable de l’horror generalitzat. Els detalls concrets de les annexions dels països de l’est europeu, amb protestes reprimides de forma violenta i sovint inútil, donat el context, es poden trobar més detallades en llibres i a internet, si s’hi vol aprofundir a fons. Aquesta mena de situacions terribles provoquen que aflori el pitjor i el millor de l’ésser humà, que no sempre és d’una peça, i a la novel·la hi copsem el ventall de personatges habituals en aquestes situacions: traïdors al país, oportunistes que canvien de bàndol, cínics interessats en mantenir la seva situació, delators i bocamolls empesos per malícia o afany de revenja o, simplement, per un instint de supervivència a tot preu, feixistes de tota la vida i víctimes indiscriminades, fins i tot entre els qui no pensaven ser-ne.

Al llibre hi trobem alguns personatges reals i d’altres amb noms suposats però  inspirats en coneguts de l’autor i en ell mateix, que va sobreviure de forma gairebé miraculosa i amb un enginy amb trets que freguen la picaresca. Jiří Weil (Praskolesy, 1900 – Praga, 1956), autor que es va començar a conèixer fora del  seu país gràcies a Philip Roth, pertanyia a una família jueva amb una bona situació econòmica, va poder estudiar filosofia i literatura a la universitat de Praga i durant la seva joventut va militar en el comunisme. Va patir per totes bandes, va ser expulsat del país i exiliat durant les purgues estalinistes i en retornar al país va treballar al Museu Jueu de Praga fins que no va arribar-li l’ordre d’internament al gueto de Terezín, que durant un temps es va voler fer veure com una mena de cara amable de l’horror. De forma lúcida i previsora no es va presentar, va fingir el seu suïcidi i va aconseguir viure amagat durant més de tres anys, en diferents habitatges clandestins. L’any 1949 va publicar Viure amb una estrella, un llibre brillant que va tenir una acollida contradictòria lligada a l’època en la qual va sortir, durant la qual molta literatura crítica es titllava, en aquells països, de decadent. Mendelssohn és a la teulada, inspirat, com l’anterior, en les seves pròpies experiències, es va publicar de forma pòstuma, després de la seva mort.

La novel·la comença en un to gairebé humorístic ja que l’humor és moltes vegades una defensa imprescindible enfront de la basarda i la irracionalitat violenta i la ironia un tret característic de molta literatura jueva. Aquesta ironia que ridiculitza un poder arbitrari, amarat de consignes, ignorant i ridícul però aclaparador i poderós, es reconverteix gairebé en humor negre en alguns passatges i fa que la lectura d’aquest llibre ens produeixi un neguit constant ja que avui aquells fets no es poden maquillar ni amagar i fins i tot tenim molt present el que va  venir després, com ara el final decebedor d’aquella primavera de Praga tan esperançadora.

El  desenllaç és horrible, contundent, i tot i que ja intuíem que les situacions viscudes per alguns personatges no tenien cap sortida, el fet que el volum es clogui amb unes víctimes que són les més innocents de totes ens deixa aclaparats davant de la impotència humana, quan s’ensopega amb allò que algú va titllar de banalitat del mal i que avui ja s’ha convertit en banalitat mediàtica i televisada. Seria caure en un parany pensar que l’horror que el llibre ens descriu va ser patrimoni del nazisme o que els fets que s’expliquen pertanyen al passat de forma definitiva, la força de la bona narrativa és, com en aquest cas, accentuar-ne la universalitat i l’atemporalitat malgrat estar situada en un temps i un país concret.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES