Antoni Garcés. Barcelona
Hi ha òperes que tenen la fama de ser perfectes i La Bohème és una d’elles. Ja sigui pel seu argument realista i gens exagerat o per la seva música emocionant i plena de detalls i recursos que fan que sense adonar-nos-en acabem amb la pell de gallina i amb alguna que altra llàgrima als ulls. La Bohème és segurament el màxim exponent del verisme, el corrent musical que va dominar l’escena italiana a finals del segle XIX i començament del XX. El verisme va sorgir com a resposta a la novel·la naturalista d’Émile Zola i fuig dels temes històrics i les tragèdies que havien monopolitzat l’òpera des de la seva creació a principis del segle XVII. Ens trobem doncs en un període de canvi en què compositors com Leoncavallo, Mascagni, Cilèa o Giordano triomfen a l’aportar temes nous i més propers a les vides del públic que va a l’òpera. Així doncs la mitologia desapareix i deixa pas a les classes baixes, a les discussions de parella, a la gelosia, a la infidelitat, l’abandó… Temes gens llunyans del que es veia i del que se segueix veient avui i que fan que el públic s’identifiqui de seguida amb els personatges i els seus sentiments. Però el verisme pecava per un excés de sordidesa, per un gust per les escenes de sang i fetge i aquí és on rau la que és segurament la raó de què La Bohème destaqui sobre totes les altres òperes del verisme. A La Bohème no trobem violència, no trobem sang, tot és molt més natural, molt més realista.
Puccini no va triar aquest tema per casualitat. Durant els anys que va estudiar al conservatori de Milà també va malviure en un pis amb altres estudiants i artistes, com els protagonistes de La Bohème. Per tant, Puccini ens parla directament des de l’experiència. És capaç de reflectir en la seva música aquest ambient de penúries i alhora de vitalitat, de ganes de menjar-se el món. De fet, els primers compassos de l’òpera estan extrets del seu Capriccio Simfonico, obra que va escriure quan estudiava al conservatori. Quan s’aixeca el teló Puccini ens introdueix a una escena on veiem a Rodolfo, un poeta i a Marcello, un pintor lamentant-se del fred que tenen. Busquen per tota la mansarda on viuen alguna cosa per encendre la llar de foc i es decideixen per cremar una obra de teatre escrita per Rodolfo. Entra Colline, company de pis i filòsof, i just quan s’apaga el foc entra Schaunard amb menjar, llenya, cigars i vi i els explica que ha aconseguit feina tocant per a l’ocell moribund d’un senyor. Benoît, el propietari de la mansarda apareix demanant que paguin el lloguer i els quatre companys es desfan d’ell hàbilment sense pagar-li el què li deuen. Quan Benoît marxa decideixen anar a celebrar al barri llatí que és Nadal però Rodolfo es queda per escriure un article. Quan està sol truquen a la porta, és la veïna, Mimí, que demana a Rodolfo que li encengui el llum que se li ha apagat pujant per l’escala. Rodolfo es presenta amb la seva famosa ària “Che gelida manina” i Mimí li respon amb l’ària “Sì, mi chiamano Mimí”, tot seguit canten un duet (“O soave fanciulla”) que tanca el primer acte.
El segon acte és un quadre costumista on veiem representada la societat parisenca. Els personatges de l’òpera van a sopar a un restaurant i allà Marcello es retroba amb Musetta, la noia de qui està enamorat. Musetta és una dona que canvia constantment d’amant en funció dels seus interessos i això destrossa Marcello. Musetta es presenta amb el seu famós vals “Quando m’en vo!”. I l’acte acaba amb els personatges que marxen del restaurant sense pagar amagats entre la gent que forma part d’una desfilada militar que passa pel barri. Al tercer acte Rodolfo ha deixat Mimí i aquesta va a demanar explicacions a Marcello ja que no entén que Rodolfo l’hagi deixat. Marcello parla amb Rodolfo i aquest acaba confessant que Mimí està molt malalta i que no pot suportar veure com es va apagant. Quan Mimí se n’assabenta, parla amb Rodolfo i decideixen seguir junts durant l’hivern per donar-se calor l’un a l’altre i separar-se a la primavera.
El quart acte i últim és un collage de records on anem sentint melodies que han sonat durant l’òpera. Amb això Puccini aconsegueix emocionar al recordar-nos de forma genial com es van conèixer Rodolfo i Mimí i les seves primeres paraules d’amor quan ja és evident que Mimí no superarà la seva malaltia. Tots els companys de pis fan tot el que poden perquè Mimí estigui bé, però és massa tard. Tots se n’adonen excepte Rodolfo que al veure la tristor a les cares dels seus companys corre a abraçar Mimí mentre crida el seu nom desconsoladament.
Per a aquestes representacions, el Liceu compta amb un bon repartiment de cantants que pràcticament en la seva totalitat debuten al teatre de les rambles. La veu de Tatiana Monogarova és perfecta per al paper de Mimí, té una veu bonica i emocionant i alhora prou potent per a fer-se sentir perfectament per sobre de la gran orquestra pucciniana. El seu debut al Liceu ha estat un èxit, la seva coordinació amb el tenor va ser quasi perfecta, essencial en una òpera on els dos protagonistes tenen tants duets. El internacionalment reconegut Matthew Polenzani debutava també al Liceu amb el rol de Rodolfo. La seva veu és també bonica i emocionant i arriba perfectament als complicadíssims aguts que exigeix la partitura de Puccini, però en alguns moments quedava una mica tapada per una orquestra que jugava en la seva contra.
Artur Rucinski canta correctament el paper de Marcello i es coordina molt bé amb Nathalie Manfrino, que també debuta al Liceu. Manfrino va estar més cridanera del necessari en la seva intervenció del segon acte en una ària que està en alguns moments per sobre de la seva tessitura. La seva intervenció als dos últims actes va estar molt millor. Bona intervenció de David Menéndez en el rol del músic Schaunard i molt bon debut de Paul Gay en el paper de Colline. El baix-baríton francès va estar molt bé a la seva ària del quart acte. Correctes són les intervencions de Josep Lluís Moreno, Fernando Latorre i Gabriel Diap en papers molt breus que únicament volen servir de context de l’obra.
Bona intervenció del cor del Gran Teatre del Liceu dirigits per Conxita García i dels nens del Cor Vivaldi dirigits per Òscar Boada que van quedar lleugerament tapats per l’orquestra. L’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu va sonar molt bé, amb una bona direcció de Marc Piollet que va saber extreure tota l’emoció de la partitura però que en alguns moments, deixant-se endur per aquesta emoció va fer sonar massa fort l’orquestra i això va diluir lleugerament les veus d’alguns cantants en moments puntuals. La direcció d’escena de Jonathan Miller no diu res de nou, però en òperes com La Bohème això és el millor que es pot fer. No es pot intentar canviar l’argument d’una òpera que ja és perfecta i que ja emociona tal i com és i això Miller ho sap. El director d’escena, que debuta al Liceu, modernitza suaument el decorat i els vestuaris inspirant-se en les fotografies de principis del segle XX de Brassaï i Cartier Bresson. La transició entre escenes i el moviment de decorats estan molt ben resolts en una bona producció que reforça el drama de La Bohème, l’obra perfecta perquè qualsevol s’introdueixi en el món de l’òpera. Tots els aficionats guardem un record especial de La Bohème, ja que si els cantants estan a l’alçada, l’emoció està servida.
_________
La Bohème / Giacomo Puccini / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Marc Piollet / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Tatiana Monogarova, Nathalie Manfrino, Matthew Polenzani, Artur Rucinski, David Menéndez, Paul Gay i Fernando Latorre / Direcció d’escena: Jonathan Miller / 18 de juny de 2016
