Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena
No hi ha res de més inusual, i de més fascinant, que la unió de l’ímpetu juvenil amb la capacitat crítica i creadora d’una ment (més) adulta. Autors com Thomas Mann o Strindberg sedueixen precisament amb la unió d’aquestes dues qualitats, tant difícils de trobar juntes en qualsevol disciplina artística. Ja va sent hora, aleshores, de què pugi al podi dels joves talentosos el polonès Marek Hłasko (Varsovia, 1934 – Wiesbaden, 1969), amo i senyor d’una força narrativa i d’una precisió que el van convertir ràpidament en best-seller i polemista en la seva Polònia natal, mentre que a casa nostra segueix sent força desconegut. La premissa de Matar a otro perro, la novel·la que acaba de publicar Malpaso, va així: Dos polonesos arriben a Tel Aviv amb la intenció d’estafar a una turista nord-americana. Porten un gos que els ha d’ajudar a fer el numeret, que per altra banda ja tenen molt practicat i ben après des de fa mesos. Només es tracta d’enamorar la turista, i després espantar-la, perquè els deixi tots els seus calés. Res més fàcil que això. Res més fàcil que mentir…
Des del principi ja sabem que no estem davant d’una trama policíaca convencional; no ho són tampoc les aventures de Ripley que va escriure la Patricia Highsmith. Tanmateix, igual que a l’obra de l’anglesa, allò veritablement fosc de la narració no és (només) allò que s’explica, sinó l’atmosfera que en descriu. O, per dir-ho d’una altra manera, la certesa de què la lluita i el crim passen bàsicament a un nivell mental i emocional. D’aquí que la relació entre un dels estafadors, el Jukob, i la nova turista, caigui ràpidament en la confusió de no saber diferenciar la necessitat d’estimar i la voluntat d’estafar, i que per tant s’acabi fent més mal a qui més vulnerable es mostra. El joc d’identitats, de desitjos i de pors està tret directament de Shakespeare, com Hłasko s’ocupa d’aclarir des del principi de la trama. Tots dos estafadors són literats, un d’ells com a dramaturg, l’altre, el Jubok, com a actor. Això ens anima a fixar-nos com són, d’importants, les paraules en l’obra que es representa davant nostre: els personatges són parlats per les paraules que utilitzen, les paraules els empenyen cap a llocs on no voldrien anar. I la conclusió és que l’amor pot sorgir dels racons més inesperats, de la mateixa manera que l’amor es pot llençar a la brossa quan calgui. Res no té pes, res no es queda.
L’amor, igual que la comèdia, no desperten cap eco en un teatre, Tel Aviv, que els és tan indiferent, que està en realitat tant buit, com la seva Polònia o la seva Amèrica natals. Perquè els personatges tenen molt poc a perdre i a guanyar. No saben si fan teatre sempre, o si fan teatre només quan fan teatre. La sensació, típica de la vida en un país post-nazi i comunista, i que Hłasko va retratar molt bé a la seva novel·la Cementerio, de què tot és fals. La certesa de que no hi ha marxa enrere un cop has deixat de creure en res. A mitges una pel·lícula de Humphrey Bogart, a mitges crítica devastadora a l’existencialisme de Sartre, i sobretot en la línea del cinema de Roman Polanski (amic de Hłasko), Matar a otro perro ens ensenya com d’excepcional és la vida quotidiana. I, simultàniament, què poc en podem esperar nosaltres, excepte veure com, dia rere dia, mor un gos rere un altre.
