Bridget Jones a la catalana

‘Si no puc volar’, d'Estel Solé, és una novel·la sobre la maternitat i la maduresa de la dona en la societat contemporània
estel sole si no puc volar

Sebastià Portell / @sportellclar


Una cultura, per ser normal de bon de veres, necessita abraçar tots els registres. Serà pobra, aquella que ofereixi només productes de consum que es consumeixen i perden el sentit al cap d’una setmana; i morta, o condemnada a la pols i a l’oblit, aquella que es pensi que ho pot fer tot només amb obres mestres, enciclopèdiques i males d’entendre. Si no puc volar (Rosa del Vents, 2016), de l’actriu, dramaturga i poeta Estel Solé (Molins de Rei, 1987), és un bon exemple d’aquella normalitat a què haurien d’aspirar la cultura i la literatura catalanes.

Es pot dir, doncs, que no ens trobam davant una novel·la amb grans pretensions, i això ho afirmam en el millor sentit de la paraula: una gran fita suposa, sovint, que els viatges en lletra es perdin pel camí i per dreceres. Però aquest no és de cap manera el cas de Solé: l’autora, que ja s’havia donat a conèixer com a poeta amb Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011, Premi Amadeu Oller) i amb Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013), ens ofereix en aquesta ocasió un text que llisca, sorprenentment entretingut, que fa que el gir de cada pàgina sigui una necessitat més que un vot de confiança. Si no puc volar és un text senzill però que destaca per una història i una trames ben dissenyades, una llengua assequible i propera i uns personatges —sobretot la protagonista— que generen empatia des del primer moment.

“Sóc una dona tarada i estèril”: així es presenta Ànnia, el personatge central, que veu com en poc més d’un any la vida se li ha capgirat. Ha perdut la seva parella, la feina i el pis, i ara viu amb el seu avi mentre es dedica a passejar gossos de dones riques de la part alta de Barcelona, que ja tenen massa feina en passejar-se a elles mateixes. Per afegitó, Ànnia pateix endometriosi, una malaltia estranya no pel nombre de dones que la tenen —prop d’un 20%— sinó pel poc que se’n sap o se’n fa saber, una malaltia que a més de suposar-li un dolor menstrual més fort que el de la resta de dones li complica les possibilitats de tenir fills més enllà de la trentena.

La maternitat és, de fet, un dels temes principals d’aquesta novel·la, que s’enceta amb uns versos d’Anne Sexton —“Una dona així no és ben bé una dona. / Jo he estat com ella”—, uns altres de la seva traductora al català, Montserrat Abelló, i un fragment de la Yerma de Lorca, tots tres textos caracteritzats per la diferència, pel patiment i per la situació de la dona dins una mena de desert quotidià i difícil: “L’únic que volia era hivernar i despertar en una estació més calmada”, es lamenta Ànnia en un passatge.

Però la reflexió de Solé va més enllà de citacions i correspondències: amb Si no puc volar, l’autora reflexiona entorn de la maternitat com a fet imposat socialment i com a idea auto-imposada per algunes dones, però també es pregunta sobre qüestions essencials de la identitat de gènere de la dona d’avui, més enllà de la dona ideal i estereotipada. Una dona que pot prendre la forma d’una orquídia sempre que vol fugir d’ella mateixa i la norma que la constreny: “Parlar per parlar sempre m’entristeix, així que quan anàvem a sopar a fora, gairebé sempre al restaurant de les orquídies, jo preferia menjar en silenci contemplant les flors. A vegades, l’única manera de fugir de tu mateix és quedar-te quiet, molt quiet, procurant mimetitzar-te amb l’objecte que observes. Als ulls de tots els comensals, jo era una dona asseguda en una cadira, però del que ningú no s’adonava és del fet que m’estava convertint en una orquídia.”

Així, la necessitat o la inèrcia de tenir parella i de viure en parella o els dictats de la moda i de l’aspecte físic, que si bé han arribat a ser una collera per ambdós gèneres encara són un llast més pesat a l’esquena de les dones, són també presents a la novel·la. Un text que, en un intel·ligent exercici de sinceritat i empatia, ens convida a respirar amb la pell d’una dona suposadament imperfecta, infeliç, sola, amb uns quilos de més i poques expectatives de futur, per tal de fer-nos entendre, finalment, que tot model és ideologia i que el benestar comença i acaba en un mateix. “Sempre vols coses que no pots tenir”, li diu en Pau petit, el lúcid fill d’uns amics, després que ella li conti que quan era petita com ell volia volar però que no podia.

Així mateix, i tornant a l’estil orgànic de la novel·la, destaquen també els passatges d’humor i ironia, que fan de contrapès a les escenes més dramàtiques, que recorden, en certa manera, les millors escenes d’El diari de Bridget Jones (1996), de Helen Fielding, per l’acidesa i la raó que contenen: “Els casaments, aquells actes socials on no menges gens bé, t’emborratxes per intentar divertir-te i et passeges del lavabo a la taula encara que t’estiguis pixant, només per lluir el vestir i les sabates noves que t’han costat un ull de la cara”. Trobam, a més, un clar i agraït homenatge a la mítica faixa de Jones en les calcetes de Hello Kitty de l’Ànnia.

Humor, ironia, un llenguatge àgil… Però això no és tot: no és difícil trobar en altres parts traces de la trajectòria poètica de Solé que ens recorden a alguns grans de les nostres lletres, com per exemple l’Antònia Vicens de Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982): “M’imagino tancada en una caixa de fusta barata, enterrada, però sense estar molta del tot. Em desperto a sota terra i crido, i esgarrapo la caixa, i intento trencar-la, però ningú em ve a socórrer i, al final, em desmaio. O el que és pitjor, imagino el meu cos cadàver entrant dins un forn crematori. Tothom em dóna per morta, i és segur que ho estic, però ho puc sentir tot. Sento les converses de familiars i amics que han vingut a l’enterrament i, ara que la caixa on m’han posat i jo ens precipitem cap al forn que m’ha de desintegrar, m’adono que els meus sentits estan més vius que mai. Noto que començo a cremar i que la meva carn es torna brasa. Vull cridar, però ningú no em sent perquè no em surt la veu.”

Finalment, només dos emperons. Per una banda, el model de llengua. Quina és la premissa emprada a l’hora d’escriure en cursiva alguns castellanismes o anglicismes i d’altres no? És cert que en teatre s’ha de buscar l’espontaneïtat de la llengua parlada, imperfecta normativament, sí; però ha de ser aquest el cas també de la narrativa? I més enllà de la voluntat artística de l’autora, on és la tasca del revisor, que no treballa per un segell humil ni petit sinó pel grup Penguin Random House Mondadori, que deixa passar sistemàticament errors en els pronoms febles com la substitució d’atributs d’estat per ho —“Ho estic”, en comptes d’”Hi estic”—? Trets que podrien haver estat resolts amb una revisió exhaustiva i que en algun punt fan grinyolar aquest text tan ben engreixat. Per altra banda, la inclusió a la història d’Animals de companyia (Comanegra, 2016), l’exitosa obra de teatre de Solé, no està mal resolta però no sembla, en principi, que fos molt necessària per al conjunt.

Convidem, doncs, els lectors àvids d’històries reals, històries properes, amb moments d’humor i de drama i sempre amb gràcia, a llegir aquesta Bridget Jones a la catalana, la vida d’aquest personatge que pateix i que fa patir i que estima i que es fa estimar. Perquè qualsevol situació, per horrible que pugui semblar, pot millorar o, en qualsevol dels casos, canviar de pantalla: “a la vida sovint hi ha girs més inesperats, sorprenents i decebedors que en els guions”, i Estel Solé, escriptora i artista tot-terreny, n’és ben conscient. Un llibre que, malgrat no poder volar, a estones enlaira.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES