Un nen prodigi

A ‘Som una família’, Fabio Bartolomei ens parla del fet de ser diferent, de les virtuts de la infantesa i de la família
Fabio Bartolomei som una familia

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió tendra i divertida a una de tràgica, molt menys habitual ja que resulta més difícil per als lectors entomar desgràcies quan les protagonitzen els  infants i ens les expliquen ells mateixos.

També el terror i el misteri han incidit en el món infantil i en la perversitat que es pot amagar rere la suposada innocència de les criatures. Com que els llibres narrats per infants, de fet, són sempre narrats per adults, resulta difícil aconseguir la versemblança, però Fabio Bartolomei ho aconsegueix en aquest llibre, sobretot en la primer part, quan aquest Al és menut i es mou en un món personal una mica estrany, envoltat d’una família no massa extensa i de personatges propers a aquesta mateixa família.

El protagonista del llibre no és un infant corrent, se suposa que és superdotat, ja que sap fer moltes coses que no corresponen a la seva edat, però tots els indicis apunten a què aquest noiet és, més aviat, diferent, i molts detalls ens fan pensar en el xicot de Mark Haddon, el d’El curiós incident del gos a mitjanit, potser perquè tenim molt fresca la versió teatral i fins i tot la lectura del llibre, que ha assolit un èxit remarcable.

Com que l’autisme és un calaix de sastre que admet moltes variables, hi ha un perill, que arribem a pensar que aquestes diferències són, gairebé, positives, i que els autistes, al menys quan tenen un determinat grau d’autisme, més aviat lleu, són personetes que veuen el que la resta de gent no podem veure o que freguen la genialitat en molts aspectes. No sempre és així i a dins d’aquestes etiquetes, com de la mateixa etiqueta d’una suposada normalitat, podem trobar un munt de persones de tota mena.

El protagonista del llibre se’ns presenta ell mateix com a posseïdor d’una intel·ligència per damunt de la mitjana, gràcies a la qual analitza les situacions a fons i ens en fa descripcions divertides i encertades, moltes de les quals lligades a la Itàlia dels setanta. Quan aquest infant creix, es torna un adolescent i, més endavant, un adult, la cosa és complica i la història perd intensitat encara que es jugui amb una mena de misteri, que potser no calia, sobre la situació dels seus pares. Uns pares amb personalitat, humils, amb grans dificultats econòmiques, una mica excèntrics, que estimen i comprenen els seus fills. També cal comptar amb Vittoria, la germana, un personatge que va assolint protagonisme al llarg del llibre, fins arribar a poder-se considerar una peça clau en els esdeveniments de la segona meitat de la novel·la. El llibre es clou l’any 2012, pel mig hem assistit al pas del temps i de la història, amb banda sonora incorporada.

La família continua sent, en la nostra societat, un nucli indispensable, sobretot si ens serveix de suport i refugi. El llibre es llegeix de forma planera i excel·leix quan el protagonista és petit tot i que més endavant tingui alts i baixos i no acabi de recuperar el magnífic to de l’inici. I és que ser adolescent o adult, malgrat tinguis trets genials, té moltes més servituds que ser un infant i moure’s pel món, sempre irrecuperable, de la infantesa. Som una família (Angle/Tusquets) és una novel·la que s’inicia amb una gran empenta però que perd força al llarg del pas del temps i quan el seu protagonista creix.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES