Al jove escriptor txec Jaroslav Kalfař (Praga, 1989) se l’ha comparat amb autors tan diversos com Milan Kundera, Ray Bradbury, Franz Kafka, Philip K. Dick, Haruki Murakami o Antoine de Saint-Exúpery. Tot per culpa de la seva primera novel·la, El astronauta de Bohemia (Tusquets), protagonitzada per un astrofísic txec que és enviat a l’espai en una missió perillosa, després de què el govern del seu país li proposés el viatge per tal de guanyar rellevància internacional i poder donar a la societat un nou heroi nacional. Ell accepta, però en la soledat de l’espai es troba amb un personatge que no esperava i allà sorgeix una reflexió, entre profunda i còmica, sobre les complexitats del ser humà en general i del protagonista en particular.
La novel·la és una aventura protagonitzada per un astronauta addicte al bacon i un alien que acaba de descobrir el prodigiós sabor de la Nutella. Com a rerefons, hi trobem la història de la República Txeca, des del seu passat comunista fins a l’actualitat. Jaroslav Kalfař resideix en l’actualitat als Estats Units, on va marxar amb quinze anys. En l’entrevista mostra el sentit de l’humor que també llueix en el seu llibre. Vesteix bé, amb americana, camisa, armilla i corbata. Està preparat per enlairar-se amb la seva obra però, de moment, assegura que prefereix seguir tocant de peus a terra.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Als 15 anys vas marxar de Praga per viure als Estats Units i ara has escrit una novel·la que parla del teu país d’origen. Conserves alguna relació amb la República Txeca més enllà de la literatura?
Tota la meva família encara hi viu allà, així que els visito tan sovint com puc. És el meu país, la meva llengua materna, així que sempre que hi viatjo dic que estic tornant a casa. M’agrada parlar amb la gent allà perquè sento el país molt proper, jo em considero txec en primer lloc i nord-americà després.
Però vas marxar per lliure elecció?
Sí, primer va ser la meva mare que va anar als Estats Units, on es va casar amb un nord-americà. Un estiu la vaig anar a visitar, quan tenia 15 anys i encara no pensava en el meu futur. Jo només tenia al cap les platges i el sol de Florida, però allò em va agradar tant, que vaig decidir quedar-m’hi.
En la novel·la la República Txeca s’ofereix a liderar un projecte espacial que ningú s’atreveix a controlar perquè necessita nous herois nacionals. Consideres que el país està necessitat de trobar nous herois?
Sempre m’ha interessat molt el destí de les nacions petites i la manera com aquestes lluiten per esdevenir rellevants en el panorama internacional. Si penso en el tipus de simbolisme que exerceixen algunes persones que han estat marcades per representar el seu país, suposo que podria dir que sí que la República Txeca busca aquesta mena d’herois simbòlics. Allà la societat està integrada per una barreja d’ultracapitalistes, oligarques, gent que mira amb nostàlgia el passat comunista… Això vol dir que el país és una mica caòtic i en el llibre volia explorar com seria el ciutadà mitjà txec, que és el que he volgut que simbolitzés el protagonista de la novel·la.
Tenint en compte les circumstàncies històriques que ha viscut la República Txeca, la societat està marcada més per complexos o per l’orgull d’haver deixat enrere alguns episodis del passat?
Crec que és una barreja de les dues coses. Hi ha un orgull nacional, una creença molt arrelada de què som una nació forta, que som sobirans i que podem escollir el nostre destí. Però també és cert que hi ha certs complexos en la societat, especialment quan alguns ens comparen amb el passat d’altres països. Pensa que també teníem una cultura integrada que va ser suplantada i això encara genera malestar en molta gent. Els txecs som molt escèptics, pel que fa a la Unió Europea, i també sobre els Estats Units i Rússia. Ens hem de reconciliar amb tot el que ens produeix distància i decidir quin país volem ser.
Un passat que està ple d’episodis dolorosos ha de ser recordat o oblidat?
Val la pena recordar el passat sempre que no el considerem determinant per configurar el futur. Això és un problema a la República Txeca, perquè encara parlem dels antics col·laboracionistes, del passat comunista, encara s’assenyala la gent pel que va fer o va deixar de fer. Hi ha gent obsessionada amb això, que busca una recompensa o una venjança pel que va passar, i crec que per decidir quin país volem ser, quins polítics volem tenir, si volem formar part del projecte europeu o quin paper hem de jugar en el panorama internacional, primer hem de deixar l’odi i la ràbia que genera el passat.
En la novel·la apareix un instrument de tortura, una sabata de ferro…
La sabata de ferro és un símbol del comunisme o de qualsevol altre govern autoritari, perquè és dolent i cruel, però també és sofisticat. És un aparell senzill que causa molt dolor. Crec que això remet a l’ocupació soviètica dels països de l’Est. Els humans som molt inventius quan es tracta de fer-nos mal els uns als altres.
I tot això que estem parlant queda retratat a El astronauta de Bohemia, la teva primera novel·la, que està protagonitzada per un astrofísic que és enviat a l’espai per agafar mostres d’una estranya pols que ha aparegut allà i que es pot veure des de la Terra…
Sí, parlant del programa espacial txec pretenia presentar una possibilitat per al país per fer-se conèixer a escala internacional com una nació capaç d’assumir riscos, decidida, i amb ciutadans que poden liderar missions perilloses. Cal dir que els polítics que apareixen en el llibre –un dels quals és qui tira endavant el projecte- no tenen res a veure amb els polítics que tenim ara mateix a la República Txeca. Jo pensava en els innovadors, en les persones que volen configurar un futur per al país. Per altra banda, pel que fa a aquest futur, volia reflexionar sobre el ressentiment que s’ha desenvolupat al país per culpa del comunisme.
La novel·la també és una reflexió sobre la condició humana i les seves contradiccions.
Sí, aquesta és la idea. Per això vaig posar un personatge innocent que acompanyés a l’astronauta en la seva missió. Em refereixo a Hanuš, un alien més aviat innocent que vol saber qui són els humans, com viuen, per què fan les coses que fan. I, és clar, queda molt sorprès per les nostres contradiccions, la nostra necessitat d’amor o la por a la mort. Jo crec que el millor de Hanuš no és només que entengui la complexitat humana, sinó que l’accepta i d’alguna manera l’acaba sentint com a seva. L’ésser humà ha estat capaç de coses increïbles, de crear màquines fascinant i de viatjar a l’espai i Hanuš és l’excusa perfecta per fer un reconeixement de la grandesa de la condició humana.
Una d’aquestes contradiccions és la que enfronta l’amor amb l’ambició, quan hem d’escollir entre l’amor que sentim per altres persones o el que sentim per nosaltres mateixos.
Sí, per a molta gent això és així. Sembla que quan tens moltes ambicions, estar sol és una necessitat, per allò de poder fer els sacrificis que calguin, estar concentrat… L’amor requereix molts compromisos, esforç i temps, i en el fons es converteix en una ambició més. Si algú vol viure una apassionada història d’amor, la de convertir en una ambició, en un repte vital contra els infortunis de la vida.
En la novel·la hi ha la idea del divorci de la parella, de la glòria, del planeta… Algun d’aquests divorcis és el teu?
Haha! Jo no m’he casat i, per tant, no m’he divorciat mai. Però he estimat molta gent que he acabat perdent, i crec que aquest sentiment de pèrdua és universal. Sigui quina sigui l’edat que tinguis, segur que has experimentat la pèrdua. Aquest sentiment està molt present en el protagonista, perquè veu que està perdent la seva dona per haver perseguit la glòria.
Vas marxar als Estats Units però has escrit sobre el teu país, el teu protagonista marxa a l’espai, però ràpidament vol tornar. Podem escapar alguna vegada dels nostres orígens?
Definitivament no! Jo m’he muntat una vida als Estats Units que no té res a veure amb la vida que tenia a la República Txeca. Allà segueixo sent la mateixa persona que era quan vaig marxar: m’enfado per les mateixes coses, acompanyo a la meva àvia al metge quan la visito, i la meva mare m’anomena de la mateixa manera que quan era petit. Està clar que tot i que no veig gaire sovint la meva família, no puc fugir de la manera com em van educar o les maneres com estem connectats.
Abans parlaves de què els txecs sou escèptics en relació a Europa. Tu, a més, ets un estranger en l’Amèrica de Donald Trump. Com es veuen aquestes dues realitats des de l’espai?
Porto bé el que està passant als Estats Units. Crec que Donald Trump és una mena d’errada tècnica de Matrix. Crec que quan acabi el seu mandat, els Estats Units només podran millorar i dubto que aquest corrent populista duri gaire més. Sobre Europa, això és més complicat, perquè són diversos països amb una història diferent. Si parlem només de la República Txeca, dels euroescèptics, cal recordar que el món no ens ha tractat sempre molt bé, però ara hi ha una tendència –que crec que és compartida en tota Europa- que quan hi ha alguna cosa que funciona, l’hem de destruir, quan el que hauríem de fer és agafar tot allò que funciona i intentar millorar-ho entre tots. Pensa en el Brexit, els britànics marxen i la resta d’Europa es rebota contra ells. Tots els països han d’assumir la seva part de responsabilitat en aquest trencament d’Europa per tal de millorar la Unió i no pas rendir-se i ocupar-se només del propi país.
És possible ser un escriptor txec sense ser comparat amb Milan Kundera o Franz Kafka?
Haha! No, impossible! Sobretot és difícil escapar de Kafka, perquè és una mena d’ombra que està per sobre de tots els escriptors txecs. Quan escric, vaig en compte de no ser massa kafkià. D’altra banda, Kundera i Kafka són dos dels millors novel·listes de la història de la literatura i estic content de viure en un món en el que han existit aquests dos escriptors.
Has estat comparat amb un munt d’escriptors molt diferents entre ells, com Ray Bradbury, Philip K. Dick, Haruki Murakami, Milan Kundera… Quin escriptor voldries ser tu?
Jo només vull ser Jaroslav Kalfař, aquest és el meu objectiu. Estic content de què se’m compari amb tants autors diferents perquè això vol dir que és difícil comparar amb un de sol. Les comparacions amb autors com els que has esmentat són bona senyal i m’animen molt, però de debò que mentre escric la meva segona novel·la només penso en ser jo mateix, Jaroslav Kalfař.
