Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’italià Andrea Camillieri és un dels grans autors de novel·la negra de l’actualitat, una etiqueta que, en realitat, no vol dir res. O, en tot cas, vol dir que és capaç de vendre molts llibres, que té lectors fidels i que és bastant conegut dintre i fora del seu país. No està malament, qualsevol autor voldria això, però la quantitat (de lectors) no garanteix gairebé mai la qualitat (d’un autor). Sembla, però, que la solvència de Camilleri és molt més sòlida que la de molts altres autors del gènere. Camilleri no és només un supervendes. És també un clàssic viu del gènere, un autor estimat i apreciat. És clar que per convertir-se un en fidel seguidor d’un autor, és desitjable començar per alguns dels seus llibres bons. No és el que m’ha passat a mi.
Camilleri és conegut per la seves novel·les negres i molt especialment pel seu comissari Montalbano i jo he comés l’error d’apropar-me a la seva obra amb La pensió Eva (Edicions 62/Salamandra), una novel·leta que el mateix Camilleri reconeix haver escrit com unes vacances de la seva producció literària. Vaja, com un divertiment per desconnectar dels seus projectes importants. Això passa sovint en autors que van embalats amb una sèrie de novel·les esperades, connectades per una saga. Prendre’s un descans és sa i necessari i això és el que va voler fer l’autor.
Els protagonistes de La pensió Eva són un grup de joves, pràcticament adolescents i la seva relació amb el bordell del poble, aquesta pensió Eva on els homes van a buscar consol, companyia i sexe. L’acció passa en una ciutat imaginària d’Itàlia, en plena Segona Guerra Mundial. Tot comença amb una mica d’innocència, la d’una joves que no saben exactament què s’hi cou a la pensió que només admet visites masculines. Poc a poc, la curiositat va lligada amb el despertar sexual dels joves. Tots hi volen entrar i tenir les seves primeres relacions sexuals.
A partir d’aquí, tot es desenvolupa de manera tòpica, com passa en gairebé totes les novel·les que parlen d’aventuretes de bordell. Nois joves que volen estrenar-se, homes solitaris amb les seves batalles existencials, prostitutes amb ambicions i amb molta humanitat i un rerefons que sol ser sempre una guerra o una postguerra. Ara bé, que una història sigui tòpica no vol dir que sigui fluixa, però en aquest cas sí que ho és. La primera meitat de La pensió Eva desperta interès i empatia per aquests joves que volen menjar-se la vida, però la segona meitat tot es va desinflant poc a poc: els personatges principals deixen de ser interessants i els secundaris són excuses per explicar drames humans que coincideixen en un mateix lloc, la pensió. I aquí rau un dels grans problemes de la novel·la, que aquests drames, els personatges que van apareixent en la segona meitat, són com una mena de catàleg que conformen un mapa existencial massa superficial i forçat.
La pensió Eva recull alguns dels records d’infància del propi Camilleri i suposo que als seus vuitanta anys, volia recuperar-los per deixar-los escrit en una novel·la, encara que no hi havia material suficient per a un projecte més ambiciós. O potser sí, però com que aquesta novel·la eren unes vacances literàries, no volia dedicar-hi massa temps. Sigui com sigui, aquesta primera lectura meva de Camilleri ha estat una patinada. M’he avorrit tot i que és una història curta, però no em rendeixo, provaré amb Montalbano a veure què tal.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
