Nicola di Padova. Barcelona
Finalment ha arribat la nova adaptació a la gran pantalla d’It, la novel·la del rei del terror, Stephen King. El llibre, publicat per primera vegada el 1986, és considerat per molts com un dels millors títols de l’autor i va ser adaptat anteriorment, en els anys 90, pel canal de televisió ABC en una minisèrie de dos capítols amb Tim Curry com a protagonista, posant-se en la pell del pallasso Pennywise. Tot i la gran interpretació de l’actor, que va saber donar al personatge un estatus d’icona del cinema de terror, al mateix nivell d’altres famosos malvats com Freddy Krueger (Pesadilla en Elm Street) i Jeson Voorhees (Divendres 13), la pel·lícula dels 90 era realment fluixa i poc fidel a la història original.
El cert és que la història no necessita de moltes presentacions: cada 27 anys la ciutat americana de Derry (Maine) és escenari d’uns esdeveniments inexplicables que causen la mort d’alguns ciutadans: incendis, incidents, assassinats… A finals dels anys 80 (originàriament en el llibre són els anys 50), una sèrie de misterioses desaparicions alerten tota la ciutat. Un dia de pluja, el petit Georgie surt de casa amb el seu abric groc seguint el vaixell de paper que ha fet per al seu germà Bill, que aquell mateix dia va haver de quedar-se a casa malalt. En un moment donat, el vaixell cau en una claveguera, cosa que fa que el petit Georgie es desesperi perquè Bill s’enfadarà. Just quan el noi decideix tornar a casa, un pallasso apareix a la claveguera amb el seu vaixell i li ofereix tornar-li juntament amb un globus vermell. Aquell dia, Georgie no torna a casa. En les setmanes següents, Bill i els seus amics comencen a veure el misteriós pallasso i les seves terribles encarnacions i descobriran que Pennywise -“el pallasso ballarí”, aquest és el nom del monstre- és una entitat tan antiga com la mateixa ciutat de Derry, que aquesta no és la primera vegada que apareix i que les seves aparicions tenen un cicle de 27 anys i coincideixen amb els esdeveniments més inquietants de la història de la ciutat. Els nois prenen així una decisió important: cal matar el monstre.
Al llarg de la seva carrera, les obres de Stephen King han estat adaptades per a la gran pantalla i per a la televisió moltes vegades, amb resultats molt diferents. Així, si algunes pel·lícules com Carrie, El resplandor, Misery i sèries com 22/11/63 són conegudes com grans clàssics, altres, com El caçador de somnis, la recent La torre obscura i La cúpula són realment molt fluixes. Sembla com si hi hagués un malefici sobre les històries de King que tan entretingudes resulten en els seus llibres i poques vegades convencen en els mitjans audiovisuals. Què dir, doncs de la nova pel·lícula d’It? ¿El director argentí Andrés Muschietti, autor de la meravellosa pel·lícula Mamá, ha superat la prova?
El que funciona en el nou It és, sense dubtes, el repartiment: els nens són perfectes en els seus rols (els aficionats de la sèrie de Netflix Stranger Things reconeixeran Finn Wolfhard en el paper de Richie Tozier) i l’actor suec Bill Skarsgård, tot i la seva joventut (27 anys), ha sabut crear una nova encarnació de Pennywise, una feina molt versemblant, que realment fa por. Fer oblidar Tim Curry semblava impossible, però Skarsgård és un It fantàstic. Els moments de més por són molt bons i encara que el director hagi optat per no adaptar alguns passatges importants del llibre, com l’àlbum de fotografia de Georgie al que li surt sang, Andrés Muschietti demostra ser un mestre del terror al crear minuts carregats de tensió com l’escena del projector, les primeres trobades entre els nens i Pennywise i la lluita en la casa abandonada.
El que no convenç és el fet de centrar-se només en la història dels nens, deixant de banda la història del nois quan són adults, que serà el centre de la ja confirmada seqüela. Un dels factors que fan d’It un dels millors llibres de Stephen King són els flashbacks, la narració salta constantment entre passat i present per explicar una història de gairebé trenta anys, amb un tancament coherent amb l’evolució dels personatges. La decisió de posposar tota la història dels adults per a la seqüela no ha estat, sota el meu punt de vista, del tot encertada ja que, no només es perd la possibilitat de mostrar més sobre la gènesi del monstre (que esperem realment sigui recuperat en la segona part), sinó també atorga a la pel·lícula un to massa lleuger. En conclusió, tot i algunes reserves i alguns moments importants deixats per a la seqüela, el nou It entreté, convenç i, sobretot, fa por. Era Andrés Muschietti el que es necessitava per trencar el malefici de les pel·lícules de Stephen King?
