Antoni Garcés. Barcelona
El diario de la dama Izumi forma part de l’aposta que l’editorial Satori fa, en el seu desè aniversari, per les escriptores de la literatura clàssica japonesa. Segons paraules de la mateixa editora, Marián Bango, l’editorial tenia un deute amb les veus femenines de la literatura japonesa i, per tant, començaran a resoldre aquest deute per a goig dels molts lectors fidels que les lletres nipones tenen aquí.
Aquest diari (amb traducció al castellà de Carlos Rubio i Akiko Imoto) ens mostra la vida de la seva autora, una dama cortesana que manté una relació amorosa amb el germà del seu difunt marit, el príncep Atsumichi. Aquesta relació, desaprovada per la cort, va creixent mitjançant poemes de cinc versos que s’envien els dos amants a través de missatgers i és en aquests poemes on veiem tota la força de l’obra i tota la subtilesa de la literatura japonesa. Els poemes estan plens de dobles sentits i referències a poemes clàssics japonesos coneguts per tota la gent culta de l’època, però no cal espantar-se ja que les notes a peu de pàgina (tot i algun error greu d’edició, com que et dirigeixin a una pàgina que no existeix) aclareixen a la perfecció el sentit dels poemes. Cal agrair, doncs, a Satori que ens apropi una obra de l’era Heian, és a dir, anys 794-1185 (concretament l’obra es desenvolupa durant l’any 1003 i principis del 1004) d’una manera tan entenedora.
El diario de la dama Izumi és un reflex perfecte de la subtilesa de la literatura clàssica japonesa, ja que tot el pes de l’obra recau en els poemes, mentre que les trobades entre els amants gairebé no s’expliquen i es fan servir eufemismes i metàfores per a tot allò que resultaria massa groller o atrevit al Japó del segle XI. A l’obra també hi podem veure una crítica a la societat japonesa ja que en molts moments els dos protagonistes pateixen de manera innecessària per culpa d’aquestes subtileses i els dobles sentits dels poemes que s’envien. És a dir, veiem una crítica velada a la falta de transparència de la societat japonesa.
Izumi Shikibu és considerada la millor poetessa de l’era Heian i d’això en queda constància als cent quaranta quatre poemes del seu diari. Els diaris escrits per dones de la cort eren habituals a l’era Heian però el d’Izumi és diferent als demés. La seva obra, avançada a la seva època, difereix dels altres diaris en què el gran contingut de poemes la converteix en una barreja entre els ja anomenats diaris i els reculls de poemes (les obres més típiques de Heian). Així doncs, aquesta és una obra ideal per apropar-se a la literatura clàssica japonesa ja que és una peça curta, de lectura fàcil i amena i és un molt bon retrat del Japó medieval i del ritual que havien de seguir les persones de l’alta societat per a poder tenir una relació. També ens serveix per apropar-nos a la poesia japonesa per una via diferent a la dels populars llibres de haikus.
