Antoni Garcés. Barcelona
La temporada 2017/18 del Gran Teatre del Liceu s’inicia amb set representacions de Il viaggio a Reims, dramma giocoso en un acte de Gioachino Rossini, que es va estrenar a París l’any 1825 i que al Liceu només s’havia pogut veure en una producció de Sergi Belbel al 2003. Aquesta és una de les òperes més especials de Rossini ja que es va compondre expressament per a un esdeveniment (la coronació del rei Carles X de França) i per això no es va tenir cura en crear un argument dramàticament consistent ni coherent. Descrita pel seu compositor com una cantata scenica, el Viaggio era una excusa perquè els millors cantants del moment es lluïssin interpretant àries i conjunts d’enorme dificultat, arribant a moments sublims com el monumental concertant que tanca la primera part. La música de Rossini és també diferent en aquesta obra, ja que barreja elements de l’òpera còmica i elements de l’òpera seria. Les àries estan regides per una estructura i una orquestració pròpies de l’òpera seriosa mentre que les cabalettes i els finals d’escena segueixen l’estil còmic que tan caracteritza a Rossini.
Després d’una acollida dispar en les tres representacions de la seva estrena a Paris el 1825, l’òpera va ser retirada pel propi Rossini, que en reutilitzà gran part de la música per a Le Comte Ory (1828). L’obra es va interpretar amb títols diferents i sense l’aprovació del compositor el 1848 (també a París) i el 1854 a Viena i després d’això va desaparèixer definitivament fins que els musicòlegs Philipp Gosset i Janet Johnson la van reconstruir l’any 1984 amb els fragments que es van trobar de la partitura i la música de Le Comte Ory, que es sabia que venia del Viaggio. Aquest redescobriment al Festival Rossini de Pesaro, amb un repartiment de luxe, segueix sent la versió de referència d’Il viaggio a Reims i per tant és la versió que cal escoltar per apropar-se a aquesta obra o fer-ne un tast abans de veure-la al Liceu.
El primer repartiment dels dos que ha programat el Liceu ofereix una equilibrada barreja de cantants rossinians consagrats (alguns dels millors de l’actualitat) i cantants joves i poc coneguts que tenen l’oportunitat de cantar en un primer repartiment al costat de grans intèrprets com Brownlee, Lungu o Tagliavini. El personatge de Corinna el fa la soprano moldava Irina Lungu amb una resolució irregular, amb una primera cabaletta no del tot afinada i amb unes coloratures de vegades aproximades. La veu de Lungu és bonica i desprèn sentiment i sensibilitat als moments on les melodies llargues permeten tota una sèrie de matisos que domina a la perfecció, però és en els moments d’agilitat on falta precisió en les coloratures de màxima dificultat que exigeix Rossini. Lungu interpreta molt bé el personatge, però introdueix uns aguts impropis de l’estil rossinià que es podrien concedir com a llicència de la cantant si sempre estiguessin ben afinats.
Maite Beaumont interpreta a la marquesa Melibea, la dama polonesa, amb seguretat i amb un estil correcte arribant a la perfecció en el duet amb el Comte de Libenskof interpretat per Lawrence Brownlee, sens dubte un dels millors tenors rossinians de l’actualitat. Escoltar a Brownlee és tot un gaudi ja que domina les complicadíssimes floritures escrites per Rossini a la perfecció i la seva veu clara, aguda i àgil va com l’anell al dit amb la música del compositor italià.
El debut de Taylor Stayton al Liceu com a Cavaller Belfiore es pot considerar un èxit i un gran encert per part de la direcció artística del teatre, que ha apostat per un cantant jove i ara per ara desconegut fora dels Estats Units, però que segur que en els propers anys serà imprescindible en els papers de tenor de les òperes de Rossini a tots els grans teatres d’òpera. Sabina Puértolas i Ruth Iniesta (que debuta al Liceu) interpreten respectivament a la Comtessa de Folleville i a Madame Cortese, la propietària del balneari i les dues estan al nivell del repartiment i ens ofereixen unes bones interpretacions dels papers.
Per a fer front als papers de Lord Sidney, Don Profondo i el Baró de Trombonok, el Liceu ha portat a tres grandíssims cantants rossinians mundialment reconeguts i que són una aposta segura. Roberto Tagliavini debuta al Liceu amb el paper de Lord Sidney i en la seva interpretació demostra per què és un dels millors baixos rossinians de l’actualitat. Un altre cantant que ens ve a la ment quan pensem en Rossini és Pietro Spagnoli, que debuta en el paper de Don Profondo que interpreta molt bé seguint el que ja podríem considerar com un canon que va establir Ruggero Raimondi en el redescobriment d’aquest obra a Pesaro. És una gran sort poder assistir al Liceu en el que segons paraules del mateix cantant serà l’últim debut en un rol de Carlos Chausson, el grandíssim baix-baríton de Saragossa que domina la tècnica del cant rossinià a la perfecció i que fa una molt bona interpretació del rol. La veu de Chausson, tot i els seus 67 anys, es troba en un molt bon estat.
Manel Esteve no té la veu més adequada per fer front al Don Alvaro ja que el rol demana més agilitat i precisió en les coloratures. La resta de personatges correctament cantats per Alessio Cacciamani, Jorge Franco, Paula Sánchez-Valverde, Marzia Marzo, Tamara Gura, Beñat Egiarte i Carles Pachón acaben de configurar aquest primer repartiment molt ben equilibrat.
La direcció musical va a càrrec del jove director italià Giacomo Sagripanti que és tot un especialista en Rossini i que debuta al Liceu. Sagripanti signa una bona però no genial direcció i treu un so correcte de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu.
Si hi ha alguna cosa que falla en aquest Viaggio és sens dubte la posada en escena d’Emilio Sagi, on el Liceu clarament no ha volgut gastar gaires diners. La producció, que prové del Festival Rossini de Pesaro, és la que es fa servir cada any per a la “graduació” dels joves cantants de l’Accademia i es veu clarament que està pensada per a un teatre de dimensions molt inferiors a les del Liceu. La posada en escena que s’aboca a sobre el fossar i deixa tancada pràcticament la totalitat de l’escenari es veu barata i fora de lloc, amb mobiliari d’Ikea i un disseny de vestuari totalment inadequat que no ajuda gens a aclarir-se amb l’argument. En aquesta òpera intervenen molts personatges de diferents nacionalitats i en general intervenen poc, per tant es fa difícil reconèixer-los i per això és habitual que en les posades en escena d’aquesta òpera se’ls vesteixi amb colors que donen pistes dels seus països.
No vull ser un defensor de la tradició ni dels grans dispendis, personalment crec que s’ha d’innovar en les posades en escena però el que segur que no es pot fer és vestir a tots els personatges igual (un senzill barnús blanc), perquè llavors l’embolic està servit. El baix pressupost que es respira a la producció no és només en l’escenografia sinó també en les idees; la producció de Sagi peca de massa infantil en algunes imatges que pretenen ser simpàtiques i acaben sent ridícules i no només no aporta absolutament res de gràcia a l’obra sinó que veiem idees reciclades d’altres produccions del Viaggio com la del redescobriment a Pesaro.
En qualsevol cas, aquest Viaggio és una grandíssima oportunitat de gaudir a nivell musical d’una molt bona òpera, amb una música bella i alegre, que es representa poc però amb una producció que no fa res per intentar donar interès a un argument que no hi ha per on agafar-lo.
_________
Il viaggio a Reims / Gioachino Rossini / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Emilio Sagi / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Giacomo Sagripanti / Intèrprets: Irina Lungu, Maite Beaumont, Sabina Puértolas, Ruth Iniesta, Taylor Stayton, Lawrence Brownlee, Roberto Tagliavini, Pietro Spagnoli, Carlos Chausson i Manel Esteve, entre altres / 13 de setembre de 2017
