Leonardo Padura: “No es pot fer de la geografia una posició ideològica irreconciliable”

L’autor cubà explica que guanyar els premis literaris més importants de Cuba no garanteix que siguis un autor promogut al país
Leonardo Padura, Festival MOT
Padura al seu pas pel Festival MOT el passat març

Leonardo Padura (L’Havana, 1955) és un dels escriptors cubans més reconeguts fora del seu país, especialment per la seva sèrie de novel·les negres protagonitzades pel detectiu Mario Conde, com La neblina del ayer, Adiós, Hemingway o Pasado perfecto, tots elles publicades a Tusquets. Ell diu, però, que la seva millor novel·la és La novela de mi vida, on va reflectir les seves preocupacions i els seus judicis. El darrer llibre publicat és Regreso a Ítaca (Tusquets), un retrat dels somnis, la realitat, els desitjos i les frustracions en la Cuba actual. Padura és dels autors que va preferir quedar-se a Cuba, perquè necessitava estar en contacte amb la seva cultura i amb la seva gent, sense renunciar al diàleg cultural amb altres autors cubans que van marxar de l’illa. És un apassionat de la literatura, el cinema o i el beisbol, i aprofita sempre que pot per parlar-ne. El 2015 va rebre el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres.

 

Manel Haro. Girona / @manelhc

Sempre que es parla d’un escriptor cubà, automàticament se l’ha de relacionar amb la posició que ocupa respecte al seu país. Això es indivisible?

El fet de ser escriptor implica una relació de pertinença molt forta, encara que hi ha escriptors que són capaços de traslladar-se a altres cultures, adaptar-se a la vida d’aquestes cultures i, fins i tot, escriure en la llengua d’aquestes cultures. Però és mol estrany. Hi ha escriptors que no viuen en el cor de la seva cultura, sinó en diversos graus d’allunyament per diverses raons com poden ser l’exili, el desterrament o, senzillament, la decisió voluntària de viure en una altra part, però que poden mantenir un vincle actiu amb la cultura d’origen. És a dir, hi ha escriptors que necessiten de la seva cultura per escriure, i aquest és el meu cas. I també és el cas de molts escriptors cubans. Com deia, el sentiment de pertinença és molt fort i ni tan sols els escriptors que marxen de Cuba marxen realment de Cuba. Ara bé, cal dir que la realitat cubana canvia. A vegades de manera progressiva i d’altres regressiva, però canvia. I això fa que s’estableixi una dinàmica diferent entre els escriptors que estan dintre i els que estan fora. Jo sóc dels que necessiten estar dintre.

Hi ha un diàleg actiu entre els escriptors cubans que decideixen estar fora i els que volen quedar-se dintre?

Crec que sí, a nivell humà i literari existeix aquest diàleg. Com en tots els gremis, hi ha extrems i a vegades són molt visibles. Els extrems a vegades es manifesten a través de l’odi, menyspreant-se i atacant-se uns als altres. Però més enllà d’això, hi ha aquest diàleg cultural, i quan el tema és personal, doncs el sostenim. Hi va haver una època en què això podia ser un problema polític per als que hi restaven a dintre de Cuba, però afortunadament es una etapa que es va superar. Jo tinc amics dintre i fora de Cuba, els veig, col·laborem, tenim relacions de feina prou intenses i crec que no s’ha de convertir la geografia en una barrera ni en una posició ideològica irreconciliable.

Des de la seva primera novel·la, ha canviat la seva condició d’escriptor a Cuba?

Jo he canviat molt en els darrers trenta anys, com escriptor i com a persona, perquè no és el mateix tenir 35 anys que 61. Com a escriptor, crec que he madurat, però aquest procés de maduració no m’ha resolt les qüestions principals de la meva vida, perquè cada cop que em poso a escriure un llibre m’enfronto el problema de com ho he de fer per escriure el llibre. Són problemes que m’acompanyen sempre. En els anys 90 publicar a Cuba es va fer molt difícil per una qüestió econòmica extrema. Després va ser possible en petites tirades i els meus llibres s’han anat publicant tots a Cuba: petites tirades, poques reedicions… I en aquest temps ha passat de tot: sóc l’escriptor cubà que més vegades ha guanyat el Premi de la Crítica, vuit, però també he tingut llibres que pràcticament no han circulat pel mercat o que han desaparegut, misteriosament. Tinc el Premio Nacional de Literatura, que és el màxim reconeixement que pot tenir un escriptor cubà, però, en canvi, no surto als diaris ni a la televisió a Cuba. O parlen de mi tret de rares ocasions. Diguem que no tinc problemes per escriure però no sóc promogut a Cuba.

Què li ofereix viure a L’Havana que no pogués trobar fora del país?

Literatura.

Però això ho podria trobar a París, Londres o Barcelona…

Sí, potser sí, mai he fet la prova. I sé que Cura m’ofereix literatura, una cultura, al meva família, els meus amics, casa meva, el meu barri, m’ofereix una proximitat amb una cultura de la que en formo part.

Quan parla del seu barri, es refereix a què li agrada considerar-se un escriptor de barri?

No, al contrari, vull pensar que sóc un escriptor universal, però que viu en un barri. He fet meva una màxima d’Unamuno que repetia Carpentier, i és que hem de trobar allò universal en les entranyes d’allò local i l’etern en el que és limitat. Jo visc en un barri de L’Havana, al barri de Mantilla, però la meva aspiració és que la meva literatura sigui universal i molts lectors la puguin llegir perquè trobin en ella conflictes de la condició humana que són universals.

Per què s’acostuma a associar el retrat de la societat cubana amb el realisme brut?

No ho sé, la veritat. Hi ha escriptors que l’han practicat i els hi ha anat bé, però jo necessito fer una literatura més elaborada.

S’ha dit moltes vegades que la seva literatura representa la decepció de la seva generació. Per altra banda, vostè ha dit que no ha pogut complir els seus somnis però que, tot i així, el que ha aconseguit és més important que el que hagués aconseguit amb els seus somnis. Com es combina aquest doble sentiment?

Uns són somnis col·lectius i els altres són somnis personals. La meva generació va tenir moltes aspiracions, alguns van aconseguir el que es van proposar, d’altres no, en ocasions aquestes aspiracions es van pervertir… Però jo, com escriptor, he arribat on mai hagués pensat que arribaria. Moltes vegades he somiat que com a jugador de beisbol arribava on he arribat amb la literatura, però no ho vaig aconseguir. En canvi, estic molt satisfet d’on estic ara.

Sempre ha envejat de Paul Auster que li preguntin sobre beisbol i a vostè no. Segueix volent ser Paul Auster?

Sí, m’agrada molt parlar dels temes més importants que existeixen, que són la literatura, el cinema i el beisbol. Crec que si en les entrevistes pogués parlar sempre d’aquestes tres coses, seria immensament feliç.   

Bé, doncs parlem de cinema. Més enllà de la seva relació professional amb el cinema, quin paper juga aquest en la formació de la seva identitat com a escriptor?

Moltíssima! No crec que hi hagi un escriptor contemporani que pugui negar una relació creativa, intel·lectual, imaginativa amb el cinema. Sóc un consumidor de productes audiovisual ferotge. Les sèries de televisió i la lectura són les dues manifestacions artístiques que més em satisfan. No tinc temps per la música i les exposicions no em sedueixen gaire, tret que hi estigui implicat professionalment. Crec que no es pot concebre la imatge de l‘home modern sense moltes imatges que vénen del cinema. Gaudeixo molt de les pel·lícules perfectes, encara que crec que les millors pel·licules són les imperfectes. I ho faig perquè desperta en mi molta enveja creativa, que no té res a veure amb la personal.

Quines pel·lícules destacaria com a referents?

Chinatown de Roman Polanski, El falcó maltès de John Huston i Nos amábamos tanto d’Ettore Scola són per a mi referents tan importants com Cien años de soledad de García Márquez o Conversación en la catedral de Vargas Llosa.

Quins llibres llegeixen els cubans?

El que poden. A Cuba es publiquen autors cubans, pocs títols i pocs exemplars, així que la gent va llegint el que poden. També es publica algun autor estranger, però poc. Ara es comença a fer circular llibres per correu electrònic i això facilita la difusió. Per norma general, els cubans sempre han trobat els llibres que buscaven, a vegades són volums que han passat per tantes mans que al final es desintegren. Però també s’ha de dir que ara es llegeix menys, no només a Cuba, a tot el món.

En quina de les seves novel·les hi trobem el Leonardo Padura més personal?

Crec que en totes. Per exemple, en la sèrie de Mario Conde hi ha molt de mi. Ara bé, suposo que la meva novel·la més personal és la menys llegida, que crec que és la meva millor novel·la. Parlo de La novela de mi vida, que no és una novel·la sobre la meva vida, sinó sobre la vida de José María Heredia. Crec que en aquest llibre hi ha moltes de les mes preocupacions, molts dels meus judicis i prejudicis, molts somnis aconseguit i molts somnis frustrats. Per altra banda, és la novel·la que més s’apropa a allò que realment volia dir.

Ha sentit por moltes vegades a l’hora d’escriure?

Sempre sento por a l’hora d’escriure, perquè no escriure bé és molt fàcil i escriure bé és molt difícil, i sempre tinc la por de no escriure bé. He tingut altres pors, evidentment, que són de tipus comercial o de tipus polític. Per exemple, que una novel·la no funciona o que es facin lectures polítiques que generin certes turbulències dintre o fora de Cuba. Són pors amb els que he aprés a conviure, no tinc més remeï, perquè la política està allà, el mercat del llibre està allà, com ho estan l’escriptura i la literatura. Sobre l’escriptura és una por que mai m’abandonarà i espero que no m’abandoni mai, perquè significarà que crec que ja escric bé i estaré fotut. Prefereixo ser un escriptor amb por que un escriptor segur.

Sobre les pors polítiques, es just que parlem d’autocensura o hauríem de parlar d’autocontrol?

Es pot parlar de censura, de control, d’autocensura i d’autocontrol. Hi ha llibres que no es publicarien a Cuba, la meva pel·lícula Regreso a Ítaca va ser censurada. Creativament un pot autocensurant-se de moltes maneres, encara que només destaca l’aspecte polític. Podem parlar d’autocensura social, sexual, de gènere, religiosa, històrica, econòmica…. perquè penses si tens dret a tocar segons quins temes. Ara bé, l’autocensura es magnifica a Cuba perquè es veu només des de l’aspecte polític. Estic segur que ara mateix un autor espanyol s’ho pensa dues vegades abans d’escriure sobre qüestions de gènere o sobre maltractament, perquè pot ferir inconscientment  a un grup de persones i preferix no fer-ho.

Ha canviat molt la vida a Cuba des de la mort de Fidel Castro i amb la nova relació amb els Estats Units?

No, en els darrers mesos molt poc. Sí hi van haver canvis a partir de 2008, amb Raúl Castro, especialment relacions amb realitats que existien però que no estaven legalitzades. Es va augmentar la petita empresa privada, la possibilitat de viatjar d’alguns cubans, alguns moviments comercials, la possibilitat de tenir telefon mòbil, que fins el 2006 no estava permès… Són petits canvis que modifiquen a Cuba i això ja es veu, perquè hem passat d’una societat amb un teixit molt homogeni i molt tancat a una amb un teixit més obert en el pla polític, social i econòmic, sense que hi hagi hagut un canvi molt significatiu en aquests àmbits. No sé què passarà en el futur, però tampoc m’agrada pensar-hi gaire, perquè ara mateix ni tan sols sé què escriuré en la propera novel·la.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES