Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Incendis, la coneguda obra teatral de Wajdi Mouawad, és ja tot un clàssic. Encara tenim relativament propera la versió de Broggi, el 2012, amb Clara Segura i comptem amb una bona versió en cinema, interessant i molt més dura, car allò que ens narren al teatre a la pantalla es fa visible de forma més realista. No comparteixo del tot l’entusiasme per la història que se’ns explica, que em sembla forçada en molts moments però al capdavall també Shakespeare o Sófocles juguen amb l’artifici, la casualitat i la violència i ens segueixen sorprenent.
Mouawad és un home d’una gran cultura, que ha fet moltes més coses i, per damunt de tot plegat és un home de teatre. Així que no és gens estrany que l’obra ens evoqui clàssics antics, Edip, Antígona. Hi ha a l’obra fatalitat, silencis, secrets familiars, però també una elecció decidida pel perdó i per les ganes de viure. L’autor ha manifestat en els darrers anys que el ressò de l’obra el cansa, és el que sol passar quan algú té un èxit excessiu i generalitzat amb alguna cosa. Per una banda és una sort, ja que aquest fet el popularitza i fins i tot l’ajuda econòmicament però, per una altra, en ocasions esdevé un pes feixuc, un llastre que no es pot acabar de deixar anar mai.
Incendios resulta tan complexa en contingut que precisa d’uns actors que la facin creïble i tant la versió de Broggi com aquesta de Gas han tingut la sort de comptar amb grans professionals. La versió en català tenia matisos ben diferents de la posada en escena que ha arribat al Goya però em quedo amb totes dues. La versió en català, amb aquell escenari ple de terra, semblava apressar una narració llarga i densa que en aquesta versió se’ns presenta menys accelerada i més reflexiva. El muntatge de Gas es va estrenar a Madrid el 2016 i ha tingut un gran èxit, conservant el repartiment original, amb pocs canvis.
L’obra compta amb un pes pesat com Núria Espert, amb Laia Marull, extraordinària, i tot un planter al mateix nivell: Ramon Barea, Candela Serrat, Àlex Garcia, Alberto Iglesias i German Torres. El paper que fa Candela Serrat l’havia fet Carlota Olzina i el de German Torres, Edu Soto. Aquí, en comparació amb el muntatge de Broggi, l’obra esdevé més coral, els actors no han de fer tants papers com en aquella inoblidable versió. Si les comparacions són sempre odioses aquí resultarien inútils i absurdes.
L’escenografia ens situa en un escenari en negre i grisos, minimalista, ombrívol, animat tan sols amb unes projeccions admirables, misterioses i evocadores. La història és ja prou coneguda, una dona marcada per la violència i la guerra, amb un fill i una filla bessons, ha passat els darrers anys de la seva vida en silenci, sense parlar. En el seu testament manifesta els seus desigs sobre l’enterrament i demana als fills que cerquin el seu pare i un germà més gran, l’existència del qual desconeixien. En aquest viatge iniciàtic i circular els dos joves s’ensopegaran amb una veritat incòmoda i amb l’explicació sobre el capteniment de la seva mare. L’obra és llarga, tres hores de teatre amb un descans de quinze minuts entre les dues parts, però aconsegueix que no ho sembli. La primera part, sobretot, s’escola amb rapidesa i un dinamisme que potser, per la força del que s’explica, a la segona no té el mateix ritme.
Incendios ens enfronta a la realitat d’un món on la tragèdia, la injustícia i la violència són habituals. No sempre els dolents ho són d’origen, les circumstàncies ens porten per camins estranys i els infants innocents poden esdevenir botxins sense pietat. Malgrat els horrors que se’ns evoquen, els fills de l’horror poden esdevenir persones bones, normals i corrents, sensibles i disposades a sobreviure amb dignitat. Respondre a la violència amb més violència no porta a res més que a un carreró sense sortida. Incendios ens recorda veritats que semblen òbvies, universals, però que cal repassar de tant en tant sense complexos. L’obra se situa en algun punt imprecís de l’Orient Mitjà, de fet l’autor, avui canadenc, procedeix d’una família de fugitius libanesos. Però es podria situar en qualsevol indret del món i en qualsevol moment de la història universal.
Una obra imprescindible en el context d’una molt bona temporada teatral. Encara que tinguem molt present la versió en català resulta imprescindible veure aquesta en castellà ja que els clàssics tenen la virtut de semblar sempre nous i de possibilitar noves lectures en qualsevol moment. I cal reconèixer la revitalització del Teatre Goya en aquests darrers anys, amb una programació variada, eclèctica, diversa i de categoria.
________
Incendios / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Wajdi Mouawad / Direcció de Mario Gas / Fins el 26 de novembre de 2017 / 3 hores i 15 minuts / 28 euros / www.teatregoya.cat
