Hwang Sok-yong (Seúl, 1943) és un dels autors més coneguts de Corea del Sud. En les seves novel·les sempre intenta mostrar un compromís amb la societat sud-coreana, fent una crítica a les ferides socials, polítiques i econòmiques que pateix el país. Sok-yong és escriptor, però també activista, i ha format part de moviments de protesta, des de la seva joventut, que li han fet passar per la presó i l’exili. Acaba de publicar Todas las cosas de nuestra vida (Alianza), una novel·la protagonitzada per Jeongho, un nou de catorze anys que va a viure i treballar a un abocador donada l’escassetat d’ingressos de la seva mare i que no tenen notícia del pare desaparegut dos anys enrere. La novel·la mostra una societat molt jerarquitzada en la qual tot, des del treball a la roba i la manutenció, prové de l’abocador, i guanya més qui aconsegueix posicionar-se millor en la recuperació de les escombraries. D’aquesta manera, Hwang Sok-yong escriu sobre l’altra cara del progrés, la dels marginats i exclosos, tot plegat gràcies a una combinació de realitat, ficció i fantasia.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Com sorgeix la idea d’aquesta novel·la?
El 2011, quan hi va haver l’accident de la central nuclear de Fukushima, a Corea del Sud hi va haver una infecció que va obligar a sacrificar tres milions i mig de vaques i porcs. Tot allò em va fer reflexionar si aquest sistema capitalista de consum i producció massius és sostenible. Vaig pensar en l’origen del capitalisme, que rau en la relació entre les persones i els objectes, així que se’m va ocórrer escriure aquesta novel·la.
En la seva obra sempre hi ha elements tradicionals i folklòrics de la seva cultura.
Sí, sempre m’ha interessat reflectir les tradicions de la nostra cultura per fer una crítica social o parlar de la societat. En la meva novel·la El huésped tracto el període de la guerra de Corea i en ella utilitzo els rituals xamànics. Les tradicions folklòriques també hi són presents a Shim Chong: La niña vendida, que tracta l’època del colonialisme i l’imperialisme de finals del segle XIX, i a La princesa Bari, que parla de les migracions a començaments del segle XXI. En la novel·la Todas las cosas de nuestra vida utilitzo la figura del Dokkaebi, un follet coreà diferent a la idea de follet que es té a Occident. Dokkaebi és un personatge divertit, familiar, proper a les persones, llegendari. Aquests follets, en el llibre, són l’esperit dels objectes que es troben en l’abocador.
Un abocador que va existir realment.
Sí, jo el veia des de casa, perquè vivia a prop del riu. Es tracta d’una illa que entre els anys 70 i 90 es va convertir en un abocador. Els residents que hi vivien van ser traslladats. En la novel·la vaig voler crear un món en el qual l’esperit d’aquests residents s’havien quedat en els objectes. Així que hi ha dos móns, l’imaginari amb els esperits i el real, amb els nens a l’abocador. Els nens, de fet, són el punt de connexió entre aquest món real i els esperits, perquè són capaços de comunicar-se.
Aquests personatges imaginaris serveixen de veu d’alarma per als éssers humans?
Volia crear un xarxa de personatges diferents, perquè al món no hi ha solament éssers humans. També hi ha la natura i els objectes, per exemple. Aquesta novel·la reflecteix que el món pot esfondrar-se si segueix com fins ara, però també que el món seguiria endavant sense els humans. No sé si això és esperançador o el contrari, però no podem seguir vivint com fins ara.
Vostè sol parlar de les ferides socials i polítiques del passat a Corea del Sud. ¿Cal recordar aquestes ferides o oblidar-les?
Recentment he escrit les meves memòries i m’he adonat que la modernitat és sempre un conflicte entre recordar i oblidar. Tinc un pensament molt positiu sobre el xamanisme de Corea, perquè neix arran de petites comunitats que viuen conjuntament. El budisme diu que has d’oblidar, el cristianisme t’ensenya que cal oblidar però també estimar els teus enemics. El xamanisme, en canvi, no oblida res. És més, crida els morts per donar solució a qüestions del present per arribar a una entesa i perdó mutus. El xamanisme pretén deslligar els conflictes per viure en harmonia amb els altres. En totes les meves novel·les aquest procés es veu reflectit.
Però en l’actualitat, els coreans acusen la modernització que ha viscut el país en les últimes dècades?
Els coreans han estat sempre essencialment pagesos, però amb la modernització industrial es van convertir en obrers. En aquest procés hi va haver una desintegració de les famílies. De fet, segueixen desintegrades. Per exemple, els nens van a l’escola al matí, després van a acadèmies i no tornen a casa fins a les dotze de la nit. Amb els pobres, aquesta desintegració és més clara, perquè amb la industrialització van ser expulsats de les seves cases i ubicats en diversos llocs fora de les ciutats. Els joves d’aquestes famílies són els que més ho paguen. Diguem que les famílies que surten a la novel·la podrien ser aquestes.
No és un panorama molt estimulant…
Pensa que Corea del Sud és el país de l’OCDE amb la taxa de suïcidi entre joves més alta. El que passa en els abocadors de la novel·la va ocórrer de veritat en les dècada dels setanta i vuitanta, però ara són màquines que hi treballen. De totes maneres, en aquesta societat sempre han existit els marginats. En l’actualitat hi ha molta gent sense feina estable a Corea del Sud, cosa que obliga a tenir diverses feines alhora. Això es deu a l’estructura del capitalisme, que encara no ha après a incloure els marginats. Els intel·lectuals estan treballant en trobar un encaix. D’altra banda, en els últims trenta anys, la societat sud-coreana ha passat per un important desenvolupament econòmic i industrial que parteix després d’una dictadura militar. En aquest procés hi ha hagut molts sacrificis que han anat enquistant-se com problemes encara existents.
Què poden fer els sud-coreans per canviar les coses?
Corea del Sud és una societat molt dinàmica. Jo mateix he participat en diversos moviments de protesta. El país ha passat per molts processos de patiment. Si hi ha hagut canvis és gràcies al moviment de les persones, que l’any passat van aconseguir que es destituís la presidenta del govern i que totes aquells implicats en delictes acabessin a la presó. Per això confio en la societat sud-coreana fins i tot perquè hi hagi canvis a Corea del Nord.
Corea del Nord és percebuda pels sud-coreans com una amenaça real?
Si per al Japó l’amenaça més gran són els terratrèmols i per a la Xina ho és la possible divisió de la seva població per les moltes ètnies que existeixen, el risc principal per a Corea del Sud és Corea del Nord. Els líders de Corea del Sud tenen la responsabilitat de resoldre aquest problema, però ho han deixat en mans d’altres parts. L’actual govern està intentant recuperar el timó per solucionar els seus problemes amb Corea del Nord sense que hi intervinguin terceres parts. S’intenta, a més, canviar la relació política i militar que hi ha entre les dues Corees per una relació econòmica i cultural.
No sembla un repte senzill…
No s’ha de pensar que tot el que passa a Cora del Nord és responsabilitat exclusiva de Kim Jong-un, perquè hi ha un partit dels treballadors al darrere, que sap molt bé què cal fer i quines estratègies seguir. L’estructura de Corea del Nord és molt simple. Tot comença el 1991, després de la Guerra Freda, quan les dues Corees s’integren a l’ONU com a països diferents. Una de les condicions per a fer-ho era que Corea del Sud través relacions amb Rússia i la Xina, mentre que Corea del Nord havia de tenir relació amb Japó i els Estats Units, que havien estat els seus adversaris en la Guerra Freda. Rússia i la Xina sí han accedit a tenir relació amb Corea del Sud, però ni Japó ni els Estats Units han volgut fer-ho amb Corea del Nord, així que aquests han començat a desenvolupar armament nuclear per forçar el diàleg amb els americans i arribar a aconseguir un tractat de pau.
Així que el problema és els Estats Units…
El 2005 es va intentar crear una conversa entre diferents països per avançar en la pau enter les dues Corees, però els Estats Units no només no va voler participar sinó que, a més, va imposar sancions a Corea del Nord. Per això és tan important que Corea del Sud lideri aquestes converses, perquè si depèn de Corea del Sud, la pau és possible.
