Antoni Garcés. Barcelona
Tristan und Isolde és segurament l’òpera que representa de manera més clara els ideals wagnerians, és en aquesta obra on totes les afirmacions de Wagner sobre el què havia de ser l’òpera es porten fins a l’últim extrem. Tristan und Isolde sempre s’ha considerat com una frontera en la història de l’òpera, com la porta a tota la música del segle XX, a l’atonalitat. I és que Wagner va buscar un llenguatge completament nou per expressar allò que ell creia que mai s’havia pogut reflectir en la música: l’amor real. A Tristan und Isolde, Wagner no ens parla de l’amor pur, innocent i idealitzat que ens mostren totes les òperes precedents. El que es veu en aquesta obra és un amor real, apassionat i que porta a les seves víctimes a una agonia i alhora a un èxtasi que no tenen cap moment de descans fins al desenllaç.
Tristan und Isolde es va escriure entre 1857 i 1859, interrompent la composició de L’anell del Nibelung, i suposa un trencament amb tot el que el compositor alemany havia escrit fins al moment. La tensió que comença a la quarta nota de la òpera no trobarà resolució fins a la última nota, quatre hores després i és aquest tour de force emocional al que ens sotmet Wagner el que la fa una obra única i impossible d’imitar. La música de Tristany és a estones agitada, a estones austera i en molts moments té un lirisme profundament romàntic que al teatre envolta l’espectador com si es tractés d’onades.
El Liceu, com gairebé sempre que proposa Wagner, ha dissenyat amb molta cura i amb tots els mitjans, un equip de cantants i una producció de primer nivell, assolint l’excel·lència que fins ara en aquesta temporada no havíem pogut veure. Per a aquest Tristany, s’ha triat a alguns dels millors cantants wagnerians de l’actualitat i s’ha buscat unes direccions musical i artística de qualitat.
El tenor alemany Stefan Vinke interpreta el paper de Tristany. Vinke va debutar al Liceu la temporada 2014/15 cantant el Siegfried, també de Wagner, amb el que va obtenir un gran èxit. El seu Tristany no és l’ideal però si un dels millors que es poden escoltar en l’actualitat i segurament Vinke és el cantant que arriba més sencer al final de l’òpera. L’extrema exigència del paper, que va en augment a mesura que l’obra avança, arriba a fer patir en el tercer acte on el tenor alemany s’entrega totalment per a poder fer front a la dificilíssima partitura. La veu no és un prodigi de bellesa però la seva interpretació sempre va en augment i no hi ha cap defalliment, cosa que no és gens fàcil.
Irene Theorin és sens dubte una de les Isoldes de referència de l’actualitat. Les seves interpretacions de les òperes de Wagner estan sempre plenes d’una gran sensibilitat i una gran quantitat de matisos. La seva veu és perfecta per fer front al paper d’Isolde i la interpretació que en fa és senzillament espectacular. Els aguts estratosfèrics perfectament afinats, els pianíssims gairebé xiuxiuejats però alhora perfectament audibles i una interpretació referencial del Liebestod es van merèixer una gran ovació del públic al final de la representació.
Albert Dohmen, un altre cantant wagnerià de referència, interpreta el paper del rei Marke, un personatge d’una gran noblesa i austeritat. El rei Marke té un paper que pot semblar menor en comparació als dels dos protagonistes però que és essencial en l’obra. Dohmen fa una molt bona interpretació del personatge amb una veu completament wagneriana i li dóna al personatge la presència escènica que requereix en les dues intervencions que té, de cabdal importància i gran bellesa.
Sarah Connolly és Brangäne, la nodrissa d’Isolda. La cantant britànica fa una bona interpretació del paper. La seva veu és bonica i al primer acte la compenetració amb Theorin és total. L’altre gran moment per a Brangäne són els advertiments durant el duet d’amor del segon acte i és en aquest moment en el que a Connolly li ha faltat una mica de presència. El cantant nordamericà Greer Grimsley és Kurwenal, amic de Tristany. El baix-baríton fa una molt bona interpretació del paper, donant una gran rèplica a Tristany durant la llarga agonia del tercer acte. Francisco Vas interpreta molt correctament el paper de Melot i Jorge Rodríguez Norton i Germán Olvera interpreten els paper de Pastor i jove mariner i Timoner respectivament.
Un dels principals aspectes de Tristan und Isolde és sens dubte l’orquestra. Josep Pons s’enfrontava al grandíssim repte de dirigir aquesta òpera i de fer sortir a l’orquestra de la dinàmica decebedora amb la que havia començat la temporada. El director musical titular del Liceu ha tornat a demostrar que és amb ell amb qui l’orquestra del Liceu ofereix les millors interpretacions i tot i que hi va haver un moment de caos en els metalls a l’inici del segon acte i alguna petita errada durant la funció, l’orquestra va oferir un so molt bo, especialment les cordes. La direcció de Pons és, com totes les seves direccions de Wagner, molt interessant. S’allunya de les versions més clàssiques i brillants com les històriques de Karl Böhm o Herbert von Karajan i s’apropa més a versions amb un caràcter més líric. El preludi del tercer acte, que ja és demolidor per si mateix, és sota la direcció de Pons, d’una grandíssima bellesa. Segurament en les properes funcions tots els petits desajustos a l’orquestra s’aniran corregint però segueix sent necessari que Josep Pons dirigeixi més òperes cada temporada al teatre del qual n’és director titular.
La interpretació en off del cor masculí sota la direcció de Conxita García va ser correcta sense mes en una òpera on la presència coral és molt reduïda. La producció d’Àlex Ollé (La Fura dels Baus) és molt estàtica fins al punt de l’avorriment a nivell escènic. És cert que el més important d’aquesta òpera és la música però la monumental escenografia d’Alfons Flores no dóna tot el joc que s’espera d’una peça tan gran i vistosa i es converteix en un objecte decoratiu que serveix únicament de fons. Sembla que el Liceu es posa les piles després d’un inici de temporada gèlid. Aquest Tristany és sens dubte un dels millors que es pot veure al món en aquests moments i per això no hi ha excusa per no apropar-se al teatre de les Rambles a gaudir de Wagner en la seva màxima expressió.
_________
Tristan und Isolde / Richard Wagner / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Àlex Ollé / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Josep Pons / Intèrprets: Stefan Vinke, Albert Dohmen, Iréne Theorin, Greer Grimsley, Francisco Vas, Sarah Connolly, Jorge Rodríguez Norton i Germán Olvera / 28 de novembre de 2017
