Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Francesc Torres (Barcelona, 1948) és un artista polifacètic, poc conegut encara per molta gent, aquella que potser no segueix amb atenció els avatars de l’art contemporani. Torres ha estat pioner en el llenguatge de les videoinstal·lacions, premiat en diferents ocasions, ha treballat en el camp de diferents aspectes de l’art i ha estat president de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya. La caixa entròpica, exposició temporal que es pot veure fins el 14 de gener al MNAC, a més a més del seu interessant i excitant contingut, ens posa en contacte amb aquest artista, que ha actuat de comissari i de creador personal a la vegada, pel que fa a aquest conjunt aparentment desordenat d’espais, destinats a fer-nos reflexionar sobre l’art, però, sobretot, a l’entorn de la història i de nosaltres mateixos.
A través de diferents objectes i del procés que han experimentat al llarg del temps, a causa d’intervencions humanes motivades per una mena d’afany de destrucció que sembla formar part de la nostra natura col·lectiva, però també a causa de fenòmens naturals, Torres ens mena per un camí estrany, que fa pensar a fons sobre la natura dels museus i la seva validesa actual. La proposta de Torres ens immergeix en un paisatge en el qual la preservació i la destrucció es troben en una mena de dialèctica permanent. Volem conservar i no oblidar però, al mateix temps, el pas del temps, la natura, les revoltes, els canvis en les tendències i les modes, ens empenyen, de forma individual o col·lectiva, a destruir i refer. El pitjor de tot plegat és que els problemes no es resolen mai del tot, i que per aquest motiu es repeteixen i renoven al llarg del temps.
Al llarg d’aquesta singular topada amb la història ens ensopeguem, per exemple, amb les agressions que els nostres avantpassats perpetraven damunt els rostres dels dolents dels retaules, sobretot a les predel·les, que eren l’espai més a l’abast. Les víctimes més habituals eren els botxins de Jesús, el Rei Herodes, malvats representats, sovint, com a jueus tòpics. Les restes cremades de les pintures de Sert malmeses durant la guerra, a la catedral de Vic, reconvertides gairebé en art abstracte i acompanyades d’un quadre de Miró cremat de forma intencionada ens piquen l’ullet, però el Miró està mínimament protegit per tal que no ens hi acostem massa, no així la resta d’objectes de l’espai on es troba. El pes de les marques i dels noms, sovint condicionat per lectures diverses, tendències, gustos i orientació dels qui tenen cura de tot plegat, és evident.
Més endavant comprovem com el cos femení, idealitzat i molt present en el món de l’art, va rebre de valent en aquells anys grisos del Congrés Eucarístic i la moral feixuga a l’entorn del sexe i de tantes coses més. La dona, esca del pecat. També en aquells anys els cartells de cinema, com en el cas emblemàtic de Gilda, van patir accions semblants i de forma més pública. Però tot pot tenir lectures diverses: una sufragista anglesa va agredir la Venus del mirall, de Velázquez, precisament per tot el contrari, per protestar contra l’ús i abús del cos femení per part dels artistes. Agressió de la qual, per cert, a la National Gallery no ens n’expliquen res de res.
Les representacions reials, en temps de revolta, acostumen a ser malmeses per un sector popular pel qual el tema artístic, en aquell moment, té poca importància. Trobem representacions de Josep Bonaparte, Isabel II, i un interessant conjunt d’efígies d’Alfons XIII, talment una mena de col·lecció de cromos reials en els quals el personatge canvia de vestit i de guarniments, i que ens enfronten al món de les guerres d’Àfrica i a l’interès per la pornografia del monarca.
Més endavant, muntades en una mena d’escenografia urbana, talment com si fos el dia en el qual l’ajuntament recull els mobles rebutjats, podem veure les portes de Gaudí que van estar a punt de ser llençades a la brossa i que l’atzar, personificat per Ainaud de Lasarte que passava per allà, van ajudar a conservar. Entrem en un saló neoclàssic procedent d’una casa senyorial de l’antiga Riera de Sant Joan, muntat a l’inrevés.
Un altre espai aplega obres diverses republicanes, salvades de forma intel·ligent durant la postguerra i després d’aquestes i d’altres experiències l’exposició es tanca amb una instal·lació singular de l’autor, on Torres explicita el seu discurs a través d’objectes, runa, un fragment molt adient d’una pel·lícula protagonitzada per Buster Keaton, on, en bucle, l’actor es perseguit per un munt de roques que rodolen, i un conjunt de castells de cartes, grans i petits, que ens remeten a l’atzar i a la fragilitat de totes les coses.
La orientació del MNAC, en el marc d’una política cultural intel·ligent i innovadora, ens ha ofert en els darrers anys remarcables exposicions convencionals sobre artistes oblidats o poc coneguts, i les ha alternat amb d’altres propostes originals, obrint el museu a noves experiències. L’exposició, molt ben explicada, es pot visitar de forma individual però, si és possible, són del tot recomanables les visites comentades, molt ben comentades per cert, que segurament ens faran pensar més a fons sobre l’exposició i ens evidenciaran detalls diversos que ens poden passar per alt.
________
Francesc Torres. La capsa entròpica / MNAC (Parc Montjuïc, s/n) / Fins el 14 de gener de 2018 / www.mnac.es
