Viure abans no sigui massa tard

El director turc Ferzan Özpetek va debutar el 2013 en narrativa amb ‘Rosso Istanbul’, que manté l’essència dels seus films
Ferzan ozpetek Rosso Istanbul

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Ferzan Özpetek és un director de cinema i guionista amb una consolidada trajectòria a Itàlia. És nascut a Turquia (1959), però des de molt jove tenia clar que volia dedicar-se al cinema i només amb divuit anys va abandonar Istanbul per instal·lar-se a Roma, fascinat pel cinema que es feia allà. La seva primera pel·lícula, però, no va arribar fins que tenia trenta-vuit anys, quan va estrenar Hamam: El bany turc, amb guió d’ell mateix i del seu col·lega Stefano Tummolini. Des de llavors, ha rodat diverses pel·lícules, entre les quals s’inclouen algunes de coneguda, com La fada ignorant, protagonitzada per Margherita Buy i Stefano Accorsi.

La seva producció, però, no es limita al cinema. L’any 2011 va debutar com a director d’escena fent una versió de l’òpera de Verdi Aida i un parell d’anys després de La Traviata. Home inquiet i apassionat per les històries d’amor, el 2013 va debutar també com a novel·lista amb Rosso Istanbul (Mondadori), posant en marxa una carrera literària que va ser continuada amb Sei la mia vita (Mondadori), publicada el 2015. Qui conegui l’obra d’Özpetek sabrà que és fàcil trobar referències creuades entre les seves pel·lícules i els seus llibres. De fet, algunes de les escenes que llegim a Rosso Istanbul les podem trobar gairebé idèntiques en els seus films, com a Mine vaganti (estrenada a Espanya com a Tengo algo que contaros), on podem veure una escena en què la tieta soltera del protagonista, insatisfeta per naturalesa, té trobades puntuals amb homes que vol amagar cridant «al lladre, al lladre!» per despistar els veïns cada cop que els seus amants surten de casa. Aquesta escena també la trobem a Rosso Istanbul encara que l’argument no té res a veure. Bé, de fet, encara que les històries d’Özpetek són totes diferents, sempre hi ha una mateixa essència, unes reflexions, presents en gairebé tot el que fa.

 


 El protagonista, alter ego del mateix Özpetek, és un director turc, resident a Roma, que decideix tornar a la seva ciutat natal, on es trobarà amb els records i els fantasmes del passat


 

Aquesta essència, plasmada en els conflictes dels personatges, recorden que la vida no és per a sempre, que només en tenim una i que l’hem de viure com nosaltres desitgem. Que és necessari somiar, però més necessari és no deixar escapar aquests somnis. A vegades és l’atzar qui ens avisa, d’altres és un desconegut que es creua pel carrer i en algunes ocasions és la mort que es manifesta a prop. Cada dia hi ha una oportunitat de canviar alguna cosa en la nostra vida i cada dia ens acostem o ens allunyem d’aquest futur que havíem somiat per a nosaltres mateixos. En el cas de Rosso Istanbul, el protagonista, alter ego del mateix Özpetek, és un director turc, resident a Roma, que decideix tornar a la seva ciutat natal, on es trobarà amb els records i els fantasmes del seu passat. Un d’aquests fantasmes es manifesta quan topa amb aquell noi que tant va estimar de jove, però al qual va haver de deixar contra la seva voluntat i, és clar, ja és massa tard per arreglar els errors comesos. La mare del protagonista li diu en un moment donat: «He après que hi ha amors impossibles, amors incomplets, amors que podien haver sigut i no van ser. He après que és millor seguir un camí de foc encara que deixi cicatrius: és millor un incendi que un cor d’hivern.» Aquesta mare també té els seus fantasmes, les seves passions reprimides, encara que sempre es va mostrar una dona forta.

Paral·lelament al viatge existencial d’aquest director, l’autor ens parla d’una parella italiana que arriba a Istanbul per temes de feina. Un fet inesperat fa que ella descobreixi una realitat que no s’esperava, la qual cosa li serveix per reflexionar i, en certa manera, alliberar-se i viure. Encara que amb diferències, la història d’aquesta parella pot recordar a la que Özpetek ens explicava en la seva primera pel·lícula, Hamam: El bany turc. I darrere de totes aquestes aventures vitals, tenim Istanbul, una ciutat retratada amb amor, però també amb nostàlgia. Quan el protagonista hi arriba, descobreix a poc a poc com ha canviat tot en els carrers que el van veure créixer.

Amb tot, Rosso Istanbul –que, de moment, no ha estat traduït ni al català ni al castellà i que el propi Özpetek està adaptant al cinema- resulta una novel·la que enganxa, amb fragments de gran bellesa i amb reflexions que ens fan pensar si nosaltres mateixos estem vivim realment el que volem viure. En una de les pàgines, l’autor ens recorda que els millors paisatges a vegades estan en el nostre interior, no pas en l’exterior. Per tant, val la pena aturar-se de tant en tant i observar-nos. Potser descobrim una bellesa que havíem enterrat o que algú ens l’havia sepultat. Aturar-se per continuar caminant o fer un parell de passes enrere abans de fer-ne una endavant. Mai sabem on trepitjarem demà, assegurem-nos que avui avancem per on ens fa més feliços.

Categories
Ferzan ÖzpetekLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES