Edicions 1984 continua la seva aposta per William Faulkner. La darrera novel·la de l’autor americà que ha publicat en català és La mansió, traduïda per Esther Tallada (en castellà es pot trobar a Debolsillo amb traducció de José Luis López Muñoz). La Mansió (1959) és el tercer volum de la trilogia on Faulkner narra l’ascens i la davallada de la saga dels Snopes iniciada el 1940 amb El llogaret i seguida per La ciutat el 1957. Aquesta traducció de La Mansió posa a disposició dels lectors l’oportunitat de llegir la trilogia completa en català.
La mansió és, en paraules del mateix Faulkner, «l’últim capítol i la recapitulació» de la saga tot i que pot llegir-se perfectament de manera autònoma i aquesta és una de les moltes virtuts de Faulkner com a escriptor. Seguint el concepte de totalitat narrativa, com La comèdia humana de Balzac, cada novel·la amplia el seu univers imaginari però n’és també una peça rodona que l’autor dota d’uns mecanismes de ficció interns que la fan singular. La mansió és la darrera de les novel·les de Faulkner situada a Yoknapatawpha County, Mississippi, el món de ficció inspirat en el Lafayette County, on va viure pràcticament sempre. Qualsevol que hagi llegit una sola de les novel·les que Faulkner ambienta al comtat imaginari de Yoknapatawpha, pot dir que hi ha viscut una temporada. Aquesta darrera entrega de la trilogia té un to crepuscular molt especial que clou no només la saga dels Snopes sinó que és la porta que tanca un dels universos de ficció més potents de la literatura moderna.
La llaga història d’una revenja i molt més
Faulkner reprèn el fil dels fets narrats a El llogaret. La mort de Jack Houston a mans de Mink Snopes es converteix en el punt de partida de La mansió per narrar-los des d’una perspectiva i amb una òptica radicalment diferent. Faulkner narra des de la ment de l’assassí per convertir el lector en testimoni d’excepció de les circumstàncies de la vida desgraciada d’un perdedor nat, del profund ressentiment i la sed de venjança que alimenta contra el seu poderós cosí Flem Snopes durant els llargs trenta-vuit anys a la presó. Mink se sent víctima d’una injustícia que el poder del seu parent ric hauria pogut evitar si hagués mogut els fils de la seva influència per evitar-li la cadena perpètua, i de forma obsessiva la idea d’una revenja implacable esdevé l’únic motor de la seva miserable existència.
La història i les primàries motivacions d’en Mink, el desgraciat de la saga, són només el punt de partida i el fil essencial amb què Faulkner ordeix una complexa trama on prenen relleu les històries creuades de dos protagonistes més: Linda, la filla d’en Flem, i Flem Snopes, el paradigma d’una espècie de depredadors sense escrúpols. Entremig, una espessa teranyina de relats i de personatges col·laterals que li serveixen a Faulkner un conjunt de pretextos per introduir multitud de temes que van des dels personatges i motius arquetípics del món clàssic fins al racisme, la caça de bruixes, la Guerra Civil espanyola, el paper dels intel·lectuals… i a una visió crítica demolidora de la mentida, els abusos i la impunitat dels polítics corruptes i sense escrúpols. L’acció de la injustícia humana esdevé el mirall d’un ordre natural injust, o potser és a l’inrevés. En qualsevol cas, en la relació dels homes amb la terra aquests són sempre vençuts. Ni els poderosos no posseïxen la terra, és la terra que els domina. Crec que aquest és el sentit del final poètic que eleva per damunt de les misèries humanes un cant a l’existència d’alguna mena de justícia natural que res té a veure amb la justícia pervertida que és la tapadora de la impunitat dels poderosos.
L’artifici narratiu
La mansió és també un impressionant artifici narratiu on té una importància estructural i temàtica el número tres. Tercera part d’una trilogia, divisió en tres parts o tres llibres, tres personatges protagonistes (Mink, Linda i Flem Snopes), tres narradors (Gavin Stevens, V.K. Ratliff i Charles Mallison). Faulkner tanca la trilogia amb el tercer llibre, «Flem», que és el mateix títol amb que obria la primera part de la trilogia. «Flem» és també el títol de la primera part d’El llogaret.
En la breu però indispensable introducció a La mansio, Faulkner ens parla d’una crònica, «el desenvolupament de la qual s’ha allargat trenta-quatre anys» i es mostra «convençut que, havent conviscut amb els personatges d’aquesta crònica tant de temps, els coneix més bé ara que no pas llavors.» En efecte, un dels aspectes més remarcables en la novel·la és la construcció i la caracterització dels personatges. Uns personatges que ja són familiars al lector, i que ara sotmet a un gir més enllà. Hi tantes coses suggerents en els personatges faulknerians que només em veig amb cor d’apuntar-ne algunes, conscient de què me’n deixaré moltes. Per exemple, el fons simbòlic i mitològic del personatge d’Eula, una autèntica obsessió per a alguns dels personatges masculins de la novel·la, construïda amb la figura d’Helena de Troia. O bé la sordesa de la seva filla Linda no pot més que ser simbòlica de la incapacitat d’entesa, de la dificultat de comunicació entre homes i dones.
La crítica ha assenyalat les limitacions de penetrar en la psicologia dels personatges femenins com un dels punt febles d’un autor tan dotat per a l’escriptura en tots els aspectes. És molt interessant, també, constatar l’ombra de la impotència, més o menys disfressada, que plana damunt els personatges masculins de Flem Snopes, Gavin Stevens i Charles Mallison. Cap d’ells no té fills, Mallison, el més jove, per una solteria gairebé monacal que imita la de l’oncle advocat; i tant Flem Snopes com Gavin Stevens es casen amb dones que aporten fills al matrimoni, sigui per via extra conjugal o per viduïtat. En aquests dos darrers, oncle i nebot es reprodueix l’esquema d’un desig laberíntic i perpètuament insatisfet envers Eula i Linda, respectivament mare i filla.
Els personatges saben molt més del que diuen, però en l’inici de la trilogia dels Snopes, en El llogaret no sabem què pensen els personatges. En canvi, en La mansió, Faulkner ja avisa el lector: «l’autor sap moltes més coses sobre el cor humà i els seus dilemes al cap d’aquests trenta-quatre anys que no pas quan va començar; i està convençut que, havent conviscut amb els personatges d’aquesta crònica tant de temps, els coneix més bé ara que no pas llavors». Segurament per aquesta maduresa humana i narrativa, tenim ara accés als pensaments dels personatges, encara que és sempre el narrador omniscient qui hi sap tot i fa evident tot el que els personatges ignoren… Ignoren o ho fan veure, perquè potser saben molt més del que diuen i callen.
Com en La ciutat, la segona part de la trilogia, «Faulkner mostra la història des d’angles diversos i punts de vista diferents, sovint recuperant material literari propi, fet que li permet revisar i alhora renovar constantment fets, personatges, llocs i objectes, i crear així uns efectes hipnòtics, extravagants, impactants. Convida els lectors a implicar-se en allò que llegeixen, a experimentar-ho amb intensitat. La substància que lliga la trilogia dels Snopes és, sobretot, aquest costum de retornar a històries ja contades i recuperar-les amb una mirada nova. Perquè, si bé el temps avança i la realitat canvia visiblement, el passat persisteix i es troba sempre modificat pels records i els mites, per les conjectures i la curiositat insaciable dels personatges centrals, que al seu torn fan avançar la narració de la història.»
De tot plegat, en resulta una extraordinària riquesa de mirades és sempre estilísticament riquesa de punts de vista narratius. Faulkner combina l’estil indirecte lliure amb un narrador omniscient, gairebé un demiürg que ordena la caòtica matèria narrativa. Caòtica en aparença perquè no pot ser d’altra manera aquella literatura que aspira a ser viva: «a l’autor li agrada creure que l’obra que ha teixit al llarg de tota la vida forma part d’una literatura viva». L’estil és tan protagonista de les novel·les de Faulkner com els personatges, o potser més encara. L’escriptura faulkneriana és una autèntica torrentada verbal on l’experimentació amb les possibilitats de la paraula portada als seus límits, arrossega el irresistiblement el lector. L’ús de la temporalitat en la novel·la en forma de meandres de temps és espectacular.
Finalment, voldria destacar aquelles pàgines on el lector trobarà una demolidora crítica a les estructures socioeconòmiques i de classe, al racisme, a la política i als mecanismes de corrupció que la sustenten. Que siguin els oportuns mots de l’autor el que posin el punt final: «Va guanyar la cursa per aquell marge escàs de vots que li van venir sobretot de Jefferson mateix: pobres innocents instruïts liberals -mestres d’escola, joves professionals, dones- que creien que l’honradesa i la correcció i la llibertat personal s’imposarien només perquè ells eren persones correctes i honrades»…
