Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Adossats és la darrera obra de teatre escrita per Ramon Madaula que arriba als escenaris. En aquesta ocasió l’autor posa més personatges en escena, una família de classe mitjana tirant a benestant que es troba el dia de Sant Jordi, per dinar en una d’aquestes casetes adossades del present. Tres dels personatges, tres generacions, es diuen Jordi. Al llarg del dia anirem coneixent aspectes de la vida d’aquesta família tan propera, a la qual passen coses normals. L’autor explica, al programa de mà, que va voler incidir en aquesta aparent normalitat de la majoria de la gent i defugir adulteris, incestos, maltractaments, addiccions… I és que, efectivament, de tot això, en el cinema, en el teatre i en la literatura, potser n’hem patit un empatx.
Madaula frega la tragicomèdia costumista, de la qual, en la nostra cultura en tenim una llarga tradició. Tot sembla senzill, gairebé innocent, però no ho és gens, car al capdavall un dels temes centrals de l’obra és la solitud. Aquesta incomunicació absurda que incideix en els personatges de forma contundent i els aïlla en el seu món personal. També hi plana, per damunt de tothom, el pas del temps, inevitable i corruptor. Però l’obra està escrita en clau de comèdia i es beneficia d’un humor intel·ligent i brillant, molt d’agrair. Passen coses, algunes de greus, però tot i l’egoisme personal, les enveges o els individualismes, en el moment en què tot es complica sura l’estimació entre la gent i aquest valor impagable d’ajuda mútua que té el nucli familiar en moltes ocasions.
L’obra es beneficia d’un grup d’actors excel·lents: el mateix Madaula, fent d’artista tancat en el seu món eteri i sovint incomprensible per a la resta; Rosa Renom, sempre eficaç, que tant ens pot fer riure com plorar, en els escenaris i que aquí interpreta una dona incompresa però capaç, encara, d’entusiasmar-se amb coses petites, com ara l’arribada d’una oreneta, sense que els seus entusiasmes trobin cap ressò en els qui l’envolten; Carles Canut és l’avi malalt, que ja no té autonomia física, enyora el passat i s’adona de què es troba en la recta final de la vida; Marieta Sánchez ens acosta a un tipus de personatge que cada vegada ens resulta més imprescindible, la cuidadora forastera, que tot ho contempla des d’una perspectiva molt diferent; Guillem Balart, el jove de la família, té un paper més breu tot i que significatiu; Jordi Bosch, que porta en gran part el pes de l’obra, extraordinari en el paper d’aquest home frustrat a causa de les ambicions professionals que no ha realitzat, víctima de la injustícia d’un sistema on les recomanacions i els interessos polítics van per davant de la vàlua i dels mèrits de cadascú, envejós i amb reaccions imprevisibles. L’obra no és ben bé coral ja que aquest personatge fa de pal de paller del conjunt, cosa que li dóna més possibilitats de lluïment.
Adossats, en una hora i mitja molt ben aprofitada i suficient, ens parla de nosaltres mateixos, dels nostres temps i les nostres dèries i fa una crítica aparentment amable sobre tot plegat, sense excessives pretensions literàries ni etèries. Des d’aquestes cases adossades que representen, en teoria, una millora qualitativa en el nostre estatus, s’acaba per enyorar el pis senzill de sempre, sense jardinet, gos, mosques o floretes. Tot i que, al capdavall, el problema no el té l’habitatge sinó la gent.
Madaula ja va demostrar la seva grapa per observar i descriure la condició humana a Ignots, i sobretot, a L’electe. Alguns sectors de públic no van acabar entendre la crítica que Ignots feia del masclisme resistent i s’ho van prendre ben bé a l’inrevés, però això potser resulta inevitable en els temps que corren. L’electe és una petita joia de l’humor, una crítica eficaç i divertidíssima sobre el món de la política. Adossats potser no assoleix la volada còmica de L’electe però té moments molt brillants i ens posa al davant un mirall una mica estrafet, però potser no tant, per tal que ens encarem amb aspectes de la nostra vida que de tant coneguts ens passen desapercebuts. El més evident, el d’aquesta incomunicació quotidiana a la qual no donem massa importància perquè no ens prenem el temps ni l’espai per a meditar-hi una mica a fons. L’autor es consolida, amb aquesta obra, com un gran observador de l’espècie humana a nivell proper, sense precisar de recursos truculents ni de grans tragèdies sinó, tan sols, acostant-se amb ironia a una realitat casolana i mediocre, no exempta de grandesa.
___________
Adossats / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Ramon Madaula / Direcció de Jordi Casanovas / Fins l’11 de gener de 2018 / 1 hora i 30 minuts / De 14 a 23 euros / www.teatreromea.com
