Vides fredes i desolades

'Desolacions: Caribou Island', de David Vann, retrata la crisi existencial que envolta els éssers humans i les relacions de parella
caribou island desolacions david vann def

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Hi ha llibres que et deixen empremta, aquells que recordes i recomanes sovint perquè et van sacsejar d’alguna manera. En el meu cas, un d’aquests llibres va ser Sukkwan Island (Empúries/Alfabia), de l’estatunidenc David Vann. La novel·la va ser un èxit a Catalunya i fins i tot es va endur el Premi Llibreter d’aquell any 2011. Relatava la història d’un pare i un fill que viatjaven a una illa solitària per tal de passar una temporada junts i poder així recuperar la seva relació. Però aquella experiència es tornava ràpidament molt angoixant i les coses acabaven torçant-se dramàticament. En aquesta novel·la hi havia, d’alguna manera, la història del propi Vann amb el seu pare, que es va suïcidar quan l’autor era un adolescent. Després d’aquella intensa lectura, però, no vaig tornar a llegir cap obra seva fins L’aquari (Edicions del Periscopi/Literatura Random House). En aquest cas, Vann relata també la difícil relació entre una mare i una filla, que formen una família marcada pels traumes d’infància de la mare, que els fa pagar a la seva filla. I com que va resultar que aquesta segona lectura em va copsar gairebé tant com la primera, vaig decidir recuperar el temps perdut i llegir alguna de les altres obres que s’han publicat en castellà o català.

Vaig decidir agafar en castellà Caribou Island (Literatura Random House, amb traducció de Luis Murillo), segurament per la similitud del títol amb aquella Sukkwan Island, encara que no tenen gaire cosa en comú, més enllà de l’estil inconfusible de David Vann i certes coincidències argumentals. En català el va publicar Empúries amb el títol de Desolacions i traducció de Francesc Rovira. Com era d’esperar, també en aquesta novel·la hi ha drama i conflictes familiars, encara que l’eix central no és tant la relació entre pares i fills, tot i que aquest és un tema molt present en la novel·la, com d’altres que Vann ja va tocar amb anterioritat. Una de les coincidències que esmentava és que la parella protagonista de Caribou Island, un matrimoni d’edat avançada, Irene i Gary, decideix anar a un racó inhòspit d’Alaska, que podria servir per arreglar la seva relació o acabar de liquidar-la. La dona, malalta, pensa que el seu marit s’ha entestat a portar-la a aquell indret solitari per deixar-la, quan el cert és que l’home vol complir l’antic somni de construir una cabana i passar allà una temporada.

Les coses no li van millor a la filla de la parella, Rhoda, que veu que la seva relació tampoc acaba de rutllar. El seu xicot aprofita les seves absències per ser-li infidel amb una noia més jove, la qual acabarà per posar en un compromís a l’home. La Rhoda té un germà, però aquest va molt a la seva, i pràcticament no pot comptar amb ell per donar un cop de mà amb els seus pares. La novel·la és un seguit de drames humans, insatisfaccions, desolació, enganys propis i aliens, tot envoltat pel fred hivern d’Alaska. De fet, David Vann ja ens avisa des del principi que les coses no pintaran bé, ja que la primera escena que ens trobem és el suïcidi de la mare de la Irene, un record d’infància que aquesta evoca, quan se la va trobar penjada d’una biga. David Vann acostuma a mostrar-se dur amb els seus personatges i aquest cas no serà menys, ja que pràcticament tots ells viuen tancats en una vida que no desitgen.

Ara bé, he de dir que, a diferència de Sukkwan Island i L’aquari, aquesta novel·la no m’ha semblat tan ben resolta. La relació entre la Rhoda i el seu xicot acaba sent una mica inversemblant, especialment quan entra en joc l’amant d’ell. També acaba sent una mica forçat el camí que pren la relació de la Irene i el Gary, ja que l’autor ens aboca a un desenllaç que no m’acaba d’encaixar amb la personalitat d’aquests personatges (no entro en detalls, per estalviar-me els spoilers). És cert que la novel·la es llegeix bé, que aquest ambient fred i inhòspit ajuda a generar cert magnetisme, però quan ja t’has acostumat a això, es comença a trobar a faltar que la història sigui més sòlida i les accions dels personatges més versemblants. Crec que si el lector s’apropa per primera vegada a Vann amb Desolacions/Caribou Island, és possible que no quedi enamorat de la narrativa de l’autor nord-americà com sí quedaria amb Sukkwan Island o L’aquari. Però crec que qui ja estigui rodat en la seva obra ha de llegir aquesta novel·la, perquè sens dubte ens apropa a la complexitat humana que intenta retratar sempre David Vann.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES