Feia temps que tenia curiositat per llegir alguna cosa de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu, però sempre ho deixava en la meva llista de pendents. Ara bé, com que la darrera novel·la publicada en català i castellà, Solenoide (Edicions del Periscopi/Impedimenta), ha esdevingut un èxit de crítica tan rotund, he pensat que ja tocava posar fil a l’agulla. És clar que com que Solenoide és un volum gairebé monumental i donat que aquesta novel·la es considera la seva obra més madura i ambiciosa, he preferit començar amb un text més senzill, per tal de familiaritzar-me amb la seva prosa. És per això que m’apropo a Cărtărescu amb El Ruletista, un relat breu traduït al castellà per Marian Ochoa de Eribe que en realitat forma part d’un altre llibre de relats més ampli, Nostalgia, però que l’editorial Impedimenta va decidir publicar també de manera independent.
El relat se’ns presenta com un exercici literari alhora que una reflexió sobre la immortalitat. Tenim dos protagonistes: per una banda, l’autor del relat, un home gran que veu que ja li queda poc de vida i que parla directament a la mort, tot expressant el seu desig de passar a l’eternitat a través del que escriu; per l’altra, tenim el personatge principal de la història que narra aquest escriptor, un vell amic d’infància que amb el temps va esdevenir un jugador de ruleta russa afortunat, l’únic capaç de sobreviure a ronda rere ronda, fins i tot amb més d’una bala a la pistola, la qual cosa va fer que se’n parles d’ell a tot arreu i fos un home conegut i d’èxit. L’escriptor no s’explica com un nen que semblava condemnat a no ser ningú en la vida va acabar per ser qui era, i és per això que l’anava a veure en els seus jocs macabres, sempre amb la por de què la bala finalment perforés el seu cap, un pànic que patia el propi ruletista. Cada cop que sobrevivia a una ronda, queia rendit com a conseqüència de tanta tensió. Però, si tan malament ho passava, per què continuava jugant-se la vida? L’autor tindrà una teoria.
Habitualment es parla d’onirisme quan es comenta alguna obra de Cărtărescu, perquè sovint hi apareixen somnis estranys, elements que podrien ser considerats fantàstics, distorsions de la realitat, situacions tèrboles on els personatges es comporten de maneres inquietants. De vegades els relats queden trencats com si es tractessin de malsons dels quals el lector desperta. Diu Marian Ochoa al pròleg que “el somni no és una fugida de la realitat, sinó una part de la realitat trenada de manera inseparable amb tota la resta.” A vegades, fins i tot Cărtărescu es justifica quan ha de parlar de somnis. Això s’entén perfectament quan veiem que darrere d’aquests textos onírics hi ha sempre temes capitals en l’ésser humà, com l’amor, la desesperança, la frustració, la soledat o la mort. I tot plegat l’autor ho vehicula amb una prosa carregada de referències, amb un estil dens, però no pas pesat. És fàcil deixar-se seduir per la seva narrativa, que et porta d’un tema a un altre, d’una situació concreta a una de molt diferent. El Ruletista, que durant un temps va estar censurat pel Partit Comunista de Romania per ser considerat un text massa violent, és una bona manera de fer un aperitiu de l’obra de Cărtărescu, encara que recomano millor fer-se amb un exemplar de Nostalgia, ja que si al lector li agrada, té l’oportunitat de seguir llegint els altres relats.
