Antoni Garcés. Barcelona
Gaetano Donizetti va escriure Poliuto, amb llibret de Salvatore Cammarano sobre la tragèdia Polyeucte de Corneille, per al Teatro San Carlo de Nàpols, però no va poder estrenar-se a causa de la censura, que la va prohibir per considerar inapropiat la representació de la vida d’un màrtir cristià sobre un escenari. Quan Donizetti va anar a París va escriure una versió en francès, més llarga i adaptant-se als gustos del públic parisenc. El llibret el va adaptar Eugène Scribe, el llibretista més famós de París del moment i es van incorporar escenes noves, una gran obertura i un ballet. D’aquesta versió francesa, anomenada Les Martyrs i estrenada l’any 1840, se’n va fer una traducció a l’italià (I martiri) que és la que es va representar al Liceu des de la seva estrena al 1849 fins l’any 1861. La versió original de Poliuto no es va poder representar fins l’any 1848 i no es va adaptar al Liceu fins al 1861; tot i això el Poliuto que s’interpreta sempre és una barreja de la partitura original amb alguns elements de la versió francesa com l’obertura amb el conegut cor fora d’escena “O nume pietoso”.
L’argument de l’obra gira al voltant de la conversió al cristianisme de Poliuto, en una Armènia dominada per l’imperi Romà on els cristians són sentenciats a mort. Aquest fons religiós xoca amb un triangle amorós en què el procònsol romà Severo està enamorat de Paolina, l’esposa de Poliuto. Paolina resta fidel al seu espòs i quan aquest es declara públicament cristià i és sentenciat a mort l’acompanya a l’arena per morir junts com a màrtirs.
El Liceu ha programat dues representacions en versió de concert els dies 10 i 13 de gener amb un repartiment amb cantants de primeríssim nivell. Gregory Kunde, al que ja vam poder veure fer front a l’Otello de Rossini (també en versió de concert) canta el rol de Poliuto. Kunde, tot i els signes inevitables del temps és un grandíssim cantant amb una veu imponent i una tècnica impecable. El tenor nord-americà té una presència escènica espectacular i el públic cau rendit als seus aguts imponents i al seu cant impetuós gens acord amb els seus seixanta tres anys.
Sondra Radvanovsky és Paolina, l’esposa de Poliuto. La soprano de Chicago està en un moment esplèndid de la seva carrera i la seva veu està en perfecta forma. La seva sensibilitat a l’hora de cantar la situa com una de les sopranos del moment. Els aguts clars i potents, els pianíssims, la intensitat a la interpretació fan de la seva Paolina una nova referència en aquest rol.
Gabriele Viviani canta en substitució de Luca Salsi, que fa poc va comunicar que no cantaria en aquest Poliuto. Viviani és un Severo correcte i canta el paper amb molt entusiasme però no està a l’alçada dels dos protagonistes. Alejandro del Cerro debuta al Gran Teatre del Liceu cantant el paper de Nearco, un amic de Poliuto. El tenor càntabre fa una bona interpretació del paper secundari mentre que a Rubén Amoretti, que canta el paper de Callistene li falta volum, ja que sovint queda tapat per l’orquestra. Correctes Josep Fadó, Sun Min Kang i Miquel Rosales en papers secundaris molt breus.
Aquest Poliuto que a priori es podria veure com un gran èxit assegurat, deixa un regust amarg a la boca, o més aviat un bon mal de cap al sortir del teatre, per culpa d’una interpretació nefasta dels cossos estables del teatre, especialment de l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu, que ha tingut una nit per a l’oblit. La falta d’assajos és evident per a aquest Poliuto posat amb calçador entre les funcions de l’Elisir d’Amore que es poden veure aquests dies al Liceu, però això no és excusa per al públic que paga la seva entrada. La qualitat de l’orquestra és mínima o directament inexistent; errades, distraccions, entrades abans o després de temps o moments de caos total al final del segon acte en el que el so s’aproximava més a Ligeti que a Donizetti. Ja només entrar al teatre abans de la funció i escoltar a una violinista assajant fragments de l’obertura disparava totes les alarmes. El so general era vulgar i la direcció de Daniele Callegari, de gran velocitat i excessivament sorollosa, no ha ajudat a tapar els desajustos. Difícilment això es pugui millorar per a la funció del dia 13 i és una llàstima que amb aquest repartiment en una òpera difícil de veure representada als teatres, els cossos suposadament estables que han de garantir una base per als cantants fallin d’aquesta manera.
Correcta la interpretació del cor a càrrec de Conxita García que fa miracles amb un equip que necessita veus noves. Feia 42 anys que Poliuto no es representava al Liceu i les grans esperances dipositades en aquestes representacions no es veuen satisfetes. La gestió d’aquestes dues funcions fa creure que no es pren seriosament la música de Donizetti, ni als cantants de primer nivell que s’ha contractat i encara menys al públic.
_________
Poliuto / Gaetano Donizetti / Versió concert / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Daniele Callegari / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Gregory Kunde, Sondra Radvanovsky, Gabriele Viviani, Josep Fadó, Ruben Amoretti i Alejandro del Cerro / 10 de gener de 2018
