Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Després d’haver llegit la biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat, Com una pàtria (Edicions 62), llibre força comentat després de la seva publicació, tenia pendent la lectura del primer i únic volum de les memòries del biografiat, De l’esperança a la desfeta (labutxaca), que es mou entre l’any 1920 i el final de la Guerra Civil. Malauradament, Josep Benet va morir abans de la publicació del llibre i no va ser a temps de continuar aquest fresc, íntim i personal, sobre la seva vida i el context difícil en el qual es va desenvolupar la seva tasca social i política des de molt aviat.
Els llibres de memòries s’han de completar sempre amb d’altres documents. Tots som humans i ens arreglem els records a la nostra manera, per més sincers que ens vulguem mostrar. Benet va ser un personatge complex, el llibre d’Amat, tot i que amb prudència i respecte, ens mostra les seves llums i ombres i cal que sigui així, car els mites polítics esdevenen caricatures quan es defuig la critica històrica.
Una de les motivacions que esmenta Benet per escriure aquestes memòries és el tractament que en aquell moment, a principis del nou segle, es començava a donar a això que s’ha dit memòria històrica i que, ja d’entrada, va bandejar estudis seriosos com els que havia fet el mateix Benet per anar conformant una mena de rondalla sense matisos, amb molts punts febles. Benet va ser un home creient, amb una joventut lligada a moviments catòlics, escolà montserratí però també republicà. Aquests valors, que no va amagar, van estar a punt de costar-li la vida en més d’una ocasió, tot i que va anar a combatre amb l’exèrcit republicà així que van mobilitzar la seva quinta, la del biberó.
Després de la Guerra Civil la trajectòria de Benet és ben coneguda, una lluita constant en defensa de la llibertat de Catalunya, de la seva llengua i cultura, i de la democràcia en general. Advocat arriscat de gent com Comorera i d’altres presos polítics, autor de llibres imprescindibles però sovint oblidats o poc coneguts sobre personatges catalanistes i demòcrates, i sobre la constant persecució, a diferents nivells i des de diferents tendències polítiques, de la llengua catalana.
No és estrany que en el llibre es manifesti el seu rebuig de molts aspectes de la trajectòria del president Tarradellas, però Benet no es limita a opinar sinó que corrobora el que diu amb documents i dades contrastades. La relació amb Pujol sabem que també va ser difícil, tot i que al capdavall va admetre l’oferta, generosa, però també oportunista, d’aquest polític, en acceptar la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Benet sembla que tenia el somni d’esdevenir president de la Generalitat, que aquest lloc l’assolissin persones èticament més controvertides, com Tarradellas o Pujol, devia representar per a ell un gran desengany, però, malauradament, en la vida i en la política la justícia no sempre triomfa, més aviat el contrari.
Benet rememora en el llibre la seva infantesa i la seva joventut, a Cervera i a Sant Andreu de Palomar. El context familiar va ser complicat, amb una absència del pare i un allunyament intermitent de la mare i la germana. Un seu germanet, escolà de Montserrat com ell mateix, va morir allà, de forma relativament sobtada. Tot i que Benet no carrega en cap moment les tintes sobre la seva situació personal i afectiva no poden deixar de copsar la seva solitud. Per molt bons records que sembla tenir de Montserrat no deixava de ser un internat de l’època i es troba a faltar en aquesta evocació dels anys joves una mica d’alegria vital lligada a l’adolescència, a la joventut, alguna entremaliadura i alguna trapelleria així com més referències a amistats profundes, d’aquestes tan habituals en els anys de maduració.
L’esclat de la Guerra Civil comportarà la persecució indiscriminada de la gent relacionada amb l’església catòlica i, en aquest tema, el llibre resulta imprescindible ja que aquells fets i aquelles crueltats indiscriminades incomoden encara avui. Quan és persegueix a un col·lectiu, sense fer distincions, es cau, d’alguna manera, en un intent de genocidi i, en aquest cas, el genocidi religiós té un fort component cultural. És clar que molts sectors socials que aleshores Benet no coneixia es movien entre la misèria i el ressentiment. Benet trigaria, com d’altres sectors del catalanisme, en entendre de forma generosa el valor humà i cultural de la immigració i en respectar-la a fons. Cal intentar comprendre aquest lerrouxisme resistent, que ressorgeix de tant en tant, i analitzar-ne les causes, més enllà de caure en la caricatura o el menyspreu.
També incomoda, encara avui, constatar que el rebuig pel catalanisme o la identificació del català amb la burgesia, de forma indiscriminada, ve de molts espais polítics i de moltes tendències, des de l’extrema dreta a l’esquerra. Benet demostra com persones perseguides i que van ser assassinades o van haver de fugir eren contràries al cop d’estat franquista i això es pot comprovar en documents diversos. El capteniment del govern de l’estat quan, amb Negrín, van senyorejar Catalunya, resulta inquietant i Benet incideix en un tema que encara inquieta, a través de documents, anècdotes i escrits de diferents personatges d’un bàndol i l’altre que coincidien en la condemna de les aspiracions catalanistes més elementals.
La història és complexa, com ho són les persones, encara més en èpoques difícils i violentes. Benet no va tenir fills, potser això va contribuir a fer possible una més gran dedicació al país i a la política però crec que també va contribuir a que nos fos capaç, en ocasions, de contemplar determinats aspectes de la realitat amb una comprensió més generosa. Tot i que això és una apreciació absolutament subjectiva.
En tot cas ens trobem davant d’un personatge importantíssim en la nostra història, admirable en molts aspectes, criticat en moltes ocasions i per totes bandes. El seu acostament al PSUC, per exemple, o l’acceptació del càrrec ofert per Pujol, són decisions que es poden entendre en el context del moment però que no són senzilles d’acceptar quan ell mateix és tan exigent amb molts dels seus contemporanis. No sabem què hauria estat de Catalunya amb Josep Benet com a president, probablement hauríem guanyat en coherència i en volada política però no sempre els grans personatges funcionen quan cal bregar amb la realitat.
Les narracions sobre el front, durant els pocs mesos en què Benet hi va ser, són també molt interessants. Va tenir la sort, ja que en aquell moment allò era una sort, de què el ferissin aviat, per cert, a causa d’una errada d’un d’aquells comandaments poc preparats que sovintejaven a l’exèrcit combatent. Ferit pel foc amic, vaja, com sol passar tantes vegades, a nivell real i metafòric. Hi ha algunes anècdotes viscudes per Benet de les quals algú amb un sentit de l’humor més ampli i divers hauria tret més suc tot i que, malgrat la seriositat de l’autor, no podem evitar somriure tot i la tragèdia que ens explica. La valentia i el coratge de Benet són innegables, llàstima que comences aquesta narració de la seva pròpia vida i de les seves experiències personals una mica tard. Com en el cas de les Memòries de Josep Maria de Sagarra ens quedem amb ganes de continuar llegint i aprenent.
Aquest llibre és imprescindible per desmuntar tòpics encara vigents sobre la Guerra Civil, o la Catalunya d’abans de la tragèdia, aquell oasi català tantes vegades esmentat i que en tants moments ha deixat de ser un oasi per esdevenir un desert o una selva perillosa. Potser Benet, home del seu temps, ens manifesta amb excés les seves dèries i intenta justificar-se, cosa habitual en els llibres memorialistes. I en ocasions ens pot resultar reiteratiu i una mica feixuc. Però aquestes mateixes limitacions ens el fan important, humà, imprescindible.
