Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Gràcies a l’editorial asturiana Satori, especialitzada en cultura japonesa, es poden trobar a les llibreries diverses obres d’autors no gaire coneguts de Japó com Izumi Kyoka (1873-1939), llavors un dels màxims exponent de la literatura fantàstica del seu país. A Laberinto de hierba tenim dos personatges centrals. Un d’ells és un monjo que va en peregrinació, encara que no sembla tenir un rumb fix. L’altre, el més important, és un jove estudiant, Akira, que porta temps caminant en solitari a la recerca d’una cançó. Es tracta de la cançó que acompanya un antic joc de pilota i que la seva mare li contava quan ell era petit. Per desgràcia per a Akira, la seva mare, a qui tan unit estava, va morir, i aquesta cançó sembla ser l’única manera de mantenir-la més o menys viva. És clar que amb els anys, aquesta cançoneta ha anat perdent-se, i ara el jove estudiant necessita seguir qualsevol pista que el porti a tornar-la a escoltar.
El relat, però, s’obre amb el monjo, Kojiro, que arriba a una petita parada on una anciana ofereix tes i pastissos. Allà fa una pausa, i conversa amb la dona, qui li explica la desgràcia en la que va caure un altre home, fruit dels seus actes irresponsables. A través d’aquesta història Kyoka ens va introduint en un món fantàstic i tenebrós que esclatarà més tard, quan el monjo arribi a una mansió pràcticament abandonada on està passant uns dies l’estudiant. Aquesta història, de fet, té una història al darrere. Un relat d’infortunis i malediccions, de morts i desgràcies. Tant és així, que els habitants de la zona no s’hi atreveixen gaire a trepitjar-la. L’estudiant i el monjo, però, s’hi queden perquè, al cap i a la fi, no és mal lloc per descansar. Però quan Kojiro arriba, Akira li explica les situacions estranyes i sobrenaturals que ha viscut en aquella mansió.
Aquest Akira és un alter ego del propi Kyoka. L’autor va perdre la seva mare quan tenia només deu anys, un fet que el va marcar molt, no només en la seva personalitat sinó també en la seva obra. No és casual, doncs, que el protagonista d’aquest relat dediqui tot el seu esforç a connectar a través d’una cançó d’infància amb la seva mare morta. En el pròleg del traductor d’aquesta novel·la, Iván Díaz Sancho, se’ns dius que “l’amor per la mare, acompanyat amb freqüència per la seva divinització, és un tema constant en l’obra de Kyoka” i que aquest Laberinto de hierba és “un autèntic altar literari a la mare difunta.” Així, doncs, podem entendre aquest laberint de tenebres en el que camina Akira, habitat per criatures d’aquest i d’altres mons.
Val la pena remarcar la dificultat de traduir Kyoka. Díaz Sancho es lamenta en el pròleg de què el preciosisme de la prosa de l’autor és difícilment expressable en castellà. Vaja, que traduir Laberinto de hierba no ha estat feina fàcil. Ara bé, crec que el lector d’aquesta edició pot percebre la bona traça de Kyoka a l’hora de descriure els diversos passatges de la novel·la. Cal entendre, però, que aquesta no és la típica novel·la japonesa d’estil més o menys realista que trobem a Soseki, Tanizaki o Mishima. Estem davant d’una novel·la fantàstica amb aires gòtics escrita el 1908. Tots, en essència, parlen de la necessitat d’alliberar-se dels laberints de l’ànima humana, però entre Kyoka i el seus col·legues hi ha moltes diferències (per exemple, el Japó de Kyoka té moltes més arrels en el Japó rural, tradicional i ancestral). Diria, per acabar, que el lector ha d’estar prou predisposat a llegir aquesta narració, i ha de saber on entra, perquè en cas contrari pot despistar-se i, fins i tot, avorrir-se.
