Veus de la ‘qüestió catalana’

A 'Greuges i desgreuges', Joan Safont recull diversos articles de personalitats del segle XX sobre el difícil encaix de Catalunya i Espanya
greuges i desgreuges joan safont

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz


Últimament enllaço llibres, i mentre llegia l’Adrià Pujol i Els barcelonins (L’Avenç), veia el reflex d’una persona com en Joan Safont; es més, puc creure que en Pujol pensés en Safont en descriure el prototip, quan parla d’aquell home culte que visita l’Ateneu Barcelonès, hi diu. Així, vaig encetar Greuges i desgreuges (Ara Llibres) amb la sorpresa i l’alegria de trobar-me un valencià, en Joan Fuster, a la portada. Amb ell, Miguel d’Unamuno, l’autor d’uns dels articles que més he gaudit amb la publicació de “Contra los bárbaros” que tracta la visió d’aquell espanyol crític que, sigui per sentit comú o per solidaritat, es posa en la pell d’aquells monolingües que saben que els bilingües no ho fem per molestar ningú, sinó que tenim la sort de tenir una llengua pròpia.

A Greuges i desgreuges trobem la visió del que anomenen “problema catalán” (per als qui pensen que és un problema) i com es veu des de les dues perspectives: l’espanyolitat i el catalanisme. Mitjançant les comparacions Safont crea un ventall d’opinions que et fan reflexionar on érem, on som i cap a on anem. Per desgràcia —per a mi— alguns dels articles tenen tal nivell de vigència que et fan dubtar si tot allò que creiem aconseguir, ho aconseguim realment. És clar que hi veiem evolucions, sobretot en la part catalanista i en com aquest sentiment, amb el pas del temps, ha metamorfosat fins a uns límits inaudits: «Certament, jo no sóc dubtós en quant a catalanisme; però (i em dol dir-ho) en aqueixa resultat general, que podríem dir-ne son perfum, i que es respira sobre les pàgines de sos escriptors i sura en l’eco de sos discursos i se desprèn de l’obra de ses institucions i de sos cabdills, s’hi sent una sola emanació: el catalanisme té l’ànima exclusivament burgesa, catòlica i conservativa» (Gabriel Alomar, 1904)

Per sort, a parer meu, dintre del nostre moviment catalanista hi ha hagut una obertura de ments i de sentiments que abasta des del burgès fins al pagès, passant per moltes sensibilitats i ideologies enllaçades per quatre barres. Al llibre veiem tots els fets historicopolític-culturals des de l’inici del catalanisme fins a 2010, amb un recull que em sembla la delícia de l’obra. La selecció d’en Safont està feta amb la subtilesa de qui ho fa amb un somriure i la confiança justa per no excedir d’una banda o d’una altra, fet molt destacable que no vull passar desapercebut. La diversitat del moment compensa amb l’amalgama de noms, des d’Alejandro Lerroux i la seva visió centralitzada en el fantasma del catalanisme basat en l’odi a Espanya, passant pels “Països Catalans” de Fuster, Maragall, Anselmo Carretero fins al President Pujol. Des de l’anticatalanisme espanyolista que execra tot allò que no contingui la lletra -ñ fins a l’emoció i il·lusió d’un projecte cultural (i qui sap, polític) on qualsevol catalanoparlant tingui lloc. Llegim: «De fet, no té gens d’importància que els presidents preautonòmics del Principat, del País Valencià i de les Illes siguin contraris a un projecte qualsevol de Països Catalans. Són personatges circumstancials. La voluntat popular, per contra, sí que hi compta: ha de comptar-hi, en una “democràcia”».

Només hi ha un mínim comentari extern respecte el llibre, i és que, tal com estan les coses, m’hagués encisat allargar una mica més el llibre i que aquest recull articulista no acabés en un 2010 que queda molt llunyà de la situació actual. Seria precís —i preciós— que aquest llibre continués, almenys des de la banda catalanista, ja que crec que el discurs espanyolista lerrouxista de “a la Rambla no es podia parlar castellà” no ha canviat gaire. En canvi, des del catalanisme hi ha hagut una evolució que podia posar punt final (al llibre, no pas al catalanisme polític-cultural) amb qualsevol carta dels nostres presos polítics, d’en Cuixart, per exemple.

Categories
HistòriaLLIBRESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES