Amor, pèrdua i natura

‘Els setze arbres del Somme’, del noruec Lars Mytting, és una historia d’intrigues, amor i desamor al llarg de tres generacions
Els setze arbres del Somme

Salvador Rich. Barcelona


Fa cosa d’un parell d’anys em van arribar veus d’un llibre que parlava de fusta. Només de fusta. I clar, em va cridar l’atenció. Un home, allà dalt de tot d’Europa, que ho deixa tot i se’n va a una cabana al bosc. I no un bosc qualsevol; un d’aquells on pots passar dies sense creuar-te ningú. Un bosc dels que comencen i no s’acaben. Dels que hi ha a Noruega. I què s’hi pot fer allà? Doncs escriure a mà i tallar llenya per escalfar-se. El cas és que m’intrigava saber quina mena de llibre podia sortir de tot allò, i el resultat va ser força positiu. De fet, El llibre de la fusta de Lars Mytting ha esdevingut una mena de bíblia del que s’anomena slow life, la vida tranquil·la podríem traduir. I com que resulta que el senyor Mitting ja era abans d’escriure’l un autor amb cert renom al seu país, automàticament em van entrar ganes de llegir alguna cosa seva en el camp de la ficció.

Així que quan arriba Els setze arbres del Somme (Amsterdam en català amb traducció d’Alexandra Pujol Sklønhaug i Alfaguara en castellà amb traducció de Cristina Gómez Baggethun) el reservo a la meva llibreria de capçalera, i li explico tota aquesta historia al Sergi, el llibreter i marxo cap a casa amb el llibre sota el braç disposat a començar-lo aquell mateix vespre. D’entrada, altra cop arbres, fusta… concretament una partida d’arbres (setze) és l’eix al voltant del qual es desenvolupa una historia d’intrigues, d’amor, de desamor que va i ve endavant i endarrere al llarg de tres generacions.

Edvard, un jove granger noruec s’ha criat amb els seus avis perquè els pares van morir quan ell era petit. Van morir a França, d’on era la mare, concretament a l’indret on –durant la Primera Guerra Mundial- va tenir lloc la famosa i sagnant batall del Somme. Unes bombes de gas allà abandonades de la batalla van esclatar al seu pas i els van intoxicar fins a matar-los. Anys després, quan Edvard ja és tot un homenot, en morir l’avi troba indicis de quà no li han explicat tota la veritat i comença a desembolicar la troca. La novel·la té un cert regust a antic… a aquelles nissagues que feien voltar els personatges d’aquí a allà, on els amors eren profundament desesperats… i impossibles, i els secrets es mantenien com a tals fins a gairebé la darrera pàgina. Però això no és cap retret, al contrari.

Gairebé podríem dir que és una novel·la de tall clàssic, però alhora, ben actual i sorprenentment poètica. Hi ha frases i imatges enlluernadores, tant que quan l’acabes, fa molta mandra passar al següent llibre perquè saps a priori que no serà… que no podrà ser ni de bon tros tan bo. Em va fer gràcia especialment una d’aquelles frases d’altres autors que acompanyen sempre tota aparició d’un llibre i que no deixen de ser una manera de publicitar-lo: “Després de llegir-lo no tornaràs a mirar una noguera antiga de la mateixa manera”. I té tota la raó. Amor, pèrdua i natura… tot en majúscules i escrit d’una manera tan fluida, que sembla que no costi (i de fet no em va costar gens enganxar-m’hi). Què més es pot demanar?

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Eloy Moreno Diferente

    El més normal és ser diferent

    L'escriptor Eloy Moreno narra a ‘Diferente’ una història de superació, esperança i dol alhora que reivindica la diversitat entre les persones.
  • El sacrifici d'Ifigènia

    Ifigenia a Àulida

    La tragèdia d'Eurípides se centra en el sacrifici d’Ifigenia, quan el seu pare, Agamèmnon, lidera les tropes que han d’arribar a Troia, a la recerca d’Helena.
  • el matarife sandor marai

    L’origen de la violència

    A 'El matarife', l'escriptor hongarès Sándor Márai mostra com un nen innocent esdevé un criminal d'adult després de combatre en la Primera Guerra Mundial.
  • Un cor de neu Anna Manso

    Refer el que s’ha trencat

    A 'Un cor de neu', l'escriptora Anna Manso retrata la relació entre una mare i un fill que s'han distanciat per uns fets dolorosos del passat.