Res no és el que sembla, però tot és veritat

A 'El asesino tímido', Clara Usón ens porta a la Transició amb la seva pròpia història i la de l’actriu del ‘destape’ Sandra Mozarovski
Clara Uson El asesino timido

Salvador Rich. Barcelona 


Si heu comprat, o demanat en préstec El asesino tímido de Clara Usón (Seix Barral) pensant que llegiríeu una novel·la negra, l’heu fen espifiat. Si us hi heu aventurat –després d’una mica més d’informació- pensant que llegiríeu la biografia d’una actriu de l’època del destape… també haureu fet curt, perquè aquest llibre és molt més que això. Sandra Mozarovski va ser el producte d’una època, una joveneta de disset anys que va fer pel·lícules a l’Espanya dels setanta, quan tot just deixàvem –o ens pensàvem que deixàvem- Franco enrere, al Valle de los Caídos, i amb la democràcia arribaven nous aires i nous costums amb els seus pros i contres: llibertat sexual, drogues… i el destape. Noms com Nadiuska o Barbara Rey apareixen sovint relacionats amb el de Sandra Mozarovski, i no només pel cinema, com veureu si llegiu la novel·la.

Però a banda de retratar molt bé una època –la Transició- que per coses de la política ens és absolutament actual, El asesino tímido és una mena de joc en el que l’autora es disfressa ella mateixa de Sandra Mozarovski per moments i sense tenir-hi res, o gairebé res a veure –en principi, després la cosa canvia- excepte la contemporaneïtat i la tendència autodestructiva. En alguns episodis comencem llegint alguna vivència de l’actriu i a mida que avancem en la lectura ens adonem que és l’autora qui ens parla en primera persona, de tal manera que confonem o, més ben dit, fusionem els gèneres: de la biografia passem a la novel·la realista i per si fos poca cosa, Camus, Pavese i Wittgenstein contribueixen amb les seves reflexions i també amb les seves pròpies vivències, a enredar la troca. I us preguntareu, per exemple, què hi té a veure un filòsof, matemàtic i lògic austríac –més “quadrat” impossible- amb una jove actriu del destape, o fins I tot amb una escriptora que va viure una adolescència problemàtica… Doncs potser no gaire, de fet. La clau d’aquest llibre potser sigui com fa l’autora que tot encaixi, que personatges tan dispars flueixin, casin, digueu-li com vulgueu. Que malgrat ens parli d’autodestrucció, de suïcidis, de personalitats complexes, de temps convulsos i relacions conflictives, la narració sigui àgil, i ens porti de la tragèdia a la comèdia gràcies a unes bones dosis d’ironia.

De la Sandra, Clara Usón ens explica que era una joveneta de bona família que volia ser actriu, però que sempre anava a parar a papers on la feien córrer amb la brusa descordada i cridant. Que tenia ambició i podria haver fet alguna cosa millor si no hagués caigut misteriosament de la terrassa de casa seva quan regava les plantes… a les tres de la matinada. La resta són especulacions que poden tenir una importància relativa i enganxar al lector. Però el que és veritablement important és la valentia de l’autora. És ella qui realment es despulla en aquestes pàgines i  ens explica coses que la majoria callaríem avergonyits. Diu que és una catarsi, però també –i aquí rau la meravella d’aquest llibre- un homenatge. L’homenatge a una mare que al llarg del llibre se’ns dibuixa com distant, temperamental i absent, una dona fruit també d’un temps i d’una educació. Però que a l’hora de la veritat i amb molta perseverança, va salvar la seva filla de l’autodestrucció. Clara Usón mai no li va arribar a donar les gràcies a la seva mare. Potser –diu- tampoc les hauria acceptat sent tan temperamental com era. Potser ho fa ara, amb aquest llibre, d’una manera fresca, original, per moments erudita i molt entretinguda.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES