Antoni Garcés. Venècia
El què sorprèn a l’entrar a l’exposició dels arquitectes Caruso St. John a la Bienal de Venècia d’enguany és que tots els dibuixos exposats són alçats (és a dir, façanes). Sorprèn perquè des de fa molts anys l’alçat és considerat com el dibuix menys important dins un projecte d’arquitectura, donant més pes a les plantes i a les seccions. Sabent això, no és estrany que a les facultats d’arquitectura s’hagin anat eliminant les assignatures de composició. El que tenim en aquesta exposició és una col·lecció de dibuixos de Caruso St. John on es poden veure alguns dels seus edificis com la Newport Street Gallery de Londres o el Landesbank de Bremen.
Caruso St. John és un despatx britànic fundat l’any 1990; al llarg de la seva carrera s’han fet especialment coneguts pels seus dissenys de museus i galeries d’art però la seva obra abraça molts tipus de projectes diferents: edificis d’oficines, d’habitatge o intervencions urbanístiques, entre altres. L’arquitectura de Caruso St. John és eminentment europea i es basa en la història i la tradició, intentant millorar el seu entorn urbà immediat amb geometries sorgides sempre de l’entorn i mai del programa d’usos dels edificis. Aquesta integració en l’entorn que es pot traduir en una arquitectura discreta no treu que la seva sigui una obra amb personalitat que utilitza en molts casos recursos habitualment adjudicats a una arquitectura històrica. Un exemple d’això seria l’entrada del Bremer Landesbank que recorda a una portalada romànica.
Caruso St. John consideren que els edificis es deuen a la ciutat i que, per tant, la façana, un element que segons ells ha desaparegut del discurs arquitectònic durant massa temps, és un dels principals punts a dissenyar d’un edifici ja que, independentment del caràcter públic o privat de l’interior de l’edifici, la façana sempre és un element públic que afecta a tot el seu entorn immediat. En aquest sentit, creuen que els arquitectes han de ser generosos amb la ciutat dissenyant façanes que afectin emocionalment a la gent.
Un altre dels elements de l’arquitectura que va quedar aparcat amb l’arquitectura moderna va ser l’ús del color a les façanes. En el cas de Caruso St. John, en canvi, podem veure l’ús constant de colors que havien sigut propis de l’arquitectura tradicional, com els verds, blaus i vermells, presents en obres com la Nottingham Contemporary Gallery o la cafeteria de la Liverpool Philharmonic. Dintre d’aquest discurs, a més, cal fer esment a la seva preferència per l’ús de detalls deixant enrere el tòpic de la façana minimalista; és a dir, en els seus projectes hi trobem detalls com els encaixos entre els materials, línies d’ombres o canvis de materials i de colors. Tot i que personalment no ho consideraria ornamentació, sí es cert que la frontera entre l’ornamentació i el que fan Caruso St. John és bastant dèbil; tant és així que per a moltes altres persones, aquesta frontera no existeix.
També val la pena apuntar que la seva forma de dibuixar no pretén ser realista però sí vol donar una idea general dels colors i les textures dels edificis, així com de l’ordre i la composició que regulen els elements de l’alçat, i tot això és el que es pot percebre en els dibuixos exposats a la Bienal de Venècia en un espai que recorda les clàssiques sales de museus, amb colors a les parets. Ells fugen de la idea de que les obres d’art han de ser exposades sobre parets blanques, per tal de no distreure l’espectador. En aquesta Bienal hi ha moltes sorpreses i unes quantes decepcions, l’espai de Caruso St. John ajuda, no només, a comprendre la seva obra, sinó també a reflexionar sobre arquitectura, que és, entenc, el principal objectiu d’aquest gran esdeveniment de Venècia.
