Una vida entregada a la passió

A 'Els homes', Angelika Schrobsdorff narra les seves relacions amoroses entre els 14 i els 30 anys en l'Alemanya de postguerra
los hombres Angelika Schrobsdorff

Marta Planes / @martaplanes


Després de Tu no ets una mare com les altres (La Campana/Errata Naturae) arriba una altra novel·la d’Angelika Schrobsdorff, Els homes. Publicada per primera vegada el 1961, va suposar un gran escàndol moral a Alemanya i totes les edicions (incloses les traduïdes a altres llengües) van ser censurades i publicades sense els dos capítols finals: «L’amant» i «L’estimat». No va ser fins l’any 1986 que es va editar la versió íntegra a Alemanya.

L’edició catalana de La Campana inclou aquests dos capítols, a més de tots els fragments censurats i ho fa en un text subratllat perquè el lector pugui saber quins van ser els fragments suprimits i comparar de quina manera les retallades van alterar el sentit de l’obra. Schrobsdorff va escriure Els homes quan tenia 34 anys i hi narra les seves relacions amoroses entre els 14 i els 30.

Eveline, l’alter ego d’Angelika, s’enamora amb 14 anys d’un capità de corbeta alemany, que passa de la trentena. Serà el primer d’una interminable llista d’homes de tota nacionalitat, físic i condició social: els germans Boris i Bojan, a Bulgària; soldats anglesos i nord-amerians; el primer marit, també nord-americà, l’Stephen; l’actor i director de cine Werner Fisscher; el periodista Franz-Ludwig Schulemburt, pare del seu fill; en Kurt Sporer productor de cinema i Robert Schulz, qui li suggereix dedicar-se a escriure. Entremig, barons adinerats, empresaris hotelers, gràcies als quals l’Eveline busca recuperar el seu estatus burgès d’abans de la guerra, viatjar i passar-s’ho bé.

Després de les primeres experiències, Eveline compren el poder que exerceix sobre el sexe masculí “Em vaig tornar egoista, descarada i extremament implacable. Va ser alguna cosa que duia a dins, com una libèl·lula refulgent, llampant, inquieta. Alguna cosa que no es podia atrapar, que no es podia conservar i, sobretot, que no es podia sotmetre. Amb tot, els homes volien atrapar-ho, conservar-ho i sotmetre-ho. I van començar a perdre els papers.”

L’Angelika porta les regnes de les relacions que manté amb gairebé tots els seus homes però alhora desenvolupa una malaltissa dependència pel gènere masculí en general: no sap estar sola. Fa amb els homes el que vol, però hi viu sempre sotmesa. Quan acaba amb un, comença amb un altre. De vegades, ni tan sols li cal posar punt i final a una relació per iniciar-ne una altra. El joc de la seducció: flirtejar, enamorar-se, és la seva raó de viure. Només en l’últim capítol comença a reflexionar sobre com lliurar-se d’aquesta dependència i ho fa, paradoxalment, aconsellada per un dels pocs d’homes que, d’entrada, gosa rebutjar-la.

L’Eveline no té ofici ni benefici ni interès per res. I no li fa res admetre-ho. No intenta guanyar-se el lector ni amaga els seus defectes: es mostra egoista, cínica, de vegades superficial… freda. Amb la seva germana, quan torna a casa després d’haver passat una temporada en un camp de concentració. Amb la seva mare malalta d’esclerosi múltiple. Amb la nova esposa i filla del seu pare. Es desentén dels problemes dels altres potser, tal vegada com a mecanisme de defensa d’una dona que no és ni de bon tros tan forta com vol aparentar.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES