Encara que Peter Cameron (Nova Jersey, 1959) ja tenia algun llibre publicat en català i en castellà, no va ser fins que Libros del Asteroide va publicar Algún día este dolor te serà útil que l’autor americà va començar a ser conegut a Espanya. Poc després aquella novel·la va ser publicada en català per Sembra Llibres (Algun dia aquest dolor et servirà). Després van venir, també de la mà de Libros del Asteroide, Coral Glynn, Aquella tarde dorada i ara Un fin de semana, novel·la que en anglès va aparèixer l’any 1994. Un fin de semana és una novel·la sobre les relacions humanes, però també sobre les circumstàncies doloroses que vivim i ens permeten canviar com a persones. En aquesta novel·la hi trobem un amor homosexual en el temps de l’esclat de la sida. Els fets que es narren, però, són posteriors, quan diversos personatges que orbiten al voltant de Tony, mort temps enrere per aquesta malaltia, decideixen retrobar-se per passar un cap de setmana junts. Sembla que ha arribat el moment de tancar ferides, però algunes d’elles cicatritzen massa lentament.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Aquesta és una novel·la de 1994, com recorda el moment en què la va escriure?
He de dir que em sento molt connectat a aquest llibre i al món que hi ha en ell. Ara, amb el temps, les coses han canviat molt, però bàsicament la novel·la retrata l’impacte de la sida en aquella època. Diguem que des de llavors, hi ha hagut dos grans canvis respecte al temps d’aquesta història, una és la manera com es percep i es tracta la sida i l’altra és el matrimoni homosexual, que és un canvi increïble als Estats Units, un dret molt important. L’any 1994, quan la malaltia encara tenia molts prejudicis i causava moltes morts, si eres un autor homosexual i escrivies una novel·la sobre un amor homosexual i sobre la sida, s’esperava que ho fessis d’una manera política, hi havia molta pressió per fer un relat polític, però jo no volia això, a mi em venia de gust fer una cosa molt més personal.
La seva novel·la arriba a Espanya més o menys al mateix temps que la pel·lícula Bohemian Rhapsody, que explica la vida de Freddie Mercury, mort de sida. Què aporten relats com aquests a l’actualitat?
He de dir que no crec que aquest llibre meu sigui gaire diferent d’altres que he escrit, en tots hi ha episodis del passat. De totes maneres, crec que les meves novel·les sempre estan suspeses en el temps, vull que siguin històries contemporànies, sense que estiguin acotades a un temps determinat, i que d’alguna manera ajudin a pensar com ens relacionem les persones en l’actualitat, com sentim o com actuem. Dic això perquè el fet que la meva novel·la fos escrita el 1994 no significa que sigui un retrat d’aquell any, sinó un retrat sobre la vida privada, sobre unes persones concretes que viuen unes coses concretes.
Parlem, doncs, del dolor, que sempre és present en les seves novel·les.
Quan escric, sempre m’interesso en com la gent canvia, i crec que el dolor és un bon catalitzador dels canvis, perquè ens permeten reflexionar sobre qui som, ens permeten créixer. Per això els meus personatges acostumen a experimentar el dolor o sentiments com la tristesa. Diguem que les meves novel·les retraten aquests canvis, els personatges mai són els mateixos al principi de la història i al final. La gent que és feliç no necessita canviar ni preguntar-se qui és, perquè ja li va bé com és, però una persona que experimenta el dolor es fa preguntes, es mou, està en transició. Això fa més interessant una novel·la, crec jo.
Però això no vol dir que les seves siguin novel·les tristes…
Per a mi és molt important introduir l’element de l’humor, precisament per evitar que la gent pensi que en la vida només hi ha dolor, a vegades hi ha aquest mal, però també hi ha moments per a l’humor.
Llavors descartem els personatges feliços?
Jo crec que una novel·la que parli sobre personatges que no són feliços és molt més interessant, hi ha grans novel·les en la història de la literatura que van sobre això, penso, per exemple, en aquella frase de Tolstoi que dóna inici a Anna Karènina: ”Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera”. Ho dic d’una altra manera, perquè una novel·la sigui estimulant ha de tenir tensió, i la tensió no la trobes en la felicitat. De totes maneres, no dic que no hi hagi bones novel·les sobre personatges feliços, però crec que això és més difícil de fer, és tot un repte.
D’alguna manera, vostè escriu sobre els seus propis dolors?
Mentre estic escrivint, no tinc aquesta percepció, però si miro les meves novel·les després d’un temps, sí que veig que jo estic allà, no només pel dolor, sinó per molts aspectes de la meva vida. Quan jo escric, ho faig per sentir-me còmode, per entendre el meu entorn. Escriure em fa sentir segur en el món que habito, fa que el món sigui més comprensible per a mi.
El dolor sempre és útil?
Això depèn de com et sentis tu amb l’experiència que has viscut. Si després d’experimentar el dolor, sents que has canviat i et sents bé, llavors ha estat útil, encara que hagi estat difícil. Però si no t’agrada com ets, si aquest dolor ha fet que estiguis trist, que et consideres desafortunat, llavors no ha estat útil o encara hi has de treballar. Ara bé, segur que llavors la teva vida serà molt interessant per fer una novel·la.
Un dels personatges importants en la seva novel·la és Tony, que en el moment del relat ja és mort, per la sida, però que és l’eix central de la història que explica.
Per a mi era molt important que el lector sabés qui era el Tony i quina vida tenia, per això vaig introduir els flashbacks. En general no m’agraden els flashbacks, però en aquesta novel·la els vaig incloure perquè necessitava que el lector conegués aquest personatge, l’experimentés, perquè és l’element més important del llibre tot i que és absent.
Abans deia que en els seus llibres el passat sempre hi és present. Per què l’interessa mirar enrere?
La persona que som en el present és el producte de tot el que hem viscut en el passat. Tot el que ens ha succeït abans ens ha afectat d’alguna manera fins arribar a ser qui som ara. Podria escriure sobre el futur, sobre el que faran els personatges, els seus somnis de futur, però el passat és real, perquè ha existit, i en podem parlar amb certesa.
Si haguéssim de definir la seva novel·la, diria que és un relat sobre l’absència, el dolor, les relacions humanes…?
És una novel·la sobre les relacions humanes en tots els seus aspectes. Fora d’això no m’agrada posar més etiquetes, perquè confio plenament en la idea de què llegir és una feina col·laborativa, els lectors posen el que ells han viscut en la lectura i, per tant, cada persona pot interpretar el relato d’una manera o una altra. El que jo pensava escrivint el llibre no importa massa, el que sí interessa és què percep cada lector.
L’art és un altre element que sempre surt en les seves novel·les. És conscient?
L’art és molt important per a mi, a l’igual que escriure, l’art permet entendre millor a altres persones, entendre el món. Suposo que si no parlo d’art en les meves novel·les sento que alguna cosa important falta.
Què li sedueix dels llocs apartats? Ho pregunto perquè en els seus llibres els seus personatges viuen, somien amb viure o bé passen un temps en llocs apartats, com el camp o petits pobles.
Com que escric sobre personatges que no són feliços, suposo que és normal parlar d’aquests llocs. Quan una persona no està bé amb si mateixa pensa que si canvia de ciutat, serà feliç, però això no és així, perquè quan marxa s’emporta també els seus maldecaps. Els teus problemes van amb tu allà on vagis. Crec que, en essència, això respon a la necessitat que tenen els meus personatges de trobar el seu lloc al món, el lloc al qual pertànyer. El món és un lloc molt gran, ple de llocs on anar, però també hi ha gent feliç de viure allà on han nascut.
Vostè ha volgut escapar alguna vegada?
La veritat és que no. Vaig créixer en una petita ciutat de Nova Jersey i allà vaig ser feliç. Després em vaig mudar a Nova York, i també vaig ser feliç allà, era el lloc on pertanyia. Clar que moltes vegades he pensat anar a viure a Barcelona, París o Roma, però Nova York és on pertanyo.
Quina relació té amb els seus personatges?
Quan treballo en un llibre, penso molt en els meus personatges, tot el temps, de fet. Estic molt pendent de si un personatge és molt diferent respecte al que jo esperava d’ell, cosa que em fa molt feliç, perquè significa que ha agafat el seu propi camí, que s’escapa del meu control. Diguem que dono molta llibertat als meus personatges. Però quan acabo una novel·la, deixen d’interessar-me, no hi torno mai a ells. Alguna vegada m’han demanat que escrigui seqüeles, com en el cas d’Algun dia aquest dolor et servirà, però per a mi els meus personatges només existeixen en el moment en el que escric sobre ells. A més, cada història que escric pertany a un moment de la meva vida, després no hi puc tornar, seria forçat, no funcionaria.
Si li demanen que escrigui seqüeles és perquè els seus lectors no abandonen tan fàcilment els seus personatges…
Em trobo sovint que els lectors em diuen que els meus llibres els han marcat molt, que els han ajudat d’alguna manera, especialment la novel·la Algun dia aquest dolor et servirà. Entenc que aquest llibre té un poder que segurament no tenen els altres que he escrit. També l’experiència de llegir un llibre suposo que és més profunda que la de veure una pel·lícula, per exemple, perquè li dediques més temps. Jo recordo molt millor llibres que he llegit fa anys, que no pas pel·lícules. Per a mi és meravellós quan els lectors em diuen el que han sentit llegint una novel·la meva i em comparteixen els seus sentiments. Però no, no penso en seqüeles…
Parlant de cinema, d’Algun dia aquest dolor et servirà es va fer una pel·lícula italiana…
Sí, i no hauria de parlar, perquè no seria del tot correcte, però suposo que puc confessar que no em va agradar gaire…
