Martín Abrisketa (Bilbao, 1967) és periodista, guionista i reporter gràfic. En la seva primera novel·la, La lengua de los secretos (Roca), que va publicar el 2015, explicava les aventures d’un nen entremaliat, el seu propi pare, que va viure la Guerra Civil espanyola com si es tractés d’un joc. Ara, a El país escondido (Planeta) es posa en la pell d’una nena en l’agitat Bilbao dels anys vuitanta, la qual va ser abandonada per la seva mare quan era petita. Fruit d’això, pateix una gran manca d’afecte que només el seu avi ha pogut cobrir. Ara, però, l’ancià pateix demència senil, motiu pel qual els serveis socials volen separar-los i enviar cadascú a un centre. Per evitar-ho, avi i néta surten al carrer a busca la mare de la petita -la filla d’ell-, que va deixar-se seduir pel perillós món de les drogues. D’aquesta manera la nena fa un salt del seu món d’innocència i fantasia a la crua realitat d’una època tèrbola.
Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La protagonista és una nena que passa del món de la màgia al món de les drogues. Què li va fer pensar en aquesta història?
Una vegada vaig conèixer una nena que quan era petita tenia una gran manca d’afecte per part dels seus pares i allò la va marcar per sempre. Quan va entrar en l’adolescència, va deixar de créixer, va tenir problemes per relacionar-se, va patir assetjament escolar… Va començar a tenir dificultats emocionals. Llavors, vaig preguntar-me què li passaria a una nena que en la seva infància viu aïllada, amb una necessitat d’amor que mai pot satisfer i que llavors veu que li poden treure l’única font d’afecte que té, que és el seu avi. Vaig pensar que una nena especial faria el que fos per mantenir aquest afecte.
Aquesta nena suposa una mirada innocent en el dur Bilbao dels anys vuitanta…
Sí, crec que la millor manera de retratar realitats complexes i dures és a través del poder de la innocència, de la màgia, de la mirada infantil… Totes les realitats socials són complexes, però la que jo vaig viure quan era adolescent era especialment difícil, la del Bilbao dels anys vuitanta. Em va semblar que la millor forma de mirar-nos al mirall d’aquells anys era a través dels ulls d’un nen perquè els ulls d’un nen desarmen, no entenen de diferències entre persones o ideologies. Ells veuen si hi ha amor, si no n’hi ha, si hi ha dolor, i és igual en quina part estigui aquest dolor. Aquella va ser una època difícil, però crec que la realitat que vivim ara també ho és i per això necessitem mirades com la d’aquesta nena.
Falten relats sobre la violència social dels anys vuitanta a Espanya?
Completament, falten milers de relats. Cada persona és un relat. Estem acostumats a parlar de violència política, repressió, però també hi ha una violència social i en aquella època va ser terrible. Bilbao va patir una crisi industrial severa, vam passar de tenir una potent indústria vinculada a l’acer a perdre el terra sota els peus i, en conseqüència, a perdre el futur. Això va generar molts drames personals. Va caure tota l’estructura que aguantava moltes famílies.
Com recorda la seva adolescència?
Meravellosament, perquè jo era un nen que vaig obrir els ulls i vaig veure un Bilbao que m’agradava. Aquell era un Bilbao molt autèntic. Hi havia música a tot arreu, amb molta necessitat d’expressar, de viure el moment, amb molta efervescència de tot tipus, bona i dolenta. Hi havia molta vida al carrer i molta necessitat de compartir. Aquell Bilbao el porto molt endins. Tot era una mica caòtic, amb drogoaddictes als carrers, però era un Bilbao que volia viure el moment tot i els perills i les dificultats que hi havia.
Els adolescents d’aquella època éreu conscients de la situació que es vivia al vostre voltant o d’alguna manera us sentíeu protegits?
En general crec que els adolescents es mouen entre un món de realitat i de fantasia, entre allò que veuen i allò que volen veure. Entre el que perceben i el que imaginen. És molt difícil viure la realitat com a tal si hi ha dificultats. Penso en el meu pare durant la guerra en mi mateix en aquells anys vuitanta i penso que és complicat desvincular la realitat de la fantasia. És a dir, què passava realment en aquells anys? Per a cada persona passava una cosa diferent, hi havia realitats diferents segons com afectava a cada casa. Pots escoltar relats molt contradictoris de tot allò, tot era mol difícil d’explicar i de viure i això és per aquesta barreja de realitat i fantasia.
A vostè li explicaven històries de fantasia?
Sempre. A casa el meu pare era un nen de la guerra que m’explicava constantment com jugava en aquells anys de conflicte. Per exemple, em deia com s’havia inventat unes ulleres antibombes gràcies a les quals va sobreviure. Suposo que per això per a mi va ser més fàcil viure en un context que era complex. Dues persones poden viure una mateixa realitat de manera diferent segons els seus somnis, la seva imaginació o les seves necessitats.
Quan la realitat és difícil, colpeja més fort al nen o a l’adult?
El meu pare em va dir una vegada que es va perdre amb els seus germans en plena Guerra Civil. Eren quatre nens. Van acabar refugiats a França. Una vegada li vaig preguntar qui patia més en una guerra, els pares o els fills. Ell em va dir que, sense dubte, els pares, perquè un nen s’adapta ràpid a tot, té la consciència de què tot s’acabarà arreglant, però, ¿quin pare sobreviu a la pèrdua de quatre nens? És cert que els nens són els més desprotegits en un conflicte, però moltes vegades són els que tenen més capacitat per tirar endavant i canviar la seva vida. Els nens tenen tot el futur a les seves mans, i els grans tenim massa records al darrere que ens dificulten seguir tirant.
L’avi de la protagonista pateix demència, però decideix unir-se a la seva néta que busca la seva mare. Per què ho fa?
Perquè ell busca la seva memòria. Quan pateixes demència, perds, primer, els records més immediats, després els de fa uns dies, després els de fa uns anys i al final també els records d’infància. Quan perds els records, et perds a tu mateix. La nena ho entén i intenta fer-li recordar qui és ell. Ella vol que el seu avi recordi que és el seu avi perquè ell no sempre ho recorda. Per exemple, li explica que ell va ser mariner, que va ser un supervivent i que passi el que passi, ell seguirà sobrevivint. Per això la nena és màgica, perquè lluita per tornar-li els records al seu avi.
En quin moment un nen ha de deixar de creure en la màgia? Ho ha de fer?
Un dia algú li diu a un nen que els reis mags no existeixen. Ell, de fet, ja ho sospita des de fa temps, però es resisteix a deixar de creure en la màgia, perquè la necessita, la vol en la seva vida. La màgia els mou a desitjar, a esperar, a viure. És important conservar aquesta il·lusió per les coses, fantasiejar. La realitat i la fantasia han d’anar de la mà, perquè si oblidem el nen que vam ser i oblidem el que llavors volíem ser de grans, mai aconseguirem ser qui realment volem ser.
Llavors, vostè segueix creient en la màgia?
És clar. En general ens eduquen a no mirar les coses màgiques de la vida, quan hauria de ser a l’inrevés, ens haurien d’ensenyar a apreciar la màgia que ens envolta. No podem veure la màgia de la vida si la vivim amb els ulls tancats. Hi ha coses fantàstiques al nostre voltant. No cal creure en fades, però és bo creure que nosaltres som fades i podem fer màgia.
